24 Nº 1559 · 13 / 19 JULIOL 2012
Nº 1559 · 13 / 19 JULIOL 2012 FETS Francesc Murgadas <strong>La</strong> tossuderia d’un editor –o aneu a saber si no fou l’estètica d’un dissenyador– van acabar canviant el títol de l’obra del Premi Nobel Leo Lederman en la que aquest científic intentava divulgar la física de les partícules elementals. I les quatre lletres eliminades han fet que fins i tot, curiosament, l’església catòlica, tan reticent habitualment als progressos científics, s’hagi felicitat pel descobriment d’una partícula que, si es confirma, seria la que Higgs va preveure ara fa 50 anys per donar coherència a la física d’allò que ens envolta i captem. El primer nivell Abans que res, convé dir-li a l’hipotètic lector d’aquests Fets que no s’hauria d’acomplexar si no entén el que intentaré explicar-li. Que pensi que els companys de professió i carrera d’Albert Einstein (i fins i tot hi ha qui diu que ell mateix) tampoc entenien el que aquest els explicava quan va exposar per primer cop la teoria de la relativitat. Ho he repetit molts cops. <strong>La</strong> ciència explica les coses a la gent que ja està preparada per entendre-les. Però hi ha un primer nivell que tothom, a poc que hagi anat per la vida amb els ulls oberts, pot entendre. L’univers que ens envolta està format per dues parts. <strong>La</strong> matèria i el buit. El que toquem i el que no podem tocar. Dues parts que podem contemplar con s’interpenetren només mirant una esponja. Si cap llest no ens ha interromput la lectura dient que l’esponja no està plena de buit sinó d’aire i que aquest aire també és matèria, podem seguir amb l’exemple. Perquè, en el fons, tard o d’hora acabarem acceptant que existeix el buit. Com sinó explicar que aquest aire invocat per l’espavilat pugui reduir el seu volum a una centèsima part quan el comprimim? Només es tracta, de moment, de considerar que el buit és allò que no podem tocar. I l’aire no el toquem, oi? Anem per la matèria. Si mirem un bocí de gres, l’únic que estem veient és un grapat de sorra que, fruit de la compactació, ha ajuntat els seus grans de materials diferents per formar una roca que qualificarem com heterogènia. Si, per contra, mirem un bocí de sal gemma, el que veiem és una roca, homogènia, formada per grans d’un únic tipus de material. El que molts anomenen mineral. Hi ha, per tant una partícula mínima que podem obtenir per moltura progressiva i que, en termes científics podríem definir com a molècula. El que ja costa una mica més d’entendre –i per suposat és impossible de veure amb els ulls– és que la majoria d’aquestes unitats mínimes que podem veure, estan formades, com passava abans, per la reunió de partícules diferents encara més petites, els àtoms, que també poden ser iguals o diferents però que, a diferència del que passava abans, es reuneixen en una proporció que és fixa. Així, la molècula d’aigua està formada, majoritàriament, per dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen. Una composició que, insisteixo, ningú pot observar directament però que es pot deduir del comportament en les reaccions químiques i els productes que aquestes generen. Si quan escalfo clorat de potassa es desprèn oxigen, això implica que aquest àtom era part integrant de la molècula. Una observació important. En alguns casos, aquestes molècules són prou grans com per agrupar-se i formar matèria tangible (que es pot tocar). En altres, són petites i poden conservar la independència, esdevenint aleshores intangibles a menys que les ajuntem. Ho explico pel cas de l’aire que ens ha esmentat el llest. Normalment té les molècules soltes i és intangible. Però, si el comprimim, es tornarà líquid i esdevindrà, per tant, tangible. Malgrat això, el buit no desapareix perquè, qu+e hi ha entre molècula i molècula? El segon nivell Fins aquí, la gent amb una formació mínima, i una mica d’interès pel coneixement, pot entendre com és l’univers. Ara passem de pantalla i accedim a un segon nivell de dificultat. Perquè els físics ja fa temps que varen demostrar que aquestes unitats, els àtoms, que es combinaven en cer- <strong>La</strong> punyetera partícula Parlem de la partícula de Deu (= The God Particle) però hauríem de parlar de la partícula punyetera (= The Goddamn Particle). Un editor omnipotent en té la culpa. <strong>La</strong> ciència segueix essent atea. “ Si “ Si tenim present que el descobriment certifica una primera teoria global coherent sobre la matèria visible, entendrem que els físics estiguin com un nen amb sabates noves valorem que aquesta matèria visible que ja té teoria global coherent, és només un 1% del univers, entendrem que alguns diguin que encara queda molt camí per córrer tes proporcions per formar els diferents tipus de molècules, estaven també formades per unes unitats més petites que seguien el mateix patró, és a dir, que es combinaven en certes proporcions per formar els diversos tipus d’àtoms. I que, a més, es disposaven d’una determinada manera. Amb els protons i els neutrons a la part central i formant el que es denomina nucli, i amb els electrons girant al seu voltant, a unes distàncies determinades. Una estructura que recorda força el nostre sistema solar, amb el Sol al centre i els planetes girant al seu voltant. I que ens retorna la diferència inicial perquè, què hi ha entre planeta i planeta? Però no fugim d’estudi. Perquè és en aquest nivell on es planteja un dilema amb el que té molt a veure el bosó de Higgs que aquests dies ha sortit a tants titulars. I és que, al marge d’aquestes tres partícules elementals, apareix per primer cop l’energia com a cosa independent. Els electrons que arriben a una bombeta de casa per fer llum no s’acumulen dins d’ella fins omplir-la com si fa l’aigua que ens arriba al dipòsit. El llest habitual ens dirà que els electrons circulen per la bombeta igual que l’aigua circula entre l’aixeta de pas i la claveguera de sortida. Però és evident que si connectem la sortida d’una bombeta a l’entrada d’una altra de forma indefinida, a partir d’un cert nombre comencen a fer figa. I no han sortit pas electrons de la bombeta. El que sí ha sortit és energia. En forma de llum i calor. Per tant, una cosa sembla clara. Encara que a nivell de molècula matèria i energia semblen anar unides com el ruc i l’ombra, a nivell d’àtom ambdues coses poden anar per separat. Si més no algunes formes d’energia. Perquè, i ara sí que necessitem el buit, encara que la calor no travessi els dobles vidres de les nostres finestres (els bons tenen el buit a dins) la llum, que també és energia, bé els travessa, no? On ens du això? A plantejar que, de la mateixa manera que tenim unes partícules bàsiques formades per matèria, tenim unes altres partícules que estan formades només per energia. <strong>La</strong> més popular, el fotó de la llum. Perquè la llum també està formada per unitats. O potser no veiem el riu com una massa contínua d’aigua tot i saber que està format per molècules d’aigua? El tercer nivell Sóc conscient de la dificultat del que porto explicat fins ara. Però seria una pena aturar-se aquí ara que ja ho comencem –espero– a entendre. Per això torno a la bombeta. D’on surten aquests fotons que emeten els electrons? De l’associació entre aquelles partícules materials (l’electró) i les partícules d’energia. Del fet, l’electró que arriba a la bombeta i el que en surt no serien iguals. Mentre el primer seria un electró carregat, l’altra seria descarregat. Hauria perdut una unitat d’energia. Una situació que repeteix l’exemple del clorat de potassa i l’oxigen. Si el fotó ha sortit de l’electró és perquè hi era. I per tant, aquelles unitats, el protó, l’electró i el neutró, que teníem per indivisibles, no sols no tenen aquesta qualitat sinó que, a més a més, els hem de considerar formats per la unió, amb unes certes proporcions, de dos tipus d’unitats menors, les materials (tangibles) i les energètiques (intangibles). Algunes d’elles (gluons, quarks, fotons..) han estat ja plenament identificades gràcies als acceleradors de partícules LHC que fan xocar partícules mínimes per intentar trencar-les i obtenir aquestes noves unitats mínimes. Com quan picàvem el granit intentant separar-ne els grans. Aquesta darrera, pel que sembla, completaria l’inventari d’unitats mínimes. Però, com sempre passa amb les respostes científiques, aquesta ha obert una colla d’interrogants més. Perquè, tornant al tema del buit, si ara ja tenim un inventari complet de que forma el nostre univers visible o tangible, que passa amb la matèria fosca? Què passa amb el buit? És un buit de debò, sense res, o és un buit ple de coses que, de moment, no podem veure o tocar? El temps i la física en tindran, esperem, la resposta. PEPETA TORNER SURIÀ <strong>La</strong> família vol agrair el tracte rebut, durant tot aquest temps, a tot l’equip del departament d’oncologia de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès i a tot l’equip de PADES; i també les mostres d’estima i condol transmeses per tothom. Sant Pere Molanta, 7 de juliol de 2012 25