29DCAT

18 | Nacional |
EL PUNT AVUI
DIJOUS, 29 D’OCTUBRE DEL 2020
Protagonistes AUTORA I DIRECTORA
Queralt Riera
“A Catalunya,
ens emmirallem
en una pobresa
congènita”
Jordi Bordes
BARCELONA
Queralt Riera és una veu que fa
ben poc que ha esclatat com a
autora, dramaturga i directora.
Bona part dels muntatges pels
quals ha rebut premis han acabat pujant
a escena. Un doble repte aconseguit.
Fins demà té De dol a la Sala Atrium, i el
9 de novembre s’estrena en el Torneig de
Dramatúrgia del Temporada Alta. A
l’abril prepara l’estrena d’una producció
premiada també amb l’IT Teatre, i que
s’havia de veure pel Grec. La seva mirada
és enèrgica, volgudament diferent, sense
concessions.
Guanyadora d’un grapat de premis,
aquest any intervé en la desena edició
del Torneig de Dramatúrgia del Temporada
Alta. Serà una rival dura?
No ho crec pas! Que m’hagin trucat ja em
fa molta il·lusió. Tinc zero aspiracions de
guanyar i moltes ganes de passar-ho bé.
Els textos còmics tenen més bona acollida
entre el públic que vota.
El que faig per Temporada Alta és, precisament,
comèdia. Però jo faig una comèdia
tan negra que, de vegades, es fa difícil
riure-hi i tot. Soc molt obsessiva del ritme
i la comèdia té un ritme que a mi
m’atrau molt. El que passa és que, com a
autora, primer he necessitat parlar de
les coses que tenia més a dins. I ara em
ve molt de gust fer comèdia.
Temporada Alta planteja escriure una
situació curta. Es veuria amb cor de presentar-la
com a peça completa, posteriorment,
com han fet d’altres?
Sí, m’agradaria molt fer-la créixer. I, per
poc que pugui, ho faré, perquè he triat
dues actrius que han de tenir al voltant
de 70 anys. Ara m’interessen les dones,
com més grans, millor.
Si algú li oferís que la interpretessin
tres dones joves, què hi diria?
Tothom és molt lliure de fer el que vulgui.
Soc una militant pels drets de les
minories, però encara ho soc més per la
llibertat artística de cadascú. I que ens
jutgi el temps.
‘De dol’, que està en cartellera fins diumenge,
també és una obra guanyadora, no?
Quina és la clau per rebre tants premis?
Sí, dels premis literaris Ciutat de València
(2019). Presento les obres que em
semblen interessants. Em centro en els
premis que tenen millor compensació
econòmica. De dol la vaig presentar al
Born, on va quedar finalista; després,
a València. I a l’Alzira, però, com que ja
havia guanyat a València, ja no hi va poder
competir. És molt dura, la vida del
dramaturg. Sort que, de tant en tant,
se’t reconeix amb alguns premis que et
permeten sobreviure...
Bona part de les peces que han guanyat
premi les heu acabat representant. Posar-les
a escena hauria de ser, en principi,
una possibilitat d’amortitzar el text.
Jo soc dramaturga de fa poc. Em vaig
graduar el 2018. Abans d’acabar la carrera,
ja em van programar dues obres a
Madrid, que van anar bé i es van arribar
a prorrogar. Les peces serioses, les començo
a fer a partir del 2018. De fet, el
2017, abans d’acabar la carrera, quedo
finalista en el premi Born. I això m’anima
molt, perquè la faig mentre estic estudiant
la carrera. L’obra va acabar sent
guió d’una pel·lícula, i es va estrenar a
Mèxic. Quan les coses estaven anant
molt bé, amb premis i reconeixements,
i jo molt contenta amb els actors amb
què podia treballar i amb el panorama,
ha arribat la pandèmia.
Reclama arribar a sales més grans?
Fer el salt a sales més grans espero que
sigui com a evolució natural, tant de bo
sigui així. De moment, constato que els
programadors de sala de Barcelona són
força més conservadors que a Madrid,
per exemple. L’amor (no és per a mi, va
dir Medea), que va ser finalista al Quim
Masó i guanyadora a València i de la beca
Odissea de l’Eòlia, el Lliure ens la va seleccionar
però no ens la va programar.
Ens van dir que estava damunt de la taula.
Són conservadors. Fins que no has fet
una pila de sales petites, no passes a sales
més grans. I crec que aquesta evolució
natural és una característica conservadora
de Catalunya. A Madrid, tinc la
sensació que no són així. Si la proposta
que els arriba els interessa, la programen.
Aquí. De Santander a NY, que va
ser seleccionada a l’SGAE, jo la vaig enviar
al Fernán Gómez sense conèixer de
res ningú i la van programar directament.
Perquè els va interessar. Aquí potser
hi ha menys indústria, menys diners,
i per això arrisquen menys amb autors
nous a les sales grans.
Ara el Lliure s’ha compromès a no repetir
directors i dramaturgs. Per força,
l’obertura serà més gran, no?
Esperem-ho. Jo he enviat propostes al
Lliure, a la Sala Beckett. I Les Antonietes
també n’han enviat al TNC.
Es refereix a la peça que s’havia presentat
al premi Quim Masó, també?
Sí, amb Les Antonietes hem estat dos
cops finalistes al Quim Masó. Enguany hi
tenia dues obres, al Masó, la de Les Antonietes
i una altra que presentàvem amb
Sixto Paz. Serà una peça que dirigirà
Pau Roca.
Denise Duncan, que acaba d’estrenar
‘El combat del segle’ a la Beckett, deia
l’altre dia que quan escriu és més lliure
i que ho ordena tot quan ha de dirigir.
Coincidiu o, en el seu cas, ja escriu de
manera molt més ordenada?
Jo escric literatura; escric perquè sigui
llegit. Quan he de dirigir, no tinc ni idea
de com en faré la direcció (escric sense
acotacions, normalment). Sempre m’he
de plantejar la dramatúrgia des de zero.
O sigui, l’escriptura del text i la dramatúrgia
són dues peces independents, en
el meu cas.
O sigui que, quan presenta un text a un
concurs literari de teatre, ho fa sense
cap acotació?
Sí. De moment, practico poc l’estructura
teatral ortodoxa i aristotèlica, perquè
m’agrada experimentar amb el registre
i variar els estils literaris.
Com apareix la idea d’escriure una obra?
A partir d’un fet que la preocupa? Ho dic
perquè també fa encàrrecs, com l’‘Amor
mor’ de la temporada passada al Joan
Brossa...
A mi normalment les idees em surten
com els esternuts, de manera gairebé fisiològica.
I quan és un encàrrec, segons
com et sigui el tema de proper, et pot ser
més fàcil o més difícil. D’encàrrecs, ara
en tinc uns quants de pendents...
Ara es parla molt de reivindicar la dramatúrgia
femenina, com si fos una bandera.
Però és una bandera de molts
colors. En realitat, sota aquesta marca
hi ha una varietat immensa. Potser unificar-vos
a totes juntes és ser reduccionista...