C+ Revista de lletres i més: número 2

UN ALTRE ESTIU
que sigui o per lluny que creiem que es trobi
de la nostra esfera o estil de vida.
Júlia Marchena
Bé, doncs, finalitzant l’agost, després d’un
converses, riures, plors, acudits, barbacoes
10
estiu, a voltes molt llarg i molt curt en aquests
Estic segura que el personal sanitari és qui
amb els amics, paelles a les quatre de la
11
Quan era petita comptava els
anys en Nadals, bé, suposo
que com tothom. Mirava la data
que obria el nou any els primers
dies de col·legi passat Reis, la
lletra rodona i acurada que anunciava un nou
trimestre, i pensava com passava de lent el
temps. Ara que m’he fet gran, o això diu la
meva data de naixement, o millor dit, la dels
meus fills, compto els anys per estius, per
cursos escolars, per semestres o quadrimestres,
per setembres. Cada estiu aprenc més
dels que m’envolten i m’adono com d’afortunada
soc de trobar-me amb gent valenta,
treballadora, disfrutona, com diu la meva
estimada Lola, gent immensament generosa
que m’escolta i em fa escoltar històries
carregades de veritat. La vida al final és un
aprenentatge, donem-la per bona si ens hem
pres la molèstia de deixar de mirar-nos el
melic i escoltar la veu de l’altre, per diferent
moments, vull aprofitar el tema d’aquest nou
número, tempus fugit, per pintar la meva mirada
del pas del temps.
Entre nosaltres, i a risc de ser impopular,
no entenc la gent que no li agrada fer anys:
seria millor no fer-los? Es deu potser a la por
a veure com muta el nostre cos, a la mancança
d’aptituds, a la falta de destresa en els
moviments? No deu ser la por al reflex del
mirall, perquè el pas sibil·lí del temps i com
penetren les arrugues a un ritme absolutament
lent, no ens permeten l’ensurt o la sorpresa,
aquests ens els donen les fotografies,
o als que són menys grans, les cintes de vídeo
que els pares van fer intentant congelar
per sempre aquells menuts adorables. A mi
sí que m’agrada fer anys; mirar fotos, tornar
a llegir llibres que em van acompanyar en un
tràngol amarg o en una etapa feliç, rememorar
l’època de l’institut i contar batalles als
més joves de la família, riure amb els amics
de moments i situacions que el temps ha deixat
difuminats.
La primera vegada que em vaig veure gran
estava pujada en un tren que recorria la cos-
Foto: Júlia Marchena
ta barcelonina primer, el Maresme després, i
tenia el final on comença la Costa Brava, a
la vila de Blanes. Mirant per la finestra vaig
pensar en totes les situacions viscudes per
aquells pobles, només tenia vint-i-vuit anys i
sentia que havien passat tres vides. Suposo
que es devia a l’arrogància de la joventut o
a l’experiència devastadora que representen
les pèrdues prematures.
La vida, un grapat d’anys més tard, m’ha
portat al mateix escenari, amb una altra gent
dins la mateixa costa, que mira aquell mateix
mar, el que jo mirava amb el que pensava
que eren ulls d’experta i que m’ha ensenyat
a comptar el pas del temps en estius i a sentir-me
de nou petita, inexperta i infinitament
ignorant. No és que no aprengui res durant
l’any, seria una gran mentida, però el ritme
frenètic del dia a dia i les rutines no deixen
pas a moltes converses entre copes, o sense
elles, amb el mar de fons com a banda sonora.
Per a mi, el pas del temps és això: històries,
meves i dels altres, noves i antigues,
tarda. El pas del temps és escoltar la vida
dels meus amics mentre l’estiu es va esvaint,
les converses telefòniques d’hora i mitja i la
retrobada amb abraçades. Pensareu: on és
la família per a mi, si el pas del temps és
això; la família és l’amor, la vida pura, el meu
camí. Totes dues esferes en fan veure com
d’afortunada soc de veure plegats el temps
fugir.
Júlia Marchena
LA BASSA
Rafael Ferran i Peralta
Enguany el pregó de la Festa Major
l’ha fet la cap d’infermeria de
l’Hospital, com a homenatge als
sanitaris i a la seva feina durant
tot aquest temps de pandèmia.
No sé què deu haver dit aquesta bona dona
perquè no l’hem poguda sentir tothom a la
plaça, com fèiem abans, ja que l’alcalde ha
decidit de fer aquest acte a porta tancada; el
programa de festes explica que el pregó és
de «caire institucional», és a dir, que no és
un pregó. De fet, l’adjectiu major tampoc no
s’escau gaire a la festa que hem pogut tenir,
però no ens en podem queixar pas, perquè
la de l’any passat encara va ser pitjor que
aquesta, oi?
s’ha endut la pitjor part de tota aquesta crisi
que encara ens afecta, però no ha estat
pas l’únic col·lectiu que ha rebut amb força
l’embat de les onades de la covid. Per això,
vull pensar que, en el seu discurs, la cap
d’infermeria s’haurà recordat de la resta de
treballadors essencials que, com jo mateixa i
molts altres, des del primer moment no vam
deixar de treballar ni un sol dia dels que tocava,
i haurà aclarit que sí, que una petita part
dels aplaudiments que sentíem cada vespre
a les vuit també anava per nosaltres.
Just abans del primer confinament domiciliari
a mi se m’acumulaven les crisis. Estava a
punt de fer-ne trenta i no veia que hagués encarrilat
la meva vida per allà on mínimament
m’hauria agradat. La feina, a la carnisseria
del supermercat, m’agradava força. Havia
assolit una bona categoria professional, tot
i que aquest fet —ves quina novetat!— no
es veiés reflectit al sou. L’horari no estava
tan malament, i el tracte amb el públic més
impertinent no era cap problema gros. Però,
amb la perspectiva que només pot mostrar
el distanciament, començava a tenir clar que