29DCAT

32 | Punt de Vista |
DIJOUS, 29 D’OCTUBRE DEL 2020
El voraviu Joan Vall Clara
Autoreflexionaran, tu
Els ministres miraran què feien a la
festeta de Pedro J. amb 100 convidats
L
a ministra Montero reconeix que la
festa de Pedro J. els obliga a fer “autoreflexió”.
No hi ha res com ser jutge i
part per imposar penes ridícules. Eren
quatre ministres, entre ells el de Sanitat,
tota la cúpula del PP i Cs, i fins a 80 o 100
de llocarada. Cap manobre. Ara, veientho,
“autoreflexionaran”. M’imagino la cara
que deu fer l’alcalde de Tarragona, que va
destituir el portaveu municipal per haver
anat a un casament on eren vint. I la cara
que li deu haver quedat al regidor mateix,
que havia posat el seu càrrec a disposició
de l’alcalde. Sort que Ricomà va tenir seny
i va mantenir-lo a la feina. Si no, ara patiríem
un atac insuportable de riure pel ridícul
excés de zel. I al pobre alcalde de Manlleu?
Us imagineu com el tractaríem ara
de ser un paperina acabat si no l’arriba a
tocar la Moreneta i presenta la dimissió
per haver fet uns vidres de més al juliol en
un bar de Platja d’Aro? Sort n’ha tingut, de
la Moreneta, que està curada d’espants i
va saber com havia d’influir en la consciència
d’Àlex Garrido i tallar-li l’atac d’exemplaritat
que li agafava. I no us dic res
de com tinc el cos masegat jo mateix.
M’esborrona pensar que vaig escriure que
l’alcalde de Manlleu m’havia decebut! I
que m’he rigut de la Moreneta Ricomà
per haver fet pam-pam al culet al seu regidor!
No se m’acut res per arreglar-ho,
com no sigui trucar a la presidenta balear
per veure si té previst sortir de copes
aquesta matinada i apuntar-m’hi. Espanya
en directe! Visca la Pepa!
Tribuna Montse Barderi
Per a mi la mort és una graduació
Aquesta frase és
d’Elisabeth
Kübler-Ross,
autora que vaig llegir
al saber que Marçal
l’havia llegida. I ara
un títol imprescindible, El senyal de la
pèrdua (Empúries, 2014), escrit per la
poeta abans d’arribar als 50, un llibre
que respon a una pregunta fonamental:
com viure quan saps que la vida
s’acaba? Ella va triar escriure, escriure
fins al darrer moment. També ho va
triar Teresa Pàmies. Potser en això sabem
quan algú és un escriptor “de veritat”,
quan de manera conscient i inapel·lable
tria seguir sent allò que més
l’identifica. Però sé que això de “veritat”
és una mica estúpid, de veritat
potser no som mai res de tot excepte a
l’hora de morir-nos.
HI HA QUI TÉ L’ABSOLUTA CERTESA que deixem
el cos i alguna cosa continua, i
amb aquesta esperança val més no llegir
Unamuno. Que bé tenir el coratge
de dir en l’últim moment “farem de la
mort darrera gran aventura!”. O viure
com deia Yourcenar com si haguessis
de viure un dia més o cent anys més.
Que bé poder dir jo vaig morir sent
aquella que volia ser, o aquella en camí
de ser com volia ser...
RECORDO SEMPRE allò que m’explica
Mercè Otero Vidal, d’uns nens jugant a
bitllar, que un li diu a l’altre: si sabessis
que d’aquí una estoneta et moriries,
què faries? I ell contesta “carambola”.
Potser amb aquesta idea de la carambola
ha fet coses valuosíssimes, com
les classes com a forma de militància
política a la classe treballadora o les seves
traduccions i estudis de Marçal,
“No crec que la vida
sigui una meditació sobre
la mort, però a mesura que
passen els anys la mort
està més present, i el tram
de futur cada cop més
petit... i amb la por neixen
les inquietuds: com viure
bé, com ser més conscient,
com aprofitar
veritablement la vida, com
fer-la digna i una mica
única
Duoda, Christine de Pizan, Marie de
Gournay, Gilles Ménage i tantes altres.
TAMBÉ HI HA LA MORT ELUDIDA, la mort
buscada, la mort ignorada, sigui com
sigui sempre és allà, esperant-nos. No
crec que la vida sigui una meditació sobre
la mort, però a mesura que passen
els anys la mort està més present, i el
tram de futur cada cop més petit... i
amb la por neixen les inquietuds: com
viure bé, com ser més conscient, com
aprofitar veritablement la vida, com
fer-la digna i una mica única. Tenir
present aquell títol del llibre, l’oblit
que serem, saber-nos futura sorra del
mar, trosset de terra, una mica de res.
I no hi ha una única resposta bona però
n’hi ha moltes de dolentes. Sé que per
voler viure tan bé una pot perdre la vida.
RECORDO ARA PARAULES SÀVIES...
- Les de Lluís Llach explicant la conformitat
i fins i tot la bellesa d’observar
com les facultats que se’n van, del deixar
marxar... la bellesa de la vellesa.
- Una Teresa Pàmies que parla de la vellesa
quan no sap encara el que és fer-ne
90 i haver de deixar tot el que s’estima.
La vellesa no és la maduresa.
- Una Simone de Beauvoir que abomina
de la decadència de fer-se vella..., la putada
de la vellesa invalidant.
- Iñaki Gabilondo explicant que accepta
les regles del joc, que la vida s’acaba i
que li ha agradat viure-la, i que s’emporta
coses per les quals ha valgut la pena
viure com la natura i la bona cuina.
I NO ENS OBLIDEM DE L’ÚLTIMA VELLESA, la
vellesa de temps, la vellesa forta, la vellesa
del vell que fa temps que és vell, del
vell agònic. Anem fent proves, i ens hi
anem col·locant, i recol·locant, i enfrontant
de manera diferent, de vegades
amb conformitat, d’altres amb rebellia...,
però mai hi ha un encaix perfecte...
ÉS MOLT DIFÍCIL ACOSTUMAR-NOS al fet
d’haver-nos de morir, bàsicament perquè
és una experiència radical, única,
irreversible i inevitable. I és una experiència
incomparable a cap altre. Però
com deia Snoopy, “un dia morirem, però
tots els altres, no”. I ara, amb la Covid
hem de redefinir com volem viure. I en
això estic, pensant com viure dins una
pandèmia que cada cop veig més clar
que no és cosa de quatre dies.
Raça humana
Carme Vinyoles Casas
Al costat d’un
infant pobre
A
l costat d’un infant
pobre hi
ha una família que
s’està de tot per donar-li
el que no té:
roba, sabates, menjar,
ànims –i mentides– per evitar el
mal més gran: que s’eduqui en la cultura
del passar necessitat i l’acabi normalitzant
com una fatalitat que l’acompanyi
per sempre més. Ho diu una mare,
usuària de Creu Roja, que ha après a
explicar històries a les seves filles per
no transmetre els sentiments de por i
de vergonya que l’afligeixen quan no
pot pagar el lloguer o l’amenacen de tallar
la llum. Vergonya la nostra com a
societat! Perquè la pobresa infantil –la
pobresa amb majúscules– se’ns ha enquistat
com una violència estructural
que s’enfila però no es veu ni s’atén
prou malgrat els informes, les denuncies
i la feina de les entitats del tercer
sector. Un de cada tres nens està en
risc de patir-ne de molt severa, tres milions
a tot l’Estat, mig milió a Catalunya.
La pandèmia? Sí, n’ està augmentant la
taxa; es calcula que fins un 15% si no
s’apliquen mesures urgents. Però és sobretot
un tema de voluntat política perquè
la població més vulnerable encara
paga la factura de la dècada de les retallades
i de l’increment de les desigualtats
fins al punt que hi ha una generació
que està creixent sota els efectes de
dues crisis encadenades, que ja no coneix
cap altre forma de vida que passar
necessitat, i això no és ni just ni sostenible.
Cal canviar el rumb que ens ha portat
fins aquí i fer de la infància vulnerable
la prioritat dins d’aquest esforç de
reconstrucció econòmica i social que
ens espera; si no, no tenim futur per
més històries que s’inventin les mares.
8 4 2 7 9 5 5 1 0 0 0 2 9
2 0 4 4 4
Dipòsit legal: B20.249-1976
Amb el suport: