29DCAT

2 |
EL PUNT AVUI
DIJOUS, 29 D’OCTUBRE DEL 2020
PUNT DE VISTA
El Punt Avui expressa la seva opinió únicament
en els editorials. Els articles firmats exposen les
opinions dels seus autors.
Conselldelectors:
Feu-nos arribar les opinions, els suggeriments i les consultes que desitgeu sobre el nostre projecte editorial
i els nostres productes a conselldelectors@elpuntavui.cat. Tots els contactes rebran resposta de la direcció.
Keep calm
Toni Brosa
Era una crisi
institucional
J
osep Maria Bartomeu
plega i és una
bona notícia per al
Barça, perquè si alguna
cosa necessita ara i
fa temps el club és girar
full i fixar un nou rumb. En el seu comiat
es va amagar darrere la salut pública,
en va culpar la Generalitat i va reivindicar
el seu mandat. És humà, però
s’oblida d’explicar la realitat. No plega
per evitar el risc sanitari d’una votació
–que és perfectament controlable–, ni
plega perquè la Generalitat vulgui avançar
tres mesos les eleccions al Barça.
Plega perquè no es vol sotmetre al vot
de censura. Plega perquè tenia tots els
números per perdre’l. Plega perquè no
vol ser recordat com el primer (únic)
president destituït pels seus consocis.
Plega per la pressió social del barcelonisme.
Plega, és clar, perquè no era una
crisi esportiva, sinó institucional. En 25
minuts de discurs, el president es va
oblidar d’esmentar els 20.000 socis
que es van mobilitzar malgrat la pandèmia
per forçar el vot de censura. Es va
oblidar de les mocadorades que va
veure al Camp Nou en els últims partits
amb públic al Camp Nou. Es va oblidar
d’admetre que la massa social està indignada
amb la gestió esportiva erràtica
i fracassada que va convertir el Barça
del triplet del 2015 en el Barça del
2-8 del 2020 a pesar de gastar-se mil
milions en fitxatges. Es va oblidar d’esmentar
que Messi no el pot veure perquè
el va trair i la resta del vestidor no hi
confia arran del Barçagate. Es va oblidar
de les dues condemnes al Barça, es
va oblidar que ha duplicat el deute del
club. Es va oblidar de moltes coses. El
seu barcelonisme i el seu esforç mereixen
respecte, però la seva gestió és per
oblidar.
EDITORIAL
La repressió no s’atura
La foto
El mateix dia que es fa pública
la bona notícia que la fiscalia
no recorrerà contra l’absolució del
major Trapero i l’exdirecció d’Interior,
es desferma una macrooperació de la
Guàrdia Civil contra ciutadans compromesos
amb la causa independentista,
suposadament a la recerca del
finançament del president Puigdemont
a l’exili, i del procés, en general.
Arribats a aquest punt, ja no és possible
pensar que la coincidència és una
casualitat. En tot cas, el que és evident
és que, el mateix dia que es dona
per ferma una sentència que exonera
el cap de la policia catalana de formar
part de l’engranatge per a la celebració
del referèndum de l’1 d’octubre, es
filtra, per exemple, que la Guàrdia Civil
sosté que Rússia volia enviar
10.000 soldats a Catalunya la tardor
del 2017. I que sospites com aquesta,
entre moltes altres tant o més rocambolesques,
que s’hauran d’anar
aclarint, són les que han provocat la
mobilització de centenars d’agents
per practicar 21 detencions i fer 31 escorcolls
arreu del país, tots relacionats
amb persones afins a l’independentisme.
No seria la primera vegada,
ni la segona, que, avisada abans la
premsa amiga, una operació policial
d’unes dimensions absolutament
desproporcionades, com si es perseguissin
els terroristes més perillosos,
acaba amb no res des del punt de vista
judicial, la qual cosa no és d’estranyar
tenint en compte com fa els
Els restauradors, encesos. Mig miler de treballadors del gremi de la restauració i
l’hostaleria van protestar ahir a la plaça Sant Jaume. Van llançar petards, pots de fum i ous ■ ACN
seus informes la Guàrdia Civil, tal
com queda provat en la sentència absolutòria
del major Trapero. El problema
és que, com també ha passat en
ocasions anteriors, la presumpció de
culpabilitat ja ha caigut sobre els investigats,
als quals els poden venir
mesos, si no són anys, de pagar la pena,
encara que, al capdavall, siguin
absolts o ni tan sols jutjats. La repressió
no s’atura i, quan hi ha un símptoma
que es rebaixa un grau la bel·ligerància
d’un dels estaments més belligerants
contra l’independentisme
–la fiscalia–, es desencadena una
operació espectacular contra persones
de la societat civil, la majoria empresaris,
en relació amb Puigdemont.
No és casualitat.
La frase del dia
Quim Torra
EXPRESIDENT DE LA GENERALITAT
“En plena pandèmia
ens tornem a trobar que
l’Estat dialoga en forma
de detencions, és una
aberració. Els esforços,
per salvar vides”
De set en set
Són molts els que sembla que s’han
posat d’acord per reclamar que,
quan aquesta pandèmia estigui
controlada, els entrenaments i els partits
de futbol de formació es mantinguin
a porta tancada, sense pares i mares
a la graderia. Són, puc sospitar, persones
que no es veurien directament
afectades si la demanda prosperés. Per
circumstàncies de la vida, m’he empassat
desenes d’enfrontaments de futbol
de base –encara ara recorro els camps
del país–, així que sé, els ho asseguro,
quin pa s’hi dona. I no seré jo qui negui
que és terreny adobat per als hooligans
i per als pares frustrats que projecten
en el seu fill el Messi que ells no van po-
Futbol sense
pares
Sara Muñoz
der ser. Però també he trobat, i trobo,
una gran majoria de pares i mares que
exerceixen la mateixa funció que
aquells que fan costat al fill o filla durant
una competició d’esgrima o una
exhibició de dansa: acompanyen, animen
i, al final, aplaudeixen propis i estranys.
Més enllà del debat de quants fanàtics
per metre quadrat reuneix cada activitat
protagonitzada per menors, considero
que aquest fre a l’antiga normalitat
és una oportunitat d’or per analitzar
la pressió que els pares exercim sobre
els fills i filles. Recordo una entrevista
a un psicòleg de l’esport en què
m’explicava el cas d’un nen d’uns dotze
anys que s’havia autolesionat el dit de
la mà per evitar uns campionats d’Espanya
de bàsquet. El motiu de tal barbaritat?
No podia suportar un dia més
l’assetjament del seu pare. Els entrenadors
i els responsables dels clubs disposen
ara d’una ocasió magnífica per analitzar
el comportament de la canalla
quan no tenen els pares a tocar. I seria
un greu error renunciar a un debat que
s’ha de saldar amb la correcció, o almenys
l’intent, de tot allò que allunya
els menors del gaudi d’una afició. Perquè
limitar-nos a vetar l’entrada de pares
i mares a una instal·lació seria com
posar-nos una bena als ulls de la dimensió
d’un estadi.