LA FORMACIÓ DE MOTS - CATASEK3

LA FORMACIÓ DE MOTS
La llengua realitza múltiples funcions: permet distingir i denominar tot allò que ens envolta, és
l'eina d'expressió del pensament i l'emotivitat, és el codi que permet la comunicació entre les
persones.
La llengua té molts i diversos usos. I no és estàtica, sinó que varia per adaptar-se als canvis de la
societat, que està en constant evolució i necessita posar noms a objectes, teories, conceptes... que
van sorgint.
La creació de noves paraules es regeix pel principi d'economia: no s'inventa un mot nou per
denominar cada nova representació, sinó que generalment es recorre a expressions que ja
existeixen en la llengua, modificant-ne el sentit, o que provenen d'altres llengües.
1. LA DERIVACIÓ
Recurs lingüístic intern que consisteix a afegir un morfema derivatiu (afix: prefix, infix o sufix) a un
radical o lexema.
-El lexema aporta el significat del mot (cap)
-Els morfemes flexius afegeixen un significat gramatical (caps).
-Els morfemes derivatius afegeixen un significat lèxic i permeten crear noves paraules (cabota).
L'adjunció d'un sufix a un radical és un dels mecanismes més productius per formar mots:
cantar (verb): produir sons musicals per mitjà de la veu.
cantaire (nom): persona que canta.
cantarella (nom): melodia.
cantarellejar (verb): fer cantarella en canta.
cantador (adjectiu): que canta, aficionat a cantar, que sap cantar.
Mot parasintètic: paraula derivada formada per l'addició combinada d'un prefix i un sufix. (bony: abony-eg-ar;
tou: es-tov-ar; dormir: a-dorm-iss-ar-se). Un bon nombre de nous verbs són
parasintètics.
2. LA LEXICALITZACIÓ
Recurs lingüístic intern pel qual un conjunt sintagmàtic esdevé un element lingüístic equivalent a
un sol mot.
2.1. LA COMPOSICIÓ
Procediment de formació de mots a partir de la unió de dos lexemes. El mot resultant constitueix
una unitat de significat i alhora una unitat morfosintàctica (all i oli: allioli, nova unitat creada a
partir de dos lexemes (all/oli) que és independent i té un significat propi).
Segons la categoria gramatical que resulta de la unió dels dos lexemes, els mots compostos es
classifiquen en nominals (cobrellit, espiadimonis, altaveu, pell-roja, Altafulla...), adjectivals
(drogoaddicte, camallarg, palplantat, agredolç, hispanoamericà...) i verbals (camatrencar,
sangglaçar-se, malacostumar, carvendre...)
L’ús del guionet
Els compostos s'escriuen generalment sense guionet. S'escriuen amb guionet:
� Quan el primer element acaba amb vocal i el segon comença per r-, s-, o x-: cerca-raons,
cama-sec, cara-xuclat
� Quan l'encontre de grafies pot provocar lectures errònies: pèl-llarg, pit-roig
� Quan el primer element té accent gràfic: mà-llarg
� Quan el primer element és un punt cardinal: nord-oest
�

2.2. LA SINTAGMACIÓ I LA FRASEOLOGIA
La sintagmació consisteix a combinar paraules per formar un sintagma que es comporta com una
construcció fixa, amb un significat específic, dins de l'oració. Aquests tipus de sintagmes poden ser:
� locucions gramaticals: grup de mots equivalents a categories gramaticals que modifiquen
el grup nominal o connecten sintagmes i oracions: determinants, preposicions,
conjuncions:
. quantificadores (indiquen quantitat): un poc de, un polsim de, un munt de...
. prepositives (connectors de sintagmes): damunt de, pel que fa a, abans de...
. conjuntives (connectors d'oracions): des que, fins que...
� locucions lèxiques: grup de mots equivalents a categories amb significat lèxic: noms (arc de
Sant Martí, cuc de seda, caixa negra...), adjectius (curt de vista, nou de trinca, ple a
vessar...) i adverbis (a l'horabaixa, dit i fet, net i clar...).
La fraseologia consisteix a formar oracions que funcionen com a construccions fixes amb un sentit
específic. Solen provenir de la tradició popular. Són oracions completes.
� Frases fetes: són sintagmes verbals que tenen un significat metafòric, per tant el significat
no prové de la suma dels seus components: fer campana, aixecar la camisa, tenir les mans
llargues, tenir traça, fer temps...
� Refranys: són oracions que fan referència a tot allò relacionat amb la saviesa popular: el
coneixement de l'entorn, de les persones... Són sentències morals, pensaments que
expressen judicis sobre el món, les actituds, costums...: Cel rogent, pluja o vent; Qui no
vulgui pols, que no vagi a l'era; La roba bruta, renta-la a casa.
Tant a la sintagmació com a la fraseologia, les unitats resultants:
� són unitats fixades: construccions que els parlants reconeixen com a portadores d'un
significat determinant.
� No tenen un significat literal: el seu significat no resulta de la suma dels significat dels
elements relacionats.
2.3. LA TRUNCACIÓ, LES ONOMATOPEIES I LA REDUPLICACIÓ
- La truncació és un recurs lèxic que consisteix a modificar un mot existent escurçant-lo, però
conservant-ne les característiques gramaticals i el significat:
� Hipocorístics: mot, propi o comú, usat amb caràcter afectuós o familiar: Antoni: Toni;
Meritxell: Txell, Francesc: Cesc.
� Sigles i acrònims: mots que es formen amb les lletres inicials dels mots més destacats d'un
sintagma nominal. S'escriuen amb majúscules, sense espais i sense punts (TV3, DNI, ONU).
N'hi ha que han passat a ser mots comuns i s'escriuen amb minúscula (làser: Light
Amplification by Stimulated Emission of Radiation 'amplificació de llum per emissió
estimulada de radiació', sida: Síndrome d'ImmunoDeficiència Adquirida)
- L'onomatopeia: procés de formació de mots que consisteix a denominar un determinat concepte
a partir de la reproducció d'un so o soroll estretament vinculat a aquest concepte (mèu, atxim..).
Funcionen sobretot com a interjeccions, però sovint es poden nominalitzar (“Llegia sentint el ximxim
de la pluja”). Intervenen també en la formació de verbs (xiuxiuejar)
- La reduplicació: recurs que consisteix en la repetició d'un element d'un mot o de tot un mot
sencer. A vegades presenta variació vocàlica (xup-xup, pengim-penjam, ziga-zaga)

3. ELS MANLLEUS
Un MANLLEU és una unitat lèxica que passa d'una llengua a una altra i s'hi integra.
Des del punt de vista de la llengua que ha “prestat” la unitat, parlem de PRÉSTEC lingüístic.
Així, per exemple, el mot soprano és un “ manlleu ” del català a l'italià i és un “ préstec ” de l'italià
al català.
Al llarg de la història, i segons les tendències de cada època, el català —com fan totes les
llengües— ha manllevat elements d'idiomes diferents.
El fons bàsic del lèxic català és, en la major part, el del llatí vulgar. Tenim també una quantitat
enorme de mots d'origen grec, molts dels quals ens han arribat a través del mateix llatí.
I d'altra banda hi hauria un substrat preromà (influències de llengües parlades al territori català
abans de la colonització romana).
A més, en la formació del català hi han intervingut altres llengües, de les quals procedeixen
manlleus diversos:
GERMANISMES: espia, fang, guerra, lleig, sabó, Albert, Guillem...
ARABISMES: albercoc, arracada, duana, llimona, magatzem, matalàs, setrill, xaloc, Albufera,
Alcúdia, Benidorm…
OCCITANISMES: ambaixada, ballar, capellà, frare, homenatge, rossinyol …
CASTELLANISMES: alabar, borratxo, buscar, duro, entregar, llàstima, preguntar, taquilla, tarda,
xato...
GAL·LICISMES: biberó, bitllet, cabaret, carnet,clixé, menú, somier, xofer…
ITALIANISMES: aquarel·la, bravo, casino, miniatura, pallasso, piano, soprano…
ANGLICISMES: beisbol, càmping, club, esport, esprai futbol, golf, handbol, pòster, robot, tennis,
vàter, whisky, xut