capapeus-mar\347 560:Maquetaci\363n 1.qxd - Associació de Veïns ...

Allò que tenen en comú la Carme Bermúdez, la Marga
Pérez, la Maria Etany i la Mati Deupi és que guarden una
íntima i ferma relació amb la Coroleu. Les primeres com a
treballadores i les segones com a voluntàries, han fet d'aquest
centre emblema del barri –que va posar la seva primera pedra
al barri als anys 30- la segona família. Només veient-les, ja es
descobreix que són dones actives, valentes, amb vocació i que
fan la seva feina perquè els agrada i gaudeixen fent-la.
La Maria i la Mati comparteixen converses, tallers, festes, rialles
i confessions amb tots els pacients i es converteixen en un pilar
vital per a la seva estada al centre. La Carme i la Marga, en
canvi, fan la "feina bruta", els curen, els cuiden, els mimen i
sovint escolten sense desesperació les seves queixes. Però tot
això, sempre amb el sentiment de saber que estan fent una
tasca necessària, que les motiva i que els és agraïda amb afecte
i somriures.
Les quatre coincideixen en afirmar que no és casualitat que es
trobessin allà. Tal i com comenta la Marga "esculls on vols
treballar, almenys uns anys enrere". Per ella, des de ja fa més de
20 anys, la Coroleu va ser una escola on la van ensenyar molt i
on gràcies al treball en equip va aprendre ajudar i ser ajudada.
Aquest sentiment de grup i de família el comparteixen totes
quatre. És un centre tan petit que es generen uns vincles similars
als familiars: moltes hores compartides i, sobretot, moltes
emocions provinents de situacions de tot tipus, bones i dolentes.
El Perfil de...
Carme Bermúdez,
Marga Pérez,
Maria Etany i
Mati Deupi,
l’ànima de la
Coroleu
“Això funciona
perquè la gent
s’implica”
Precisament el tema dels sentiments és la part més interessant
i alhora més incontrolable i difícil d'afrontar. Aquests són uns
muts habitants més del centre que també cal saber tractar. És
molt fàcil que es creïn relacions amb els pacients i amb les seves
famílies, “no vols implicar-te però és inevitable”, explica la
Carme. Però és justament gràcies a aquests lligams que la
Coroleu és el que és, "funciona perquè la gent s'implica".
No és estrany, doncs, que els deures que s’autoimposen tant les
unes com les altres siguin els de marcar una distància emocional
vers els pacients i les famílies. I de vegades ho aconsegueixen,
però molt poques. Malgrat el paper de superdones que se’ls ha
atorgat per fer jornades de 12 hores seguides, per aconseguir
arrancar somriures i per repartir tranquil•litat –entre d’altres
coses!-, no deixen de ser persones amb reaccions humanes,
naturals i espontànies, de manera que és gairebé impossible no
involucrar-te ni amb els pacients ni amb els seus familiars. “Vius
amb ells”, comenta la Mati, “la gent té ganes de parlar amb tu”,
explica la Maria.
No hi ha res com treballar en una feina que t’agrada. Les coses
van soles quan estàs en un lloc ple de gent que admires i que
t’admira. A partir d’aquí tan se val si s’ha de deixar la classe
d’aiguagym per acompanyar un pacient al metge o s’ha de venir
cada dia des de Vilanova i la Geltrú. La Coroleu i la seva gent
s’ho mereix.
Joana Ariet Porta
29
cap a peus | març