Les propietats textuals.pdf - CATASEK3

COL·LEGI INTERNACIONAL SEK-CATALUNYA
Batxillerat
LLENGUA CATALANA
LES PROPIETATS TEXTUALS La coherència
Perquè puguem considerar que un text o discurs està ben fet, ben construït, cal
que sigui coherent, cohesionat, adequat al context situacional i correcte. Les propietats
fonamentals que ha de tenir un text, doncs, són: coherència, cohesió, adequació i
correcció. De vegades es té la idea que un text ja està ben escrit si no té errors
d’ortografia, morfosintàctics, etc., sense adonar-se que pot ser, tanmateix, un autèntic
laberint, un garbuix de frases inconnexes, sense cap estructura organitzativa, sense ordre
ni concert.
1. LA COHERÈNCIA TEXTUAL
La coherència textual és la propietat que dóna unitat de significació al text. Fa
referència tant al tema o idea global del text, com a la seva estructura. Per ser coherent,
el text ha d’incloure la informació essencial i n’han de quedar excloses aquelles dades
innecessàries que el podrien fer confús. A més, aquesta informació s’ha d’organitzar
dins una estructura adient. Així doncs, per tal d’elaborar un text coherent cal que
l’emissor seleccioni la informació rellevant que vol transmetre, estableixi un ordre en
l’exposició de les idees o fets, se supediti a una extensió determinada i ho organitzi tot
en una estructura comunicativa.
Un text coherent ha de presentar:
- un tema central, que constitueix el fil conductor de tot el text;
- la informació necessària, d’acord amb el tema: no ens hem de descuidar
informacions essencials ni estendre’ns en qüestions marginals;
- una ordenació precisa
La coherència textual exigeix, doncs, que el text tingui unitat global de significat,
unitat semàntica i comunicativa. Un text serà coherent si ofereix la informació d’una
manera clara i ordenada, acomodant-se a l’estructura i a la finalitat de cada
tipologia textual. Les idees s’hi han de succeir amb lògica, sense contradiccions,
aconseguint un equilibri entre la necessitat d’aportar informació nova (hi ha d’haver en
el text progressió temàtica) i la necessitat de reforçar les informacions ja donades.
1

COL·LEGI INTERNACIONAL SEK-CATALUNYA
2n de Batxillerat
LLENGUA CATALANA
Curs 2000/01 LES PROPIETATS TEXTUALS La cohesió
2. LA COHESIÓ TEXTUAL
La cohesió és el resultat d’un esforç de l’emissor per donar pistes que guiïn el
receptor cap a la construcció del sentit del text. La propietat de la cohesió textual es
correspon amb la idea que un text ha de ser format per oracions ben construïdes i ben
interrelacionades.
Un text està ben cohesionat quan les seves diferents parts estan ben lligades. La
cohesió entre les oracions i els paràgrafs es marca a través de mecanismes ben diversos,
com els connectors, els signes de puntuació i tots aquells recursos que permetin
reprendre uns mateixos referents.
La cohesió és la propietat textual més propera a la gramàtica d’una llengua, ja
que estudia i analitza les unitats lingüístiques que transporten el contingut informatiu
del text. La cohesió explica les relacions, els lligams sintàctics i semàntics que
s’estableixen entre els elements del text (clàusules, oracions, paràgrafs,...) i que fan
possible codificar i descodificar el discurs. Així, les combinacions lèxiques, la sintaxi de
les oracions, l’el·lipsi d’elements d’una oració, les relacions anafòriques (pronoms i
determinants) i els nexes o connectors (conjuncions, preposicions, adverbis i locucions
adverbials, pronoms relatius, etc.) són mecanismes de cohesió discursiva que s’utilitzen
d’una manera específica en cada llengua.
En un text cohesionat, doncs, les parts estan relacionades a través de
procediments com:
a) els connectors (o enllaços o marcadors textuals). Són mots de lligam
(preposicions, conjuncions, relatius, etc.). Mot o grup de mots que serveixen per
unir elements d’un text. Permeten de connectar unes parts del text amb unes altres,
evitant un estil massa segmentat. Els connectors metatextuals són organitzadors
textuals perquè fan realment la funció d’organitzar el discurs: assenyalar-ne les parts
i fer evident el progrés de la informació. Els connectors intraoracionals
s’encarreguen d’enllaçar elements d’una mateixa oració o de diverses oracions.
Caldria incloure en aquest grup tant els adverbis, les preposicions i les conjuncions,
com també les respectives locucions adverbials, preposicionals i conjuntives.
b) els signes de puntuació. Una de les seves funcions és la de delimitar les parts d’un
text o d’una frase.
c) el manteniment dels referents: el·lipsi (= supressió d’elements), substitució
pronominal (=ús de pronoms), substitució lèxica (=ús de sinònims o termes
equivalents).
2

COL·LEGI INTERNACIONAL SEK-CATALUNYA
2n de Batxillerat
LLENGUA CATALANA
Curs 2000/01 LES PROPIETATS TEXTUALS La cohesió
Dit d’una altra manera, les principals relacions cohesives són les de referència i
les de connexió.
2.1.Recursos de cohesió basats en la referència.
Arribar a comprendre les relacions internes dels elements d’un text és essencial per
interpretar-ne correctament la informació i reconstruir el significat que aporta el discurs.
La dependència semàntica i gramatical no és òbvia; només s’adquireix i es domina si es
treballa i si se’n té consciència.
Entre els elements de cohesió semàntics i gramaticals, trobem les relacions
següents: la coreferència, l’anàfora, les proformes, les repeticions, l’el·lipsi, la
substitució lexical i la concordança morfològica.
2.1.1. La coreferència és un procediment sintàctic que actua com un lligam directe
entre dos elements d’un text. Això significa, simplement, que ambdós elements es
refereixen a un mateix objecte. Exemples en un text sobre “els massai”: un poble de
nòmades, són valents, una relíquia del passat...
2.1.2 La relació anafòrica. L’anàfora és un mecanisme de cohesió de les frases d’un
text Podem trobar-hi anàfora de referència (quan els elements relacionats tenen el
mateix referent: Has agafat les claus? No, no les he agafades) o relació anafòrica de
sentit (quan els elements relacionats presenten el mateix sentit encara que no siguin
coreferencials: Compra aquesta revista que jo compraré aquesta altra).
2.1.3. Les proformes. Amb aquesta denominació s’entén, generalment, una àmplia
gamma de relacions substitutives que reemplacen elements presents en el text. Els
pronoms són proformes per excel·lència, com també ho són els determinants.
2.1.4. La repetició és una relació lexical (entre mots) en què es repeteix un element ja
aparegut en una seqüència anterior del text.
2.1.5. L’el·lipsi és la forma cohesiva semàntica i gramatical més recurrent. Consisteix a
anul·lar, ometre o eliminar del text elements lingüístics o fragments d’informació.
Exemple: Aniré al cine aquesta nit. Jo també.
2.1.6. La substitució lèxica. Es consideren formes de substitució lexical la sinonímia, la
hiponímia, la hiperonímia, la perífrasi o la metàfora. L’abundància de substitucions
lexicals és evident en qualsevol text oral o escrit.
- Un sinònim és una substitució lexical coreferent que té el mateix significat.
(buscar/cercar).
-Un hipònim és una substitució lèxica coreferent que posseeix una extensió
semàntica més reduïda. (automòbil/furgoneta).
3

COL·LEGI INTERNACIONAL SEK-CATALUNYA
2n de Batxillerat
LLENGUA CATALANA
Curs 2000/01 LES PROPIETATS TEXTUALS La cohesió
- Un hiperònim és un canvi lèxic de coreferència que posseeix una extensió
semàntica més àmplia però menys específica (pera/fruita).
- Una perífrasi és una substitució lexical més extensa ja que és una reformulació
interrogativa. És una expressió composta referida a un concepte que pot no tenir una
correspondència en un sol mot (el Barça/ el club blaugrana/ el campió de la Copa...)
- La metàfora és una figura poètica que dóna al text un regust màgic, suggestiu. És
una manera insòlita i original d’expressar la realitat i per això se sol usar en el text
poètic.
2.1.7. La concordança morfològica. Les flexions morfològiques de gènere, nombre,
persona, temps, mode i aspecte verbal són els instruments de concordança gramatical
d’una llengua.
2.2.Recursos de cohesió basats en la connexió.
La cohesió semàntica i la continuïtat lògica apareixen en el text amb marques
lingüístiques específiques: els connectors (conjuncions, adverbis, etc.) i la flexió verbal.
2.2.1. Els connectors revelen la relació lògica que hi ha entre les parts dels text. Són
uns senyals explícits, tot i que no són obligatòriament necessaris. La presència o la
manca de connectors és determinada per la intenció de l’emissor, pel seu estil,...
L’ús dels elements de connexió depèn de la tipologia de text que s’utilitza per
comunicar informacions. Per exemple, els textos narratius compleixen relacions
d’ordenació, de temps, lèxiques, de flexió verbal, etc. En un text expositiu i
argumentatiu apareixeran connectors de demostració, de causa-efecte, d’ordre...
En general, entre els elements de connexió gramatical cal incloure les conjuncions
(coordinació o subordinació), els adverbis (de temps, lloc, mode...), les locucions o
sintagmes preposicionals, les preposicions , les interjeccions i els signes de puntuació.
2.2.2.La flexió verbal. El temps verbal és un aspecte important en un text. No és el
mateix un text en present que en passat o futur; no és el mateix una instrucció en
imperatiu, que el mateix missatge en futur o condicional. Els temps verbals són un signe
que orienta el fet comunicatiu del text perquè:
- l’ús del temps verbal afavoreix la fragmentació del text en paràgrafs o en blocs
temàtics (en facilita la comprensió, per tant);
- l’ús del temps verbal indica les prioritats internes del text i
- informa sobre l’actitud de l’autor del text.
4

COL·LEGI INTERNACIONAL SEK-CATALUNYA
2n de Batxillerat
LLENGUA CATALANA
Curs 2000/01 LES PROPIETATS TEXTUALS L’adequació
3. L’ADEQUACIÓ TEXTUAL
Els textos es generen en unes situacions de producció concretes. En aquests
contextos intervenen condicionants lingüístics i extralingüístics que n’emmarquen la
producció. Per tant, l’adequació és la propietat del text que determina la varietat
(dialectal/estàndard) i el registre (general/específic, oral/escrit, objectiu/subjectiu i
formal/informal) que cal usar en cada situació comunicativa, en cada context.
Un text serà adequat quan l’emissor sàpiga escollir d’entre totes les solucions
lingüístiques d’un codi la més apropiada per a cada situació comunicativa que vol
resoldre. Així doncs, produïm un text adequat si, dels diferents elements lingüístics que
tenim a disposició, triem aquells que encaixen més amb la situació comunicativa. No
encertar el registre en què parlem pot fer que ens qualifiquin de pedants, vulgars,
distants, inoportuns...
Per saber si un determinat text serà adequat o no, cal constatar-hi els requisits
discursius següents:
- si el text assoleix realment el propòsit comunicatiu per al qual ha estat produït. Per
exemple: un text instructiu que indica com muntar un aparell és adequat si, tot
seguint els diferents passos, s’aconsegueix l’objectiu que l’escrit proposava. En cas
contrari, la seva adequació no és satisfactòria.
- si el tractament personal que utilitza el text és correcte en el context comunicatiu
en què es produeix i, a més, si es manté al llarg del text la decisió presa sobre el
tractament que es vol donar al destinatari (de tu, de vós, de vostè; en singular, en
plural). El grau de formalitat o el to familiar pels quals s’ha optat marquen el
registre lingüístic que cal emprar durant el discurs.
- si es manté el mateix grau d’especificitat, alt o baix, al llarg de tot el text. Per
exemple: un text expositiu entorn de les granotes haurà de contenir, a més de la
informació temàtica precisa, una terminologia específica i un registre científic
pertinent.
L’adequació suposa el reconeixement i el domini de la diversitat lingüística i de les
relacions que s’estableixen entre el text i el context. Aquestes relacions constitueixen les
anomenades varietats i registres. És a dir, a l’hora de construir un missatge són
presents l’origen geogràfic, social o generacional dels interlocutors; el grau de
formalitat; el canal de comunicació; el camp de la realitat i la intenció comunicativa.
Un text adequat té el registre, formal o informal, que correspon a la situació en
què es produeix l’acte comunicatiu i pertany a la classe de document (carta, nota...) que
més s’adiu amb la situació.
La determinació del registre depèn, bàsicament, de 4 factors: tema, grau de
formalitat, intenció i canal.
5

COL·LEGI INTERNACIONAL SEK-CATALUNYA
2n de Batxillerat
LLENGUA CATALANA
Curs 2000/01 LES PROPIETATS TEXTUALS La correcció
4. LA CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA
De vegades s’emeten textos orals o escrits que, tot i ser coherents, ben
cohesionats i adequats a la situació comunicativa, tenen el defecte de no haver tingut
prou en compte les normes que regulen l’ús correcte de l’idioma.
Considerem dos grans tipus d’incorreccions:
4.1. Els vulgarismes. Són col·loquialismes no normatius, és a dir, elements lingüístics
que, malgrat el seu origen genuïnament català, l’IEC ha considerat innecessaris o poc
viables en la comunicació culta perquè són variants de les formes correctes. Ex.:
“domés”, “bora nit”...
4.2. Els barbarismes. Són elements lingüístics que resulten de la interferència d’una
altra llengua. Segons quina sigui aquesta llengua, parlarem de castellanismes,
anglicismes, gal·licismes, etc. No cal dir que molts estrangerismes, sobretot els que
vénen a cobrir un buit en la llengua, acaben essent admesos pel diccionari de l’IEC.
Així són correctes, per exemple, patilla, tresillo, handbol, paté, croissant... No ho són,
en canvi, per exemple, “desde luego”, “container”, “merci”...
Tant els vulgarismes com els barbarismes poden afectar els diferents nivells de
descripció de l’idioma: la morfologia, la sintaxi, el lèxic, la semàntica. Així, parlarem
d’errors:
- morfològics: si afecten aspectes com el gènere, el nombre, la conjugació verbal
(“interrompir” per interrompre)
- sintàctics: si estan relacionats amb qüestions com l’ordre, les construccions, la
pronominalització (“tenir que” per haver de, “li” quan cal dir l’hi...)
- lèxics: si es tracta de mots mal formats o d’estrangerismes no admesos (“bocadillo”)
- semàntics: si impliquen donar a un mot un significat que no té. Distinció entre capsa
i caixa.
A més d’aquests tipus existeixen, en la llengua oral, els errors de prosòdia o de
pronunciació (confondre sons) i, en la llengua escrita, els d’ortografia.
6