activitats

30
35
40
45
50
55
60
65
70
75
12 Unitat 1
EDUCACIÓ LITERÀRIA: LECTURA. COMPETÈNCIA LECTORA
Aquella mateixa vesprada, Otília havia estat llargues
hores, com de costum, asseguda en un balancí, vora
el balconet del seu entresòl. Llegia el diari i, de tant en
tant, es treia les ulleres per eixugar els vidres amb un
mocador blanc; després tornava a llegir atentament. […]
Però vet ací que aquesta vesprada, només passar la
mirada pel paper imprés, Otília llançà un xicotet crit, i
després de tornar a llegir i rellegir la notícia que tant l’havia
impressionada, deixà caure el diari i es portà les
mans sobre el cor, per tal com l’amarga notícia que havia
llegit, la feia batre igual que un ocell.
Rafael havia mort en un hotel de Milà sobtadament, d’una
angina de pit. Pobre Rafael! La música —deia el diari—
perdia amb ell un gran artista, un cantant de fama internacional.
El teatre de la Scala havia decidit tancar les
portes el dia del sepeli4 en senyal de dol, i trametre una
gran corona de flors a l’hotel en nom de l’empresa.
Al cap d’una estona de plor silenciós […] a la seua memòria
es féu present el dia, dolorós dia, en què es va separar
de Rafael, llavors encara en plena joventut. L’escena
de comiat tingué lloc a la Glorieta, una vesprada que
plovisquejava una mica i el jardí es trobava solitari. […]
L’enamorada parella passejà per la font de Tritó, que amb
el caragol a la boca llançava a l’aire un raig d’aigua remorosa;
de tant en tant, s’aturaven per fer-se juraments d’afecte
inextingible, s’agafaven les mans empesos per
l’angúnia de la separació imminent. En aquella vesprada
impossible d’oblidar, ben sovint es van repetir la frase:
«L’Art els havia unit, i ara l’Art els separava». Moltes vegades
es tornaren a dir aquesta emfàtica frase, per tal com
la trobaven oportuna i adient en aquella hora solemne.
Otília i Rafael, tots dos, estaven intensament pàl·lids; ell,
amb dits nerviosos, es castigava el bigot i la barbeta
curta i acurada, a la moda d’aleshores; també ella feia
ús sovint del seu mocador blanc, per eixugar-se llàgrimes
i ofegar sospirs.
[…] Finalment, Rafael es va traure de la butxaca del jupetí
un gros rellotge d’or, ofrena que li féu l’empresa del Teatre
Principal, la seratta5 del seu benefici, en què cantà admirablement
el Rigoletto de Verdi. Com que ja marcava
l’hora de l’eixida del vapor que l’havia de traslladar a
Gènova, exclamà amb la veu enrogallada per l’emoció:
«Otília, valor, ha arribat l’hora de separar-nos».
Aleshores ella, els ulls plorosos, assenyalant el cel gris
amb el seu ditet emmitonat, tot i fent un suprem esforç
per dominar-se, va dir amb to solemne però ensems adorable:
«Respectem els designis inescrutables de
l’Altíssim». I ací acabà el trist comiat.
4 sepeli: acció d'inhumar un cadàver, especialment amb la cerimònia
adient.
5 seratta: nit.
80
85
90
95
Otília, però, es va traslladar tota soleta, com sempre,
al Grau per presenciar-hi l’eixida del vapor; no li agradava
assistir-hi en companyia dels amics de Rafael; desitjava
evitar testimonis del seu trasbals sentimental en
aquells moments, i àdhuc l’esguard irònic d’alguna envejosa
condeixebla del Conservatori de música. La seua
figura solitària, desolada, sobre el moll, en el capvespre
plujós, passà desapercebuda dels altres, per tal com ella
procurà romandre oculta entre munts de caixes de taronges
i altres mercaderies preparades per embarcar. Però
vet ací que en el moment que va veure Rafael que pujava
per la passarel·la, ja a punt d’endinsar-se en el gran
paquebot6 , no es pogué contenir: sortí del seu amagatall,
avançà fins al mateix caire del moll i li llençà una
rosa, tot cridant amb feble veu:
—Adéu, Rafael!
—Adéu, Otília!
L’artista s’aturà un brevíssim moment al bell mig de la
passarel·la, per esguardar per darrera vegada la seua
sensitiva amiga i també la rosa caiguda en l’aigua oliosa
del port, bruta d’infectes detritus de tota mena: semblava
un funest7 presagi.
Jesús Ernest Martínez Ferrando,
«La paret blanca» dins Contes. Edicions del Bullent
6 paquebot: vaixell de vela semblant al bergantí, però de formes menys
fines, utilitzat com a correu i per a transport de passatgers.
7 funest: que porta la mort o una gran desgràcia.