el gregoria al' esglesia • El cant gregorià es tracta d'una música ...

• Els primers pasos: el gregoria a l' esglesia
El cant gregorià es tracta d'una música monòtona, una veu o diferents veus, canten a l'uníson, és una
música cantada només per homes, que combinen un seguit de línies melòdiques de gran puresa que
transmeten serenitat i espiritualitat.
Aquesta música, es cantada per monjos.
Comencem pels grecs i romans
El primer estudi sobre música al voltat de l'any 500 aC i el seu autor és Pitàgores, que experimentà amb
els sons i amb les relacions matemàtiques existents entre els tons. L'aportació pitagòrica, juntament
amb la d'altres teòrics grecs, acabà establint els modes grecs.
El cristianisme s'estenia cap a l'est i l'oest els seus cants s'anaven apropiant de diversos elements
musicals de les diferents àrees geogràfiques que incorporava.
L'any 330 dC l'emperador Constantí designà Bizanci com a capital imperial. Això, provocà la separació
de l'imperi en dues meitats: l'oriental i l'occidental.
El món occidental entrà llavors en un llarg període de foscor.
El papa Gregori I el Gran
L'Església Catòlica dominà Europa, administrant justícia, instigant a fer la guerra per recuperar els
territoris perduts a l'Orient, creant universitats i dictant el destí del pensament i de les arts en general, i
de la música en particular. Als s. VII i VIII a Occident cada regió havia anat creant un tipus de cant
propi per acompanyar la litúrgia: el cant galaic a l'actual França, el cant romà a Roma, el cant
mossàrab a Espanya, l'ambrosià a Milà...
El papa Gregori I el Gran, va regnar a Roma durant el període comprès entre l'any 590 i 604, tant en
litúrgia com en música, va invertir la majoria dels seus esforços en la unificació dels cants i dels ritus
romans. El seu principal objectiu, fou reaccionar contra les melodies orientals d'algunes de les regions
perquè les considerava massa cromàtiques i exuberants.
Va treballar per homogeneïtzar les pràctiques, els estils que dominava en aquell moment el cant religiós
i que bàsicament corresponien a les tres seus més importants de la cristiandat: Roma, Constantinoble i
Milà.
L'aportació de Gregori el Gran va recodificar la litúrgia i va donar un nou impuls a la ja existent
Schola Cantorum, que esdevingué l'eina per tal que, gràcies a la tasca continuadora dels que el van
succeir, amb el transcurs del temps, la seva tasca d'homologació es mantingués, més o menys, pura.
El poble, en totes les èpoques a usat la música per manifestar alegria, tristesa, amor...
En aquella època, la música servia a la religió. La seva funció era ben clara: ajudar a la litúrgia
mitjançant cants religiosos.
L'inici de la notació
Al final del s VIII, comencen a aparèixer alguns signes que intenten fixar gràficament sobre el pergamí
1

la melodia.
S'escrivien sobre o sota les paraules i mostraven mitjançant símbols agrupacions de les notes que
havien de cantar−se en la mateixa aspiració.
Al segle X la notació millorà considerablement amb l'aparició d'algunes aportacions: d'una banda
l'associació que es féu dels diversos tons amb diferents lletres de l'alfabet llatí.
L'aparició d'una línia que fixava el valor de la nota fa i que introduïa una referència per a la resta de les
notes.
Al cap d'uns 50 anys, s'hi afegí una segona línia, de manera que teníem una línia vermella que
representava l'alçada del fa i una altra de color groc pel valor de do.
Les aportacions més importants de Guido d'Arezzo van ser la millora del pentagrama, afegint−hi dues
noves línies i la designació de les notes segons les primeres síl·labes de l'himne a sant Joan.
La cançó profana durant els segles X al XIII
Els goliards eren un grup pintoresc de monjos o exmonjos que anaven vagant i cantant pels camins.
Tenien fama que, malgrat la seva condició de monjos, els agradava força el menjar, el beure i les dones,
temes que sovint protagonitzaven els seus càntics.
Els joglars feien de l'enginy el seu principal recurs. Entre el seu repertori hi havia els jocs, l'humor i les
cançons.
El joglar era el gran transmissor de l'herència pagana.
Se'ls podia trobar al carrer, en un mercat o palau i la seva funció era clara i senzilla: distreure i
divertir.
D'una banda cantava cançons d'altres i de l'altra banda, era un creador i un improvisador àgil i agut.
Els trobadors, normalment eren homes d'una certa posició social que havien estat instruïts. Tenien una
cultura notable. Eren músics i poetes que actuaven sobretot a l'àrea de l'actual Provença i
s'expressaven en les llengües que començaven a néixer a partir del llatí.
Les seves obres giren entorn de dos grans temes: l'amor idealitzat i platònic d'una donzella i les gestes
dels herois locals. Entre els trobadors catalans més destacats: Guillem de Cabestany i Berenguer de
Palol.
La transició cap a la polifonia
Al llarg del temps diferents innovacions aquí i allà s'encarreguen de fer la transició cap a la polifonia.
La més antiga d'aquestes innovacions és la coneguda amb el nom d'organum que és l'existència de dues
línies melòdiques que van paral·leles a la mateixa distància i amb el mateix ritme.
Discantus es considerat l'origen del contrapunt modern i que es basa en el doble moviment de les veus:
mentre una puja, l'altra baixa i a l'inrevés.
L'Ars Antiqua a l'escola de Notre−Dame
2

Al voltant de la catedral de Notre−Dame es va anar creant el que més tard s'anomenaria escola de
Notre−Dame que va desenvolupar i enriquir tots els canvis soferts a l'Ars Antiqua.
Dos compositors coneguts: Léonin i Pérotin (mestre i deixeble).
La seva aportació més important, a més de significar l'avantguarda musical del moment, és que
afegiren fins a quatre veus al discantus. Tenim força informació d'aquests dos autors per l'existència
del Magnus liber organi.
Jaume I conquereix els regnes de Mallorca i València, a Castella regna Adolf X anomenat el Savi.
Durant aquest segle s'aixequen la catedral de Barxelona, la de Girona i la Seu Vella de Lleida.
Duns Escoto i Guillem d'Ockham posaran en crisi tot el pensament escolàstic.
Ramon Llull és el nostre principal pensador. Pel que fa a les arts plàstiques, Itàlia és el clar centre de
referència: els germans Nicola i Giovanni Pisano escultors amb més renom. Giotto, comença a
meravellar amb una nova concepció de l'art en què la visió de la realitat esdevé més important que
l'ideal.
L'Ars Nova
Apareix en un tractat del teòric francès Philippe de Vitry.
La figura més transcendent d'aquest nou estil va ser Guillaume de Machault que visqué entre el 1300 i
el 1377 a més d'una col·lecció de motets religiosos i profans i més de cent cançons, ha passat a la història
per la seva Missa de Notre−Dame, obra de gran complexitat tècnica i refinament que, per primer cop,
en una peça d'aquestes dimensions, adquireix sensació d'unitat i no d'agregació de trossos d'orígens
diversos. Es barregen la simplicitat del cantus firmus i una poderosa polifonia a quatre veus.
Léonin és el primer de qui tenim coneixement que signava les seves composicions.
L'anunci del Renaixement
El segle XIV va ser un període on la varietat dels recursos musicals va créixer de forma important:
nous instruments, noves tècniques...
Aquest nou escenari havia provocat una obertura cada cop més gran dels temes religiosos a d'altres
temes.
Els arquitectes van desviar el seu interès de les esglésies a l'arquitectura civil.
L'art va anar perdent gradualment el gust per la grandiositat gòtica i començà a desenvolupar una
certa tirada cap al refinament.
Els estils dels dos centres musicals per excel·lència començaren a interrelacionar−se recíprocament, fins
a l'aparició d'un estil fusionat: internacional.
La primera meitat del segle XV fou un desastre complet per França, que va perdre l'hegemonia política
i cultural que havia tingut durant el XIV.
A Anglaterra tot el mèrit es concentrà en John Dunstable, que va viure en diferents zones del continent
i va conèixer les darreres tècniques i estils.
3

A la Borgonya es la zona on va florir l'art musical. Les seves composicions eren bàsicament de caràcter
religiós: misses, motets, magníficats...però també feien servir la chanson borgonyesa, que és una
musicalització de poesies d'amor en francès amb l'acompanyament instrumental. Els principals
representants d'aquesta àrea són els contemporanis Guillaume Dufay i Binchois.
2. El renaixement també arriba a la música.
Tots els passos entre una època i la següent, són el resultat d'un conglomerat de fets, invents, petits
canvis, personatges concrets... La revolució que va tenir lloc a l'antiga Grècia presocràtica on va
produir−se l'evolució d'una cosmovisió dominada pel mite a una altra de dominada pel logos. Va ser la
suma de diversos factors: la nova concepció va néixer en regions allunyades de la península grega on els
ciutadans estaven en contacte amb altres religions i altres mites que donaven explicacions diferents als
mateixos problemes.
L'home grec va començar a pensar per compte propi.
Una nova manera de veure i viure el món
A Europa entre el 1350 i el 1550 es va produir una profunda transformació del conjunt dels valors que
regien la societat. Aquests canvis van afectar l'economia, la societat, la política, el pensament, la religió,
l'estètica medievals. El Renaixement simbolitza la ruptura amb el dogmatisme i amb l'obscurantisme
medieval...
En l'àmbit social i polític es va produir la formació d'uns quants estats nacionals els quals, en part, van
estar ajudats financerament pel diner de la burgesia, nova classe social sorgida de l'economia
mercantil, que impulsà la pèrdua de poder de la noblesa.
El pensament de l'època s'encarregava de fer el trajecte que va des del teocentrisme, a
l'antropocentrisme.
Ciència i tecnologia han estat dues disciplines que des de sempre han anat de bracet i els avenços
científics comportaren nous invents.
Alguns d'aquests descobriments, ajuden a l'obertura de nous mons amb els descobriments de nous
continents i, de noves civilitzacions, noves concepcions del món que provocaran una obertura de les
ments.
Hem de tenir en compte, que l'Església romana vivia hores baixes.
Luter, que tenia un cert interès per la música, volia apropar els oficis religiosos al poble; per això
defensà el dret d'oir missa en la pròpia llengua i establí un repertori de corals basats en melodies
populars per tal que els oients hi poguessin participar cantant.
Tot això acabà conduint cap a una forta secularització de la vida. L'home del Renaixement no és que no
fos religiós, el que havia passat és que la imatge de Déu com a jutge sever havia canviat.
Déu també havia adquirit una dimensió més humana.
El poder de les corts, va incrementar−se fins al punt que el poder polític va arribant a l'alçada de
l'eclesiàstic. Alguns d'aquests centres de poder polític exerciren un paper important en el foment i la
difusió de les arts.
4

Innovacions formals i tècniques
En el Renaixement es produïren alguns fets clau per al futur desenvolupament de la música a Occident.
Hi hagué una expansió en el repertori musical, produïda pels cada cop més nombrosos papers de la
música.
També aparegueren les tècniques d'impressió a mitjans segle XV, fet que va promoure cap a les
darreres dècades d'aquell segle un interès creixent de la gent vers la música.
Fins feia poc temps, la música i el seu magisteri eren reservats als monestirs i centres eclesiàstics.
En aquell moment, amb poc temps, els italians podien saber quin tipus de música s'escrivia al nord
d'Europa i a l'inrevés, la qual cosa fomentava notablement l'intercanvi d'idees i tècniques musicals.
En tercer lloc, la música instrumental va anar adquirint importància, sobretot a partir de mitjan segle
XV. Aquest fet, es deu, en part, a l'aparició d'alguns instruments de teclat més emprat fins que el piano,
l'arraconarà.
En quart lloc, un dels aspectes en què més s'innovà fou el tractament de la veu. Es produí la irrupció de
la tècnica imitativa típica de la polifonia renaixentista.
Finalment, cal ressaltar que, amb l'explosió de popularitat de la música profana, la veu femenina
començà a entrar en escena. Cal recordar que fins aquell moment tota la música sacra era interpretada
per homes, fins al punt que les veus més agudes eren interpretades per infants.
Altres compositors renaixentistes
Johannes Ockeghem
Josquin Des Prés
Cristóbal de Morales
Orlando di Lasso
Tomás Luis de Victoria
Claudio Monteverdi
La música de Monteverdi es divideix en dues grans etapes que corresponen a la seva estada a Màntua i
a Venècia.
Va viure uns anys, en els que els seus madrigals eren molt apreciats pels seus contemporanis i, amb el
pas del temps, es consideraren, juntament amb els del príncep Carlo Gesualdo da Venosa, el cim de la
polifonia civil.
La etapa a Màntua es caracteritzada per la seva obra profana. A més dels madrigals també va escriure
òperes.
Després va tornar a la ciutat natal, va rebre una invitació per anar a Venècia a fer−se càrrec del lloc de
maestro di cappella de Sant Marc. I l'acceptà. Aquí s'inicià la segona etapa que es va caracteritzar per
5

un gir de la seva obra i de la seva vida cap a la religiositat.
Malgrat aquest fet, Monteverdi, va seguir escrivint tant madrigals com òperes.
3.LA MÚSICA ES TORNA EXHUBERANT: L'ÈPOCA BARROCA
Barroc, període intensament ric en idees, ple de canvis des del punt de vista polític, social, artístic i
filosòfic.
Políticament, les monarquies absolutistes manaven a Europa.
El pensament era dominat per les disputes entre els racionalistes i els empiristes.
La paraula barroc prové del portuguès barroco que és el mot que serveix per a designar un tipus de
perla irregular.
Característiques de la música barroca
El període del barroc s'emmarca en els anys compresos entre el 1600, i el 1750.
Els músics del final del segle XVI cada vegada s'interessaven més en l'expressió de les emocions
humanes. Arribà un moment que la continuació dels passos iniciats per Gesualdo en els madrigals i per
Giovanni Gabrieli en els motets, era ja del tot irrealitzable si se seguien usant les mateixes formes.
Les suaus línies melòdiques del Renaixement, on la música es va enllaçant de forma pausada i gradual,
no servien, en cap cas, per a expressar el nou ideal musical, en què el concepte predominant era el
contrast.
El contrast entre ritmes ràpids i ritmes lents, entre molts instruments alhora i un que toca tot sol
requeria una nova concepció de l'estructura musical: requeria el naixement del concert.
Antonio Vivaldi
Des de ben petit, va aprendre a tocar el violí, gràcies a les lliçons del seu pare, i que de seguida va
destacar per les seves habilitats musicals. Fou ordenat sacerdot, però mai arribà a dir missa, ja que una
lesió pulmonar li ho impedí.
El destinaren com a mestre de violí a l'Ospedalle della Pietà, un orfenat per a noies, famós ja llavors per
la qualitat de la seva orquestra, en general, i dels violins, en particular.
S'està 15 anys allí, va dedicar el temps a posar per escrit les seves idees i provar−les amb bones
instrumentistes.
Es el que va fixar el model de concert barroc.
Creador del model estructural del concert basat en els moviments ràpid−lent−ràpid.
És el primer autor que atorgà al moviment lent del mig el mateix pes que als dos dels extrems, ja que
fins ara la importància relativa d'aquest moviment era molt secundària, tractant−se gairebé d'una
mera transició breu entre els dos moviments ràpids.
Innovacions en els instruments
6

Al llarg del segle XVI, ja havia anat apareixent una tendència a separar les veus inferiors de les que
componien la textura polifònica.
Durant el Barroc que sorgí una diferència harmònica més remarcada entre les veus del baix i de la
soprano. Aquesta evolució acabà prenent cos en la tècnica anomenada del baix continu. Té la funció
d'acompanyant.
Aquesta aportació que pot semblar poc transcendent, no ho és pas, ja que l'atribució del paper
d'acompanyant al baix comportà el consegüent guany en llibertat i en agilitat per part de les veus
melòdiques.
Recordem que durant el Renaixement, la música vocal dominava de forma gairebé tirànica l'univers
musical. Fins al final del segle XVI no hi havia música instrumental escrita especialment, tan sols
algunes transcripcions fetes a partir de la música vocal.
Concert es inimaginable sense orquestra. I l'orquestra és una de les principals aportacions del barroc a
la història de la música.
Els compositors contemporanis tenen l'orquestra com a principal instrument de les seves obres.
Els components de l'orquestra no han estat sempre iguals.
En el barroc l'orquestra es componia a grans trets:
• Una vintena d'instruments de corda: deu violins, quatre violes, cinc violoncels i dos
contrabaixos.
• Entre vuit i deu instruments de vent: oboès, flautes, fagots, trompetes i trompes.
• El baix continu: clavecí o orgue.
En el barroc la música instrumental s'equiparà amb la música vocal.
La família de les cordes, fou una de les que més canvià. Els avenços tècnics introduïts pels luthiers
Amati, Guarnieri i Stradivari feren que el violí esdevingués un clar protagonista i arraconés la família
de les violes cap a l'ostracisme.
En paral·lel aquest avenç va fer que emergís una figura que tingué en el Romanticisme el seu zenit: és el
virtuós.
Recapitulem una mica: fins ara hem repassat alguns dels factors que van fer que la música del període
barroc fos ben diferent de la del Renaixement: el gust pel contrast, l'aparició del baix continu, el
naixement de l'orquestra i l'evolució de la música instrumental.
El gust pel contrast va acabar imposant l'esquema de concert i aquest, en si mateix, necessita un gran
conjunt instrumental amb qui dialogui el solista: l'orquestra.
Nous temps, noves estructures musicals
En aquest mateix sentit, com a conseqüència de l'avenç tècnic a què havien arribat alguns instruments,
la rigidesa de les formes existents al final del segle XVI era totalment insuficient per les possibilitats
actuals.
Si a més ens trobem en un període en què la música vol expressar sensacions, és clar que calia renovar
7

el repertori d'estructures musicals.
Van néixer noves estructures en l'àmbit religiós.
La missa es la principal forma, però aquests anys neixen i tenen força èxit la cantata i l'oratori.
La cantata es una obra per a ser cantada escrita sobre un text sagrat o profà amb acompanyament
instrumental.
Bach fusionà dos tipus de cantata: la cantata per a cantants solistes amb els seus moviments recitatius i
àries i la cantata coral.
El resultat es una cantata amb àries solistes, recitatius i moviments corals.
L'oratori es un drama religiós sense representació escènica, però amb narrador, personatges i grup
coral, que narra un episodi de la Bíblia.
El gran creador d'oratoris barrocs fou, sens dubte Händel que dedicà a aquesta estructura els seus
darrers anys.
Pel que fa a la música instrumental profana durant el Barroc les formes sonata per a solista i trio
sonata van ser molt populars i gual que totes les estructures que concedeixen una cerca llibertat
d'improvisació i d'ornamentació.
La forma sonata és una de les més repetides al llarg de la història de la música i, sovint duu a
confusions, ja que té diversos significats.
Aquesta forma pot adoptar−se en composicions per a grup instrumental en la música de cambra o bé
per a un sol instrument. De fet, en el barroc s'anomenava sonata a gairebé qualsevol peça per a teclat
que no pogués dir−se d'una altra forma qualsevol.
El primer gran compositor de sonates per a teclat és Domenico Scarlatti.
Un conjunt de formes musicals noves apareixen i tenen en comú dos dels trets característics del barroc:
Que són per a instrument i que permeten a l'intèrpret demostrar la seva capacitat tècnica i
improvisatòria.
Es tracta de la tocata, el preludi, la fantasia, el ricercare, la fuga, les variacions...
Tots aquests canvis, totes aquestes novetats, van fer que la música als segles XVII i XVIII arribés a uns
nivells de popularitat i expansió creixent mai vistos. LA música il·lustrada es va desenvolupar en dos
ambients que li eren prou coneguts de feia temps: l'eclesiàstic i el noble. Se n'hi va afegir un de nou: el
de la burgesia que gaudia anant a l'òpera i fent música de forma amateur, a casa, amb la família i els
amics.
Podem afirmar que l'òpera va obrir la música culta no religiosa al gran públic.
Cada una de les tres audicions que he seleccionat per apropar−nos al món musical barroc tenen relació
amb un dels estaments socials esmentats. Bach, Scarlatti i Händel.
Els estils nacionals
8

Aquesta música era igual a tot arreu, i el desenvolupament va ser homogeni. Cada país tenia el seu estil
diferenciat de la resta i no pot parlar−se d'estil barroc sense necessitar referències geogràfiques?
Cada país desenvolupa a partir d'uns gustos concrets per un tipus de formes musicals i d'instruments, i
d'un gust nacional, un cert estil propi diferenciat.
Itàlia
Tingué un paper protagonista, si més no, durant tota la fase de transició des del Renaixement i durant
tot el període mig barroc. És en aquest país on es van concebre i desenvolupar la majoria de les formes
típiques del barroc: la cantata i l'oratori en la música religiosa, el concert en la música profana i,
l'òpera.
Entre els autors més importats, trobem: Frescobaldi, Buxtehude, Corelli, Vivaldi, Scarlatti, Soler...
França
Viu la seva etapa daurada entre els darrers anys del segle XVI i la primera meitat del XVIII. Per posar
noms a aquest període de temps podem afirmar que el cim musical francès s'assolí amb la maduresa
musical de Lulli i durà fins a la mort de Rameau. Durant aquests anys fou quan arribà l'era gloriosa
del ballet i quan es desenvoluparen dues de les formes musicals més típicament franceses: l'obertura
orquestral i la suite.
Autors importants: Lulli, Couperin, Rameau, Pergolesi.
Anglaterra
La música anglesa durant el període barroc té nom i cognom: Henry Purcell.
Destaca tres àmbits:
− La música de cambra en què, a part de les Fantasies per a les violes, escriu unes sonates a trio per a
dos violins, viola i clavecí.
− L'òpera, en què sobresurten Dido i Enees i The fairy queen basad en el Somni d'una nit d'estiu de
Shakespeare.
− La música sacra, en què ressalten l'Oda pel dia de santa Cecília i més d'una seixantena d'anthems.
Alemanya
És el contrapunt de l'orgue i d'un caràcter musical marcadament greu, en correspondència amb el
luteranisme imperant.
El primer referent el trobem en Heinrich Schütz
El segon dels protagonistes del barroc alemany: Dietrich Buxtehude.
Els darrers anys del segle XVII és quan neixen els millors compositors de la música barroca alemanya.
G.P. Telemann i sobretot, G.F. Händel i de J.S. Bach.
Georg Philipp Telemann nascut l'any 1681 fou un d'aquells éssers privilegiats que pot fer el que vulgui i
9

que, faci el que faci, ho fa bé.
Johann Sebastian Bach
El músic més important de la història de la música clàssica, sí un dels tres més importats, durant la seva
vida autors com Telemann eren molt més considerats. No va ser fins al segle XIX i sobretot al XX en
què es dóna la justa dimensió a la seva extensa i diversa obra.
La seva obra, té una diversitat admirable i que, gairebé la seva totalitat, pot considerar−se obra mestra.
Bach escriu dos centenars de cantates religioses, cinc misses llatines, un magníficat, tres passions, un
oratori de Nadal i un de Pasqua, sis motets...pel que fa a música religioses i una vintena de cantates
profanes, sis−cents preludis corals per a orgue, moltíssimes peces per a clavecí, les suites per a violoncel
sol, les sonates i partites per a violí sol, els concerts per a violí...
La seva vida i, en conseqüència, la seva obra van tenir tres escenaris principals. El primer és Weimar.
Georg Friedrich Händel
La vida de Händel fou un reflex de la desmesura, qualitat tan apreciada en el Barroc. Testimonis de
l'època parlen del respecte que produïa un personatge alt i corpulent, bastant gras i de veu profunda i
mirada bel·licosa, no exempta d'un toc d'humor cínic. Era capaç d'esbroncar qualsevol músic que no
s'adeqües perfectament als seus desigs i d'acabar−se grans quantitats de menjar i beure. Aquest
colossalisme en el físic tenia el seu reflex en la seva capacitat de treball i energia.
Va escriure el seu famós oratori El Messies en poc més de tres setmanes. Igualment, era capaç de
guanyar en poc temps una fortuna, que es gastava encara més ràpidament.
4. L'ESTÈTICA DE LA RAÓ: S'IMPOSA EL CLASSICISME
El segle XVIII és un segle optimista, d'autoestima. N'hi ha que diuen que l'home es torna madur, potser
és una afirmació exagerada. El que sí que es cert, és que aquest segle es el de les llums, el segle en què
l'home creu en l'home.
Els seus principis rectors són:
• La raó
• L'experimentació
• La recerca de la felicitat
• L'educació
• La crítica a l'antic règim de Voltaire
• La divisió de poders de Montesquieu
• La teoria de la democràcia de Rosseau
La música il·lustrada
Com a conseqüència d'aquesta ànsia per conèixer l'art la música popularitzà. Durant el segle XVIII es
van publicar molts mètodes per aprendre a tocar un instrument. En aquell moment, saber tocar un
instrument era un cert signe de distinció i cultura.
El període que ocupa el classicisme dins la història de la música és, comparant−lo amb els altres
períodes, francament curt. Es concentrà clarament al voltant de tres enormes figures i al voltant de la
capital austríaca: Viena. Haydn, Mozart i Beethoven. Aquests tres compositors, en menys del segle que
10

va des del naixement de Haydn fins a la mort de Beethoven, van fer un gir de timó decisiu en el futur
desenvolupament de la història musical.
L'estil galant té un origen francès i ja n'havíem sentit a parlar amb Telemann. Aquest estil, busca
l'exquisidesa, la uniformalitat. El seu ideal és una música civilitzada, plaent, transparent, diàfana,
elegant, una mica sensual i frívola.
L'estil expressiu, es tracta d'un precursor del romanticisme que vindria més tard i es caracteritza per
un aire de malenconia amb tocs apassionats, a diferència de l'estil galant, aquest, aprecia la sorpresa, la
dissonància, el canvi de ritme sobtat, els silencis interrogants...
Principal autor va ser Bach.
A més de l'aparició d'aquests estils, una sèrie de fets van condicionar el nou panorama musical:
1− Una veu única i el rebuig de la polifonia.
2− La forma sonata
• Moviment allegro
• Moviment adagio o andante
• Moviment allegro o presto
3− L'hegemonia del piano.
4− La fixació de la forma moderna de la simfonia.
5− L'important desenvolupament de l'orquestra.
6− La consolidació del quartet per a corda pel que fa a la música de cambra.
7− En l'òpera, també i van haver canvis importats.
Protagonistes de la transició al classicisme
L'escola de Mannheim
La ciutat fou la residència dels electors del Palatinat i es convertí des de mitjan segle XVIII en una de
les seus musicals més importants d'Europa. Va ser decisiva la feina feta per Johann Stamitz director de
la seva orquestra. Stamitz es un jove violinista d'origen bohemi, va saber reunir un grup prou nombrós
d'intèrprets excel·lents i va donar a l'orquestra una unitat que mai s'havia vist abans.
L'orquestra actua sota la seva direcció com un únic instrument.
Es va fer famosa per la seva capacitat d'expressar contrastos i de passar ràpidament d'un pianissimo a
per l'espectacular execució de crescendos i diminuendos.
Va escriure més de cinquanta simfonies A Mannheim l'orquestra té més de quaranta instruments, però
sonen com un de sol.
Els fills de Bach
11

La seva família és una de les grans famílies de la història de la música.
Tres ocupen un lloc important en la història de la música.
Wilhelm Friedemann Bach
Carl Philipp Emanuel Bach
Johann Christian Bach
Joseph Haydn
El primer dels tres grans representants de l'anomenat classicisme vienès. És un d'aquells casos en què,
la història no ha estat tan justa com hauria d'haver estat.
Sovint, tot i reconèixer−li els mèrits inqüestionables que té i la importància de la seva obra en
l'assentament de determinades formes típiques del llenguatge clàssic, se'l considera un compositor que
no acaba d'estar entre els més importants.
Haydn es trobava al mig, va fer la transició entre dues maneres de ser músic. Hem vist que durant el
Barroc els músics formen part d'una nòmina, estan a càrrec d'un patró, ja sigui d'un monarca, d'un
noble o de l'església.
L'any 1760 el príncep Pál Antal Esterházy el contractà pel lloc d'ajudant a Kapellmeister i, uns quants
anys més tard, com a kapellmeister. La família Esterházy fou una família noble, rica i poderosa, de
procedència hongaresa, coneguda per la promoció de l'art en totes les seves manifestacions. El seu
enorme palau disposava de dos teatres per a representar òperes i dues sales que servien d'auditori.
Ell era conscient que la seva posició era diferent, que el músic tenia un estatus diferent del de la resta de
servents, però tot i així aquesta diferència no li era reconeguda.
L'any 1790, va rebre ofertes d'arreu d'Europa. Finalment es decidí per la d'un empresari musical
anglès que s'oferí per organitzar−li un seguit de concerts a Londres. Passà a la capital anglesa dues
llargues temporades d'uns divuit mesos cadascuna. Fruit d'aquests exitós periple han quedat el conjunt
de les dotze simfonies London considerades com el cim de la seva sapiència simfònica.
Després de cent quatre simfonies que Haydn va escriure, la simfonia ja assolí la seva maduresa en el
classicisme. La forma era clara i invariable: un primer moviment ràpid, un andante serè, un minuet
curt i rítmic i un final enèrgic. En la seva simfonia es produeix un fet curiós i poc freqüent en la història
musical: la seva evolució és força desigual.
Es diu que la pressió rebuda del seu príncep en el sentit que fes una música més senzilla pot justificar
aquesta irregularitat.
Wolfgang Amadeus Mozart
Compositor clàssic més conegut de tots els temps. Des de la celebració del segon centenari de la seva
mort, l'any 1991, en què va donar−se una revifada important a la difusió de la seva persona i de la seva
obra, Mozart s'ha convertit per a la majoria de nosaltres en un personatge conegut. Desenes de
reedicions de les seves obres, llibres, fins i tot pel·lícules ha tornat a posar de moda el geni salzburguès.
Fou un personatge carregat de contradiccions, capaç d'escriure una carta plena de bromes dolentes i de
12

grolleries escatològiques que denotaven una personalitat infantil alhora que escrivia una música d'una
qualitat, maduresa i profunditat absolutes. I no parlem de la seva misteriosa mort i de la relació amb el
Rèquiem, del seu enterrament en una fossa comuna...
Va viure una vida diferent a la resta d'infants. Viatjà i s'exhibí per les corts i principals cases de Munic,
Viena, Frankfurt, París, Londres, Amsterdam, Brussel·les, Dijon...Després d'un període d'una certa
tranquil·litat a Salzburg i Viena, el 1770 la seva família tornà a marxar cap a Itàlia on s'estaren un
parell d'anys. No anà a l'escola, no es relacionà amb la flor i nata de la noblesa europea.
Fou un nen prodigi en un doble sentit: com a intèrpret, aprengué a tocar amb facilitat el clavecí, l'orgue
i el violí, adquirint ràpidament la condició de virtuós sobretot al teclat, i com a compositor: les primeres
creacions van ser a vuit anys, a nou va escriure una simfonia, a onze, un oratori i a dotze, la primera
òpera.
Mozart no tingué una vida fàcil.
Va aconseguir un lloc com a Konzertmeister al servei del bisbe Colloredo.
S'inicià aquí una relació que durà tota la dècada i que estigué farcida de tibantors, discussions i
baralles. Finalment, al principi del 1781, aconseguí la seva llibertat després d'una famosa i
rocambolesca escena en què Mozart fou despatxat amb una coça al cul (literal).
Els ideals de raó, justícia, fraternitat, llibertat...provocaren que molts artistes, músics i intel·lectuals es
trobessin més a gust en l'entorn maçó que en religiós. Cal tenir present que la Revolució Francesa era a
tocar.
La seva música és aparentment senzilla, transparent, fàcil, transmet una sensació d'ordre, de
lluminositat.
No és una música ensucrada ni lleugera.
Integra tot el món, és plena i vital: en ella hi ha de tot, alegria, joia, però també dolor.
L'aparent bellesa formal d'estètica clàssica sovint emmascara un sentiment i una profunditat, sobretot
a les obres dels darrers anys, que van més enllà de l'ideal clàssic de crear una música plaent.
El seu art s'estenia a uns formats i a uns cànons estètics que eren els mateixos que els de Haydn. La seva
capacitat era tan sensacional que per expressar−se era capaç d'adaptar el seu geni al format, a la
circumstància, a l'estil que calgués. No li calia reaccionar per sentir−se còmode.
L'any 1787 fou clarament presidit per l'òpera i per Praga, ciutat que es mostrà molt més receptiva a la
seva música que Viena, on les modes musicals canviaven constantment. Mozart, presentà a Praga Le
nozze di Figaro i més al final d'aquell any estrenà Don Giovanni, amb gran èxit. En agraïment a
l'acollida rebuda, va escriure la simfonia K 504 Praga. El 1787 és potser l'últim any relativament feliç
de la seva curta vida. El 1788 quan tornà a Viena s'adonà que la seva música ja no despertava interès.
El capriciós públic vienès ja s'havia fixat en algun altre músic i ja no tornaria a fer−li cas. El final de la
seva vida és conegut: les seves dificultats econòmiques, la producció febril d'obres fins al misteriós
encàrrec d'una missa de rèquiem.
La matinada del 5 de desembre de 1791
Mozart moria a casa seva, a Viena.
13

Ludwig van Beethoven
Fou una font de la qual brollava música, Beethoven era un volcà. El seu tret més característic és una
força interior majúscula, una potència que quedà reflectida en el seu art.
Beethoven: el jove que escrigué atenent−se als cànons i a les formes clàssiques i el madur que
necessitava trencar els requeriments formals i estètics per trobar e seu llenguatge marcadament
personal.
5. Fantasia, espontaneïtat, sensualitat: la revolució romàntica
Beethoven encén la flama...
El segle XIX va ser el del romanticisme.
Beethoven va perfeccionar i concloure el recorregut iniciat per Haydn i continuat per Mozart. Al
mateix temps, va ser l'encarregat d'inaugurar un nou camí per a la música, fou el primer punt de
referència i font de la qual havia de brollar la música dels cent anys següents. La seva és una música
volcànica.
La seva música no s'adreça al cap, a la raó, sinó que va directament al cor, al sentiment.
Beethoven era un arquitecte. Creà una música construïda al voltant de grans blocs tímbrics, que
produeixen un gran relleu sonor, una profunditat que mai no havíem trobat abans i on cada motiu es va
edificant lentament.
La influència de Beethoven durant tot el XIX fou constant.
En la música orquestral aquesta influència esdevingué encara més decisiva, fins al punt de poder
afirmar−se que tota la música simfònica del XIX té el seu punt de partida en les simfonies de
Beethoven. Les simfonies setena i vuitena donen lloc a un tipus de música pura, abstracta, sense
referents externs, que té per únic objectiu expressar sensacions.
E.T.A. Hoffmann, el principal teòric del romanticisme, considera Beethoven una de les principals
ruptures de la història de la música occidental. Amb la seva obra, per primera vegada, es pot apreciar
la sensació de por del patiment i una mena d'anhel cap al que és infinit, cap al que és sublim, conceptes
aquests que s'identifiquen clarament amb el credo romàntic. Beethoven inaugura també una música
autobiogràfica que donarà al llarg del segle alguns fruits de gran qualitat.
L'estètica romàntica
Romàntic està relacionat amb exaltació de sentiment, de fantasia, d'imaginació...
Durant la major part del segle XVIII l'ideal de la raó regnà, cap al final, és produí un canvi important,
que perdurà durant el segle XIX.
Durant el classicisme es van desenvolupar alguns dels conceptes polítics i socials que encara avui són
plenament vigents, alineats en el despotisme il·lustrat, que era la forma amb què s'exercia el poder
durant aquest període.
Les tesis de Rousseau obtenien el seu màxim ressò.
14

El concepte de bell en les arts, mutà.
El pintor romàntic trobà inspiració en la natura serena i ordenada que s'apreciava en els idíl·lics
jardins de Versalles on qualsevol imperfecció o sensació de cruesa havia estat raonablement eliminada.
L'artista romàntic era desil·lusionat, un heroi. Volia evadir−se del seu present i ho feia de diferents
formes: en el temps, mirant cap al passat, o glorificant la història pròpia passada o bé en l'espai
interessant−se per altres cultures.
Pretenia crear un art que fos etern.
La música romàntica
El romanticisme musical vingué clarament després del romanticisme literari.
No condicionà en absolut la posició de la música dins la jerarquia de les arts ja que se situà al
capdamunt.
El músic esdevingué poeta.
En el romanticisme allò particular de cada autor era la seva més preuada qualitat.
L'artista n'era conscient. La seva autoestima i el seu reconeixement social creixien fins a cotes mai
assolides.
L'adoració a la personalitat del creador i a l'individualisme tingué com a conseqüència que els estils i
les característiques romàntiques fossin diverses, fins al punt de contradir−se.
Liszt al piano i Paganini al violí són els dos exemples més destacats.
En contraposició amb el classicisme, en què la forma, l'estructura, eren uns elements fonamentals.
L'objectiu primordial del músic era expressar sensacions i sentiments.
Franz Schubert
La vida de Schubert, va ser curta.
Va escriure en casi tots els gèneres. Va néixer a Viena. Era molt discret, i de tracte afable. Va coincidir
amb Mozart no solament en la seva curta existència, sinó que també amb el fet que les banals dificultats
econòmiques del dia a dia, el perseguiren fins al final.
Les schubertíades, son les trobades que feia amb Mozart, que al final van rebre aquest nom.
El seu llenguatge musical, segueix dos camins paral·lels: el primer, caracteritzat per la senzillesa i
l'amabilitat, i el segon més turmentat i greu.
La generació del 1810
Felix Meldelssohn
Va ser qui més va fer durar els primers anys del s. XIX per recuperar de l'oblit la música de Bach. Fou
15

el romàntic més clàssic. No innovà gens, tan sols usà les formes clàssiques més característiques, com la
simfonia, per a desenvolupar la seva música delicada, alegre i colorista. Una música influïda per la
naturalesa, on fins i tot incorpora alguna dansa local.
Robert Schumann
Era fill d'un llibreter, i la seva obra fou sempre influïda per la literatura i la poesia romàntica.
Desenvolupà una tasca important com a crític musical amb la publicació a partir del 1834 d'una
revista, i va demostrar tenir molt èxit.
Fou un pianista excel·lent fins que s'autolesionà un dit en provar un aparell que s'havia inventat per
millorar la seva tècnica. Des de llavors, s'ocupà plenament de la creació. Es el típic compositor de petit
format.
Fryderyk Chopin
El seu encantat era doble: era atractiu, i a més de ben jove, tísic, la qual cosa donava a la seva bellesa
un to de geni fràgil que l'apropava a l'ideal romàntic d'artista.
Franz Liszt
Va néixer a Hongria però va viure a Viena, París, Roma i Weimar. Se li coneixien nombrosos afers amb
les senyores de la noblesa i tractava de tu a tu nobles i reis d'arreu d'Europa.
Heretà la música hongaresa la fogositat i el dinamisme de les seves rapsòdies.
6. I al segle XX?
El segle XX a estat el segle en què el món ha pres una dimensió gairebe
humana. Tot es relaciona, tot es un. L' economia mundial enten ja el mon
com un unic mercat.
Un nou escenari
Els primers vint anys del segle XX van ser anys de tensió, de canvis, de
novetats. Les coses cambien i u feien rapidament.
Cap al 1900 les ciutats ja havien crescut de forma molt important. Els
mitjans de comunicació s' estengueren I abaratien arreu. Una tecnologia
caracteritzada per la maquina, instrument que seduira alguns artistes del
moment i que seria convertit en objecte gairebe de culte en el moviment
futurista.
Es comença a viure un claima bèl·lic que esclata el 1914 amb la Gran
16

Guerra.
Altres consequencies de la guerra: el terros nuclear i la divisio de mon en
dos blocs I la conseguent guerra freda que, fins a la darrera decada del
segle no remetria.
En pintura foren els anys dels ismes: cubisme, dadaisme, futurisme, etc.
Cezanne fou l' antecedent, de la pintura abstracte, I Van Gogh ha va ser de
l' expresionisme, Picasso I Matisse estinguren per sobre dels moviments
pictorics.
La música els primers anys del segle XX
Durant els anys 1894 I el 1913 es produí una profunda renovació de
llenguatge musical, El 1894, la publicació d' El preludi a la pigdiada d' un
faune del frances Caude Debussyt, I l' any 1912 s' estrena Pierrot Lunaire
de Arnold Schönberg. El jazz va neixer a Nova Orleans. Fou el primer cop que les capes socials mes
desfavorides van ser imitades per l' lelit cultural occidental. Durant les primeres decades del nou segle,
jazz I classica s' infuenciaren mutuament. Stravinsky i Schönberg les influenciaren en el ritme. Entre
els autors mes influenciats podem anomenar: Morton, Joplin, Armstrong, Henderson, Monk I parker.
Diferents compositors com ara: Gershwin, Porter, Bernstein.
L' inici de la modernitat: Claude Debussy
Mai un autor havia dut a terme una revolució en tota la historia de la musica com Calude Debussy.
La seva influencia directa afecta Scriabin, Schönberg, Stravinsky, Prokofiev, Hindemith, Berg,
Weberni qualsevol compositor occidental posterior. La seva importancia rau en el fet que fou el primer
a imaginar−se nous sons.
De fet, deu mes a aquestes que a la musica dels seus predecessors. Aquestes influencies son les que
ajuden a despendre's de totes les convencions de la musica occidental per trobar el seu propi llenguatge.
La musica de Debussy es subtil, evocadora, creadora d' ambients mes que no pas narradora.
Pocs anys despres, el 1894 estrenava el Prélude à l' aprèsmidi d'un faune escrita sobre un poema del
poeta simbolista Stéphane Mallarmé on es narren els somnis d' amor I de sexe d'un jove faune en una
calida tarde estival.
La revolució atonal d' Arnold Schönberg
Arnold Schönberg fou el lifer de l' anomenda escola de Viena, formada am Anton Webern i Alban
Berg. Aquest grup de musics revolucionà la teoria musical I tingué una influencia en la musica
posterior encara present en els nostres dies.
17

Per compendre aquesta terminologia cal fer un esment de teoria musical:
• L' atonalitat
• El dodecantonisme
• El serialisme
A partir del 1905 inicia el periode atonal. D' aquesta etapa destaquen la Simfonia de cambra.
Despres d' alguns anys d' intensa reflexió, durant els quals no van presentar cap obra nova.
L' escandol arribà amb Igor Stravinsky
Stravinsky fou un d' aquells artistes impossibles de classificar. Al llarg de la seva carrera muta els seus
estils com les serps canvien de pell. A setanta anys els seu esperit inquiet es mantenia viu I s' interesava
per la musica.
Va neixer l' any 1882 a Oranienbaum en el si d' una familia amb tradició musical.
Pero va ser durant els anys seguents que presenta tres obres, que el van fer famos a tot el mon.
El tractament del ritme es un dels trets mes caracteristics.
Despres de la consagracio, feu un canvi en la seva musica. Es dedica a crear obres de cambra, peces
breus I cançons.
18