Gener 2009 - Sa indioteria, barri de Palma de Mallorca

Faria créixer la mar
Gabriel JANER MANILA
Una cançó antiga recollida al “Die Balearen”
de l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg presenta
de forma poètica una de les conseqüències
que, més tard o més d’hora, derivaran del canvi
climàtic: les geleres dels pols acabaran per
fondre’s i l’aigua desgelada farà créixer els
oceans. Llavors remuntaran les costes,
augmentarà el volum del mar i aniquilarà les
riberes baixes: les platges, les cales gentils,
les petites roques de les voreres.
La cançó que l’Arxiduc recull de la tradició
popular ens parla d’una inundació que faria
créixer la mar. I el canvi climàtic que l’ocasiona,
més que de la catàstrofe natural, és una
conseqüència de la catàstrofe amorosa.
L’enamorada diu: “Si amb aigua dels ulls podria
/ donar goig al qui voldria, / me posaria a
plorar, / faria créixer la mar / devuit passes
c a d a d i a ” .
És evident que es tracta d’una exageració
literària. L’enamorada que va imaginar aquests
versos o el poeta que li féu expressar tota la
disposició que tenia de donar gust i goig a
l’enamorat, ben segur que exagerava de forma
incontrolada. Ens diu que si fos necessari plorar
El discurs sobre el recalentament del món per satisfer-lo, ploraria tant que consentiria
“Aquells que ploren
i el canvi climàtic ha adquirit un aire catastròfic que la mar cresqués fins a devuit passes cada
per donar gust a
i alhora profètic. L’ésser humà, deprededor
l’amor i recrear-lo, d i a .
incansable del seu propi entorn, homes destrueix o dones, i
En aquest cas, la catàstrofe ecològica
degrada els espais en què habita. Un contribueixen
dia vindrà
vindria de l’excés d’amor. Si n´hi hagués moltes
en què la terra en prendrà a la revenja. destrucció del
de dones com aquesta, tan ben disposades a
És cert que aquesta línia de pensament plorar a fi de donar gust a l’enamorat, faria
ens mena a la idea de catàstrofe. En algun estona que l’illa hauria desaparegut sota el
moment em recorda el cant de la Sibil·la. La plor: les cales, les roques baixes, els petits
profetessa apareix la nit de Nadal sobre les ports… Llavors, podríem escriure: Aquells que
trones de les esglésies de l’illa de Mallorca per ploren per donar gust a l’amor i recrear-lo,
anunciar-nos la fi del món. La terra esdevindrà homes o dones, contribueixen a la destrucció
un infern de foc. Tot cremarà. Els peixos d e l p a i s a t g e .
p e g a r a n g r a n s c r i t s .
Si l’illa desaparegués en una vall de
Així com la destrucció del món de què parla llàgrimes provinents de l’eufòria amorosa,
la Sibil·la serà provocada pel foc: com si el foc podríem pensar que és l’amor i no l’odi allò
de l’Infern hagués saltat les barreres dels espais que ens pren el territori i el destrueix. Quan
infernals i hagués envaït la terra, el final que els vaixells solcassin aquell mar que hauria
anuncien els profetes del canvi climàtic es engolit l’illa, els mariners dirien entre ells: Aquí
produïrà per causa de l’aigua desgelada dels hi havia una illa afortunada. Va desaparèixer
pols, que envaïrà les riberes dels continents i perquè va estimar com una boja i plorava. El
de les illes i provocarà un canvi radical de les plor féu créixer la mar i les ones sepultaren
geografies. Les riberes seran redefinides i per els pobles, els cotxes, l’aeroport… Els ametllers
s’Arenal, posem per cas, s’inundaran els florits i els porcs negres.
soterranis i els botigons.
Nº 27 gener 2009
18