COL·LEGI INTERNACIONAL SEK-CATALUNYA ... - CATASEK3

COL·LEGI INTERNACIONAL SEK-CATALUNYA
ÀMBIT LINGÜÍSTIC
Llengua i literatura catalana 2n
BATXILLERAT
ANÀLISI ESTRUCTURAL DE LA BOGERIA
02 Curs 2010-2011
La novel·leta que ens ocupa germina a partir d’una «nota presa del natural» i de l’escriptura del darrer capítol. La nota
que és literaturitzada en el primer capítol i el to reflexiu i profund sobre la natura humana que tanca el llibre són els
marges que inclouen una gradació de temes i tesis. L’estructura de l’obra, doncs, té molt d’acumulativa i s’organitza
entorn de l’epicentre caracterològic de Daniel Serrallonga i de les confluències en l’acció dels personatges que «narren»
i perceben la història. En aquest sentit, el protagonista sovint desapareix de l’acció en temps present, malgrat que
capitalitza absolutament tota la novel·la.
Hi ha qui veu una estructura global organitzada en:
- un plantejament que s’interessa per la presentació del protagonista (Capítols I, II, III)
- la seva evolució degenerativa (Capítols IV, V, VI)
- les conseqüències de la bogeria (Capítols VII, VIII, IX)
CAPÍTOL I: LA FESONOMIA PERSONAL I EL MARC HISTÒRIC
La funció del capítol primer és la presentació del personatge principal. Per tal de fer-ho amb eficàcia narrativa, Narcís
Oller injecta en aquest inici de la novel·la una velocitat narrativa que no sol ser habitual en la seva obra. Ens situem en
un flashback (retrospecció) que rememora els fets de l’any 1867: fets individuals referits al caràcter de Daniel
Serrallonga i als esdeveniments històrics que donaran peu a una part de l’explicació del seu «desequilibri». Aquest
recurs era més propi de les estratègies pròpiament realistes que no pas de la «proximitat» analítica naturalista. Ara bé, el
discurs directe que construeix la primera escena és un recurs literari que intensifica la «sensació de realitat» que Oller
vol donar a la seva obra.
L’escena de la trobada d’en Bandereta incorpora el món coral i el marc de la Barcelona del moment en llocs
emblemàtics: la Rambla i la Ciutadella. Tot i que l’epicentre del capítol és la presentació de la «fesomia» del
protagonista, no podem perdre de vista el marc escenogràfic on es produeix ni la llengua amb la qual és referida.
Aquesta llengua és una llengua que vol mostrar documentalment una Barcelona i uns estrats socials determinats. Oller,
des de bon començament, en la seva obra més teòrica sobre el corrent naturalista, no desatén les seves bases realistes.
La presentació d’en Serrallonga, al seu torn, també es fa des d’un doble vessant. Ambdós fets ajuden a configurar la
seva caracterització:
- la descripció física, la fesomia, en boca del narrador. Oller posa en solfa les seves habilitats descriptives dels «tipus»
que ja havia perfilat amb gran precisió a L’escanyapobres.
- la narració de l’actuació del personatge. La preocupació per les ulleres del personatge introdueix la inquietud per
l’estatus social i la situació econòmica, leitmotiv de l’obra, del personatge i de Barcelona.
Aquest segon fet ens permet subratllar com Narcís Oller va introduint, des del principi, la història general de la
Barcelona d’aleshores com a substrat narratiu. És així com s’anticipen els fets de la revolució del 68 i la implicació de
Serrallonga en la «gran història». Aquest és el sentit que un personatge d’entrada tan exigu i nimi estigui tan interessat
en els diaris i els «fets generals». D’alguna manera, des del principi, el personatge ja està escindit entre el seu destí
personal i el destí col·lectiu del país. Aquesta tensió ajudarà a sospesar la magnitud de la seva tragèdia posterior.
El caràcter introductori del capítol permet al lector de fer un recorregut per la història recent de Barcelona: des de 1835
fins al moment present de l’escena. Oller posa ara les bases documentals que li serviran per a l’exegesi posterior de la
«vesània» del protagonista.
Oller estableix la gradació narrativa i caracterològica entre l’escena de les ulleres i l'escena amb els mossos d'esquadra
al Cafè de les Delícies) El lector ja ha començat a bastir l’evolució psicològica del personatge i està en condicions
d’arribar a conclusions respecte a l'empresonament d'en Serrallonga a la Ciutadella, a la dèria redemptora dels seus
escrits que no es publicaran i a la visita en què reclama els escrits inexistents.
En aquest aspecte, el primer capítol de l’obra està concebut con un conte en si mateix: un exercici prou reeixit de
creació d’un caràcter. Però també compleix la funció de plasmar els punts de vista del narrador i de l’Armengol.

Oller, doncs, també es preocupa de bon començament d’evidenciar dos temperaments en la percepció del cas. Posa les
bases de seu sentimentalisme respecte a «l’estudi d’una passió».
CAPÍTOL II: PRESENTACIÓ D'UNA TESI
El segon capítol s’encadena amb l’anterior en la mesura que tracta les conseqüències dels actes d’en Serrallonga. Més
enllà de l’afer sarcàstic dels articles revolucionaris, el primer fet significatiu és la mort del pare del protagonista. La
introducció d’aquest personatge in absentia és significativa, atès que permet iniciar el tractament de la tesi fonamental
de la novel·la: l’estudi i l’argumentació dels orígens de la «bogeria» del protagonista. Aquesta subtrama, per dir-ho
així, també permet introduir el tercer personatge, en Pròsper Giberga, que completarà el punt de vista des del qual
«s’estudia» el cas del Bandereta. Aquest capítol compleix tots els requisits d’una «novel·la de tesi»: es presenten tots els
personatges imprescindibles per a l’anàlisi científica del cas –l’Ignasi Serrallonga i les seves filles, Adela i Carolina–, es
desgranen els antecedents familiars de tots els implicats, es cerquen les relacions de causa-efecte entre la desgràcia del
protagonista i els seus familiars.
Tota aquesta operació és focalitzada principalment des dels ulls científics del jove metge, que capitalitza la interpretació
dels fets. Els altres dos personatges, l’Armengol i el narrador, es dediquen a fer les rèpliques escaients per tal que la
«tesi» de Giberga vagi agafant cos. Oller construeix aquesta escena des del discurs directe, que li permet impregnar
l’escena de vivor dialèctica. Fixem-nos que, si durant el primer capítol hi ha una narració de fets que ocupa un període
de temps prou extens, ara hi ha una voluntat d’immediatesa en la presentació dels fets. Però la narració de
l’estudiant de medicina ens porta també a una regressió al passat que explica la situació present d’en Serrallonga. El
dinamisme discursiu i dialogat d’aquest capítol, però, contrasta
amb la narració més clàssica del primer. Sigui com sigui, Oller mostra molt d’interès a posar tots els elements
deterministes en aquest capítol:
- el lligam entre els defectes físics de la Carolina i les malformacions psíquiques del germà i del pare;
- la inestabilitat emocional i sexual d’Adela;
- el suïcidi del pare com a conclusió del sofriment de la saga familiar.
El determinisme hereditari queda en primer terme com a tesi positivista del destí de la família. També s’insinua el
determinisme social en referir-se als avatars econòmics de la família. Oller juga fort al segon capítol de la seva
novel·la: exposa les tesis de l’escola determinista i crea un horitzó d’expectatives en el lector respecte al desenllaç del
protagonista i respecte a si aquestes tesis són certes o no. És per aquesta raó que Sergi Beser va afirmar que els principis
del naturalisme «passaven a ser matèria temàtica del text».
CAPÍTOL III: DE L'EXTERIOR A L'INTERIOR DEL DESEQUILIBRI
En el tercer capítol hi ha la presentació del marc escenogràfic dels orígens d’en Serrallonga, Vilaniu. És interessant
de remarcar la perspectiva burgesa des de la qual som conduïts a can Torner: l’estiueig burgès del narrador, que fa de
caçador amb el seu cosí, ens mostra el lloc ideològic des d’on es narra tota la història. Això és important en la mesura
que aquesta és la perspectiva mateixa d’Oller, un professional liberal acostumat a la moderació ideològica i estètica, des
d’on retrata una realitat i la seva deformació. Aquesta és la primera dada que percebem, però també cal destacar que hi
ha, com a L’escanyapobres, la paradoxa d’una mena de locus amoenus, Bondelit, que amaga una tragèdia.
Des del context bucòlic passem a la casa i al seu interior. Oller mostra subtilment com cal que ens anem introduint en un
interior familiar i psicològic per tal de capir totes les implicacions del cas de bogeria del protagonista: aquesta és una de
les funcions del capítol. El recurs realista de fixar els espais i els objectes, element clau en la novel·la Vilaniu, ara és
ampliat fins a la fixació de l’obsessió del protagonista per la figura de Prim: els retrats de tots els estadis de Prim, la
seva exageració, és el procediment per fixar documentalment la idolatria.
Ara entrem dins de l’interior simbòlic d’en Serrallonga en penetrar a la seva cambra d’ídols. Si abans havíem vist
Serrallonga en un marc extern i urbà, ara l’espai de la cambra, sense en Daniel, suposa la intensificació del que
s’apuntava al primer capítol. Notem com el protagonista apareix i desapareix físicament de la trama tot i que n’és l’eix
principal.
Aquesta intrusió del narrador desencadena la presentació in medias res i en carn i ossos de les germanes anticipades
en el capítol anterior. Les germanes seran presentades com a ressò amplificador de les exageracions ja conegudes d’en
Serrallonga.
- La Adela representa una determinada harmonia des de lluny, tot i el seu desequilibri facial.
- La Carolina és contrafeta estèticament i moralment, a més d’epilèptica.
No deixa de ser sarcàstic que aquests personatges prenguin classes de piano! Oller, en aquest capítol, té l’objectiu clar
de presentar les fesomies i el caràcter de les germanes com a correlat objectiu de la figura del germà
protagonista. Novament és amb la descripció externa del narrador i amb la veu de les germanes, principalment de
l’Adela, que observem el compendi de desequilibris de la família: una subtil referència incestuosa, l’epilèpsia, la

confusió entre fanatisme i intel·ligència, l’obsessió per la representació social. I encara Oller aprofita per fer un cap mas
de tota la seva obra en introduir les referències a personatges, els Galceran i els Rodon, que ja apareixien a Vilaniu. El
capítol, doncs, a més a més, demostra com l’autor concep aquesta obra com la culminació d’una galeria de
personatges i de pulsions que lliga bona part de la seva obra anterior.
CAPÍTOL IV: L'ACUMULACIÓ D'INFORMACIÓ SOBRE LA VESÀNIA
El salt temporal de quatre anys que imposa el quart capítol serveix per donar més consistència a la idolatria i el
fanatisme d’en Serrallonga i per densificar les perspectives de l’Armengol i el narrador. Observem que la vida dels dos
amics és en primer pla i suposa la plasmació de la normalitat d’una classe social benestant en el marc convuls de la
tercera guerra carlina. Això és necessari per tal d’investir d’autoritat el seu punt de vista respecte al cas del «trastocat»,
com a garantia d’imparcialitat per al lector. Novament el narrador i els seus amics esdevenen protagonistes actants i
alhora narradors «externs» de la història. No cal dir que aquest recurs narratiu suposa una novetat en el panorama
literari del moment. Les referències als trasbalsos de la guerra carlina no només s’utilitzen per resituar l’itinerari del
narrador a Barcelona, sinó també per construir el marc necessari del determinisme social que actuarà sobre l’itinerari
d’en Serrrallonga.
En l’àmbit del narrador, el pas del temps li serveix per exposar un ubi sunt respecte a la vida de joventut, una plenitud
enyorada que s’escau molt amb la perspectiva moral d’Oller; en l’àmbit del protagonista enfollit, serveix per accentuar
la seva tendència al desordre mental o al caràcter fort, segons com es miri.
La narració de l’evolució del protagonista per part de l’Armengol és ràpida i té com a objectiu plasmar la
descomposició econòmica i familiar dels de can Torner. En aquest sentit, el capítol és bàsicament informatiu, de cara a
fer una interpretació de les causes d’aquest estat en el capítol cinquè. També ens adonem que, en el relat, el narrador
mostra un to commiseratiu i sentimental envers el destí d’en Daniel. Aquest entendriment del narrador, que fou
retret per Zola a propòsit de La papallona com un impediment per figurar en la galeria dels naturalistes, ara
representa un element de riquesa la percepció tripartida dels amics. Oller, ara i en les pàgines següents, podrà entendrirse
en la pell del narrador sense témer les crítiques per no seguir el dogma naturalista i positivista, perquè ja no es
proposa fer una novel·la pròpiament naturalista, sinó una novel·la sobre el naturalisme.
Però com que el que interessa en aquest capítol és la profusió d’informació significativa, Oller crea el pinyol narratiu de
l’assassinat de Prim (1870) i els efectes nocius que té en el protagonista: contra la normalitat distant del narrador quan
mira la realitat històrica i social, Serrallonga és presa de l’obsessió per descobrir l’assassí. Tots els esdeveniments
que es desprenen d’aquest fet en el marc de Madrid serveixen per acabar de construir el caràcter del protagonista. Ara el
ridícul que fa Serrallonga és d’àmbit estatal, i així es va ampliant el cercle de representació de l’obsessió malaltissa.
I aquesta evolució va de bracet amb l’itinerari desequilibrat de l’Adela. Nou fermall en el determinisme biològic i
social.
CAPÍTOL 5: EL PINYOL DEL DEBAT SOBRE ELS DETERMINISTES
L’aparició d’en Giberga, metge ja consolidat a Vilaniu, en el capítol cinquè força una inflexió en la novel·la. Ara,
després dels afers de Madrid, en Giberga ens torna a introduir en el clos familiar que havíem conegut en el capítol
segon; però en aquesta ocasió, com a contrast amb l’emulsió externa de les manies, trobem Serrallonga sotmès a la
passivitat i a la desídia. Amb un joc dinàmic de contrastos duals, Oller aprofita aquest episodi de deixadesa per introduir
el pare, també metge, d’en Giberga. Aquest fet accentua la tesi del determinisme hereditari en la mesura que ara
tindrem dos metges construint la tesi naturalista. Veiem que es cumpleixen els requisits naturalistes dels observadors
impassibles de les passions. Aquesta impassibilitat és nítida en la percepció del jove metge. A més a més, és en aquest
capítol on apareixen els termes tècnics i científics per tipificar el cas: vesània, logorràgia, malenconia vesànica,
neurastènia, vesània hereditària, etiologia...
El capítol que ens ocupa és més florit de recursos narratius que els anteriors per la funció que li atribuïm d’eix
interpretatiu del tema de la bogeria. D’una banda, destaca l’acarament de punts de vista entre el vell doctor i el malalt;
d’altra banda, el discurs entretallat d’en Serrallonga com a sistema nou de caracterització. Oller, és clar, fa una gradació
estructural de recursos i estratègies narratives fins a aquest punt de la història. Tampoc no podem passar per alt que els
dos metges, pare i fill, esdevenen una sola figura des del moment en què el jove reprodueix amb un discurs reportat
l’acció referida. La tècnica dels punts de vista deterministes també permeten argumentar per què aquest personatge
canalitza les tesis naturalistes que es debaten. El procés acumulatiu d’indicis malaltissos ara arriben a situar el
protagonista enfrontant-se amb tot el món. Oller, aquí, construeix definitivament un caràcter que té a veure amb les
grans figures obsessives de Zola, i amb els personatges, menys dogmàtics però igualment passionals, de Gogol, Balzac i
Shakespeare. El metge vell, menys teòric i canònic que el fill, procura el contacte emocional amb el seu pacient.
Aquest procediment de proximitat emocional, Oller ja l’havia utilitzat a L’escanyapobres; el recurs augmenta la
dimensió tràgica de la novel·la.

Un cop establerta la tesi científica d’en Giberga, l’Armengol i el narrador procuren apropar la figura del malalt als casos
de caràcters que, tot i estar en tensió, es mantenen dins de la normalitat i desenganxar-lo del determinisme. Però la
posició materialista d’en Giberga és implacable, i els esdeveniments també: en Serrallonga inicia la seva lluita particular
amb les germanes i es proposa el casament amb la filla d’en Genís Argila per punt d’honor. El motor d’aquesta
subtrama continuen essent les paranoies dels anònims i la construcció malaltissa d’un complot. El complot, malgrat tot,
existeix, però la resolució del protagonista és certament perillosa. Aquesta reacció d’en Serrallonga té el suport de ser
comprès pel «medi», Vilaniu, la qual cosa encara fa més tràgica la circumstància i explicita la tesi naturalista de la
perspectiva científica.
Oller ha arribat en aquest capítol al zenit del debat sobre els determinismes subjacents en l’estètica naturalista.
CAPÍTOL VI: EL CALIDOSCOPI AUGMENTAT DEL CAS SERRALLONGA
El capítol sisè actua com a tram de transició narrativa. Després del gruix teòric i analític d’on venim, Oller retorna a una
situació moderada: el narrador ens situa tres mesos després de l’escena anterior i se centra en la construcció de la
felicitat del seu casament en una casa benestant de Barcelona. Cal parar esment en el fet que la construcció d’una idea
de felicitat és significativa pel contrast amb el descarrilament progressiu d’en Daniel. Novament, el punt de vista
distanciant socialment, però proper emocionalment, del narrador ens fa pensar en la passivitat de l’estètica narrativa del
moment, així com en un recurs per intensificar la dimensió tràgica del destí del protagonista. Això provoca una reacció
emocional i mental en el lector, que prova d’entendre i sentir el fatum d’en Serrallonga. D’alguna manera, el narrador i
els seus amics es van construint una identitat social i ideològica a una velocitat inversament proporcional de com es
destrueix la identitat d’en Daniel Serrallonga: ells van accedint a la «normalitat» burgesa i en Daniel va caient en la
figura de l’antiheroi.
El narrador, però, encara té una posició tèbia respecte a les teories analítiques d’en Giberga: entén i tem que aquest estat
de felicitat i plenitud emocional que viu tingui a veure amb les passions excessives i que la felicitat també podria ser
entesa com un estat malaltís. De fet, de manera subjacent, hi ha una diferenciació entre les passions que cohesionen un
grup social i les passions que dilueixen i separen l’individu del grup. Certament, Oller fa, al llarg de l’obra, un seriosa
disquisició teòrica sobre les bases del naturalisme.
L’escena de l’àpat amb el narrador, els seus pares, la muller i l’Armengol, compleix la funció de presentar els
personatges secundaris relacionats amb el narrador i de fer una anàlisi del casament d’en Serrallonga. No és casual que
coincideixin el casament del narrador i el del protagonista; més aviat es tracta d’establir una nova dualitat de
perspectives vitals. Els personatges dels pares i la muller ens permeten un nou distanciament en la percepció del cas
Serrallonga.
El quadre s’aprofita per presentar la figura desvalguda de la dona d’en Daniel: el medi, altre cop un Vilaniu dividit, guia
la noia al casament. La contraposició d’aquesta figura femenina amb la de la Matildeta és obvia. El pare compleix la
funció d’insistir novament en l’«originalitat» del caràcter del protagonista i per relativitzar les tesis d’en Giberga. De
fet, amb el relat de com va el matrimoni de l’Adela, Oller insisteix en l’acarament de figures femenines: l’Adela, el seu
caràcter despòtic amb el marit, ens recorda ara el perfil de la Tuies de L’escanyapobres. Finalment, la figura de la mare
resulta més «esportiva» en el seu posat displicenti irònic, que l’acosta al punt de vista de l’Armengol. Per tot plegat,
doncs, podem concloure que, en aquest capítol, Oller diversifica els punts de vista sobre el tema que l’ocupa i força el
lector a valorar les posicions dels diversos personatges; la seva estratègia insisteix en la descomposició calidoscòpica de
la història i del caràcter del protagonista absent que capitalitza la novel·la.
CAPÍTOL VII: EL RECONEIXEMENT DEL DESEQUILIBRI
El capítol setè fa un segon salt temporal, de sis anys en aquest cas. El pas del temps elidit dóna novament consistència
tràgica a la història del fanàtic. I encara més quan ens adonem que és aquí on apareix la figura madurada d’en
Serrallonga. El protagonista in absentia durant tants episodis de la narració ara fa acte de presència dins dels espais
acomodats de la felicitat del narrador. El cas patològic entra dins dels espais de la normalitat i del narrador: narradorpersonatge
coincideixen en la història i la trama. Els recursos utilitzats per presentar en Serrallonga en aquesta
reaparició són similars als dels primers capítols: ara, però, tenim en primer terme la descripció del pas del temps en la
fesomia del protagonista.
Més enllà del «quadre», el que interessa és veure com els personatges que s’havien mantingut com a observadors més o
menys distants de la realitat ara esdevenen actants que s’impliquen en la catarsi final que es prepara. En aquest capítol
torna a tenir importància el fet de fer avançar la història: el narrador defensa el plet del protagonista i esdevé antagonista
jurídic i narratiu d’en Giberga. Ara predomina l’acció narrativa per sobre del debat conceptual o teòric. Ara la tensió ja
està definitivament situada en la confrontació entre en Serrallonga i les seves germanes pledejant pel patrimoni. El
desgranament del plet ens presenta situacions ridícules, però Oller ens obliga a veure la dimensió humana del
protagonista com a pare: el sentiment com a via d’humanització i atenuant de les passions desfermades, un motiu
recurrent en la narrativa olleriana.

Malgrat l’entendriment del sentiment, el narrador, per primera vegada, admet la natura boja del protagonista. Aquesta és
la conclusió del capítol: el debat es comença a resoldre en un determinat sentit. En Serrallonga admet que si no fos pel
fet que té un fill hauria solucionat el plet eliminant tots els seus contendents; l’amenaça de l’assassinat com a
asseveració de la manca de sentiment per la natura humana és la constatació, per al narrador, de la bogeria. El
pes i el poder de les passions de vanitat, honor, poder i representació, revenja i gelosia s’imposen.
CAPÍTOL VIII: LA HUMANITAT DEL CAS
El capítol vuitè s’inicia amb una narració ràpida i sumarial de tres anys que, d’ençà de la trobada amb el narrador,
relaten la construcció d’una nova idolatria per part d’en Serrallonga. Observem la funció del temps històric com a
context del creixement de la nova passió: els moments àlgids de la «febre d’or», els primers anys vuitanta. Encara un
altre cop, doncs, a més de la trama particular de la història, Oller té interès a anar recollint els punts, contextos o
personatges de les seves novel·les anteriors. Ara ens situa en el moment històric de la La febre d’or, en les dinàmiques
oscil·lants d’un moment social i econòmic i d’uns personatges que actuen com a correlat de la nostra història i del
protagonista. A la manera dels clàssics realistes, malgrat tot el debat sobre el naturalisme, Oller no perd de vista que vol
construir una galeria a la manera discretament minimalista de la gran Comédie Humaine.
Per aquesta necessitat d’anar recollint elements ja dibuixats en obres o capítols anteriors, Oller dissenya en aquest
moment un capítol que concreti i ampliï les passions i els fets anteriors. Pel que toca al determinisme del medi, ara
tenim la passió «econòmica» del foll, que perd la proporció i està a punt d’arruïnar la «família». Això suposa un
increment diversificat de l’estudi de les passions que, tot i el distanciament teòric, es proposa l’autor. En referència a les
passions «estomacals», a l’aparició de la gelosia desfermada que enterboleix la percepció que té en Serrallonga de la
seva dona sofrent, Oller estableix una altra dicotomia: amb l’aparició d’una passió irracional, en Giberga és novament el
seu antagonista en l’àmbit personal i teòric. D’alguna manera es nuen els temes: si en Giberga ha estampat el dictamen
científic «contra» el protagonista i ha esdevingut part jurídica en el cas, ara és la diana d’un Serrallonga desfermat que
resol en l’àmbit personal els seus problemes de dimensions socials. Els diversos estrats del debat s’unifiquen en aquest
capítol. I encara, com s’escau en el document realista que fixa una realitat rural, Vilaniu es divideix i presenta una
facció que culpa la dona. És clar que Oller rebla el clau del medi naturalista, però també intenta repetir el document de
la societat provinciana i retrògrada que ja havia tractat en novel·les anteriors.
El joc de divisions i enfrontaments dels personatges-narradors del cas es palesa en el fet que la Salomé, la dona d’en
Daniel, demana a l’Armengol que porti el seu cas i que es posicioni davant del narrador. Finalment els «narradors»
esdevenen personatges implicats i compromesos en la trama. Oller ha desintegrat la màxima del narrador
omniscient extern propi del realisme. Certament, aquí podem tornar a afirmar que l’autor de la història fa una recerca
de noves maneres narratives que superin les escoles ja periclitades. En el transcurs d’aquests dualismes, el narrador
encara manifesta el sentiment de commiseració pel gelós: és interessant que Oller insisteixi en aquest aspecte just abans
del clímax, quan en Serrallonga lluita contra la multitud al carrer. Observem que el narrador aprofundeix i es debat
sobre les causes de l’estat del fanàtic i reporta la impossibilitat de descobrir els motius d’un tal desequilibri: «és un
misteri tan gran, tan insondable, com el de l’essència i funcionament de la raó mateixa».
No ens podem estar de recordar que un plantejament similar és el que hi ha en la narració «Ombres», de Víctor Català,
publicada dins dels Drames rurals tres anys després de La bogeria. La narradora, ja dins del corrent estètic modernista,
esgrimeix la figura de les Erínies com a representació de les fúries humanes que desballesten les ments sense una
explicació lògica, racional o científica. És en aquest sentit que el narrador fa servir la paraula «misteri». No volem dir
que Oller s’instal·li dins l’univers de les preocupacions modernistes, però sí que recull un estat d’opinió que ja és
present en l’imaginari literari de la Catalunya de final de segle XIX.
Això també es pot demostrar en l’escena culminant que tanca el capítol: la presència d’un multitud irracional que es
diverteix amb l’espectacle del desequilibrat que lluita amb els seus fantasmes al carrer no deixa de recordar, ni que sigui
en una escenografia sense consistència teòrica, el retaule de «multituds» que Raimon Casellas pinta el 1906. El centre
de l’atenció, òbviament, se situa en el cas d’en Serrallonga, però el paper de la multitud que no comprèn i juga cruament
amb l’espantall humà s’ha d’entendre com a referent tràgic i irresoluble del cas, que fa actuar el narrador i l’Armengol
per salvar el que queda d’humà en la desferra que és definitivament en Serrallonga.
Oller, però, utilitza l’escena per crear una lluita interna, també, en l’ànima del narrador i per tancar definitivament el cas
i abocar-lo al manicomi. La bogeria s’ha convertit en la desintegració de la identitat: «Es veia ben bé que l’home havia
perdut el record, la noció de sa existència, la facultat perceptiva de la vida exterior; que era sord i cec a ella, com si se li
hagués escapçat l’ànima [...] Quina cosa més retrista, més misteriosa, més punyent, Déu meu!». Notem que Oller, tot i
haver construït una disquisició detallada sobre els motius de la malaltia, ara, prop del desenllaç, es deixa portar per la
manca d’explicació i per la impressió insondable del cas humà.

CAPÍTOL IX: LA REVELACIÓ DEL SENTMIENT I LA CIÈNCIA INEFICAÇ
Tres mesos després de l’incident que porta els ossos d’en Serrallonga al Paradís, el manicomi d’Horta, ens assabentem
de la mort del protagonista. Així s’inicia l’últim capítol del llibre. Oller elideix un altre cop un fet per tal de centrar-se
en els efecte sobre els seus «narradors». Aquesta és l’operació que posa en marxa el narrador: experimenta la buidor i la
mala consciència per les plagasitats comeses contra l’Armengol en els primers capítols. El sentiment intern de pèrdua
d’humanitat és en primer terme i eclipsa les teories i tesis positivistes d’en Giberga. Aquest és el to que inicia el capítol i
que el clou.
Malgrat l’escena truculenta de les germanes d’en Serrallonga acarant-se i buscant el tumult amb la vídua, recurs
intensificador de la irracionalitat pràctica dels paràsits, el que interessa a Oller és la construcció d’un discurs intens
sobre el significat de la mort dels qui no formen part de la normalitat social. El sentiment és en primer pla, i també la
interpretació de la malvolença del gènere humà instal·lat en la representació de la normalitat.
La tragèdia estrictament humana d’en Daniel Serrallonga –l’home, no el boig– és construïda des de la descripció
impactant del recinte que acull les seves despulles. La fal·làcia patètica ens comunica la dimensió còsmica que té el
deseiximent del món per a un antiheroi fora de la llei i de la raó. El món extern s’impregna de tristesa; la mateixa
tristesa que inunda l’esperit del fill del fanàtic. És des del seu món interior que es fa un repàs de totes les dimensions de
l’ànima d’en Serrallonga.
Aquest to és el marxapeu de la conclusió emocional que tanca la novel·la. El narrador s’imbueix de tristesa i de
desolació, pel mort incomprès, però també per la fredor del món i per la impossibilitat de trobar un motiu raonable que
expliqui el descarrilament psicològic. En Serrallonga acaba els seus dies en un estat d’animalització que té serrells
nihilistes. El manicomi, aleshores, esdevé un símbol de com funciona el món: «L’ordre, el reglament, una habitud
rutinària, el lucre hi ofegaran sempre el sentiment. Això és un hospital que acull els ferits de la batalla eterna», diu
sentenciós l’Armengol. Retreu al narrador que no s’adoni del motor insensible que mou el món i que encara pateixi per
això: «Sempre serà un noi!». Oller utilitza els retrets que li feren pel seu sentimentalisme en iniciar la carrera
«naturalista» i ara el gira com a valor positiu de la percepció humana del món.
Paradoxalment, el màxim representant del naturalisme a Catalunya, batejat pel diví Zola, fa una defensa subtil de la
sensibilitat com a procediment de captació fins i tot de les passions irracionals. L’estudi científic i positivista no dóna
totes les claus del funcionament intern de l’ànima humana. I això després d’haver debatut conceptualment tots els
enfocaments possibles. Aquesta conclusió no és menyspreable si considerem que aquest darrer capítol és el primer que
Oller redactà i d’on germina la resta. Aquest és el to literari que impressiona Oller i activa la màquina narrativa que
construeix una exegesi teòrica i sentimental d’un cas patològic, o bé de la patologia humana, ras i curt.