Projecte de museïtzació - Parc Fluvial

04
ofereixen els pobles, caps del terme municipal.
Els empresaris impulsaran la creació
de societats mutuals per a fer front a accidents
i malalties i implicaran decididament
en la tasca de la pau social als mestres,
capellans, directors, majordoms i contramestres,
creant així una elit de treballadors de
colònia, més forta i col·laboradora que a la
resta de les fàbriques urbanes
L’any 1900 el govern havia aprovat les lleis
d’accidents de treball i la que regulava el
treball de dones i nens, i s’estava treballant
en molts altres projectes legislatius de millora.
Després de mesos de reivindicacions
en demanda de la jornada laboral de 9
hores, tot i la repressió del moviment per
part de les tropes governatives, es creà una
comissió permanent que acordà mesures
conciliadores amb els treballadors i la creació
d’un conjunt de mesures socials per a millorar
la qualitat de vida de la classe obrera.
Les mesures del govern també inclogueren
la 1904 la llei del descans setmanal i noves
institucions com l’Institut de Reformes Socials
(IRS) el 1903, que no eren més que
respostes puntuals i poc efectives a la gran
vaga de 1902. Fins l’any 1906 no es va
crear el cos d’inspectors de treball i quan
aquests van començar a efectuar inspeccions
a les fàbriques de les colònies anunciaven
prèviament la seva visita.
Proposta
museològica
Fou a partir de Setmana Tràgica, i especialment
de la crisi de 1917, que les organitzacions
patronals feren un pas endavant i
amb l’objectiu de contrarestar el cel moviment
obrer optaren per una nova estratègia.
Els arguments paternalistes de Josep Monegal
ja no servien, havien fracassat totalment
a les ciutats industrials, i calia utilitzar
procediments més efectius: el lock out, les
caixes de resistència, les llistes negres de
treballadors, els grups de pressió, els sindicats
lluires... que culminaran amb el període
conegut com el Pistolerisme (1919-1923).
La Setmana Tràgica de 1909 fou, doncs,
un dels moments més àlgids d’aquesta
conflictivitat obrera. Una revolta centrada
a la ciutat de Barcelona, que s’estengué
als centres industrials mitjans com Sabadell
o Manresa, marcada per un fort anticlericalisme
i antimilitarisme. La consciència entre
les classes populars de l’existència d’una
església servidora d’amos i patrons i en
connivència amb els poderosos era una
realitat patent en la societat catalana des
de principis del segle XIX. No es tractava
d’una doctrina elaborada, si no una vivència
de les classes més desafavorides que veien
l’estament eclesiàstic com a explotador
dels pobres i corruptor de consciències. En
aquest ambient, el sorgiment de la figura
de Lerroux i el partit Radical, enviat des de
Madrid per a fer front a l’augment del sentiment
catalanista entre les classes obreres,
atiaren l’esperit anticlerical de la majoria
de la classe obrera.
D’altra banda, l’ordre de mobilització dels
reservistes per a anar a combatre al Marroc,
el juliol de 1909, fou molt mal acollida per
les classes populars. El conflicte del Marroc
havia agafat una importància primordial
sobre la qual bascularà la política exterior
espanyola dels primers decennis de segle
XX, un cop perdudes Cuba i Filipines, tot i
que l’opinió popular espanyola restava imbuïda
en un sentiment pacifista i antimilitarista.
En aquest ambient, el juliol de 1909,
després d’un incident que es produí entre
soldats i rifenys, es decretà un augment de
la presència de tropes al Marroc. La legislació
de vigent permetia quedar exempt de
la incorporació a files amb el pagament
d’una taxa de 6.000 reals; una quantitat
que no estava a l’abast dels més humils ja
que la paga diària d’un treballador de l’època
ascendia aproximadament a 10 reals. A
més, la major part dels reservistes eren
pares de família pels quals, la seva feina,
representava l’única font d’ingressos.
24