Enric Valor: el valor de les paraules - Biblioteca Virtual Joan Lluís ...

valencianes hi dediquen poc espai i ho fan, sobretot, per a condemnar
aquests ensordiments. Així és com actua Valor, qui, a
més, dóna una major importància a l’ensordiment de [] que
de []: del primer s’ocupa en el cos del text i el caracteritza
en dos contextos, el de l’interior de les unitats lèxiques (camisa,
pésol) i el dels enllaços intervocàlics en frontera de mot (dos
amics, tres hores); del segon ensordiment, en canvi, es limita a
assenyalar en nota a peu de pàgina (Valor 1966: 23):
146
La g […]. El ensordecimiento que practica el habla popular
de Valencia y su comarca es dialectal y debe evitarse.
Realment, els efectes de la desaparició del so [] 10 en català
són molt més pertorbadors sobre el sistema fonètic que no els
que puga causar [] perquè la freqüència del primer és molt
major que la del segon. Sobre un text oral pronunciat per un
parlant valencià no apitxat (reproduït a Montoya 1989: 73-
76), [] assolix el 4% de les ocurrències entre totes les consonants,
mentre que les voltes que apareix [] es reduïxen a un
imperceptible 0,4%. Cal tenir en compte, com mostra Valor
a través de l’exemplificació que fa servir, que [] compareix
no sols en mots individuals (camisa, pésol), on, al capdavall,
un parlant no apitxat pot reconstruir, a partir de la resta de la
unitat lèxica que ha sentit a un apitxat ([], []), la
paraula que ell diria ([], []), sinó que el so []
fa acte de presència també en els enllaços entre unes paraules
i altres en el context del discurs (dos amics, tres hores), on la
reconstrucció és més difícil perquè el parlant no apitxat no
disposa d’un repertori de seqüències fòniques resultat del contacte
entre mots amb una [] com a element que en marca la
frontera ([], []).
De la mateixa manera que el tractament que fa Valor, en una
gramàtica normativa de dimensions reduïdes, Mira (1974) dedica
unes ratlles breus a advertir els seus lectors de la confusió
entre la s sorda i la s sonora:
A les comarques centrals del País Valencià [on] no fan aquesta
diferència i, per tant, llur pronúncia en aquest punt és incorrecta
(p. 28).
Tanmateix, Mira (1974) no esmenta cap ensordiment quan
parla de les grafies g/j i tg/tj (pp. 30-31). En canvi, Sanchis
Guarner (1950) sí que dedica un espai equivalent a parlar de
tots dos ensordiments, primer per a descriure’n l’extensió sobre
el mapa i després per a desaconsellar-los als seus lectors:
Convindria molt, però, que en la pronunciació valenciana
culta, procuren els nadius de totes eixes comarques avesar-se
a practicar regularment la distinció entre s (s) sorda i s sonora
(z) (p. 85).
Cal bandejar de la pronunciació culta est empobriment de
la fonètica valenciana i esforçar-se a mantenir la distinció en-
tre x i tx sordes i j i tj sonores (94-95).
En conseqüència amb aquesta presentació, tant la Guia com
la GNV dediquen un espai equivalent per a un ensordiment
i l’altre, per bé que amb una exemplificació més ajustada a la
realitat lingüística per part de la Guia:
En el parlar de les comarques centrals valencianes […] es
pronuncien amb [] mots com ara metge i pluja, amb []
mots com ara dotze i atzucac, i amb [] mots com ara casa i
zero […] Aquest tipus d’ensordiment […] no és recomanable
en l’estàndard oral (Guia 2002: 53).
No són recomanables en el valencià estàndard […] l’ensordiment
del so [z]: posar […] zero […] onze […] i l’ensordiment
del so []: gelat […] jugar […] fetge […] platja.
(GNV 2006: 29).
En canvi, altres gramàtics donen més importància a l’ensordiment
palatal que a l’alveolar. Són els casos de Lacreu (1990: 40,
42) i Mollà (1990: 95, 97), que prevenen d’una manera més
explícita els seus lectors davant l’ensordiment de les palatals que
del de les alveolars. I Saborit (2009), fins i tot, inclou l’apartat
que dedica al «valencià central […] o apitxat», que ocupa
deu pàgines (pp. 79-88), després d’haver estudiat «l’evolució
històrica del fonema //» (pp. 77-79), mentre que la referència
a l’ensordiment de // ocupa quatre línies de la pàgina 66.
Probablement, haja influït en aquests autors el fet que el terme
que s’usa per a designar aquesta fenomenologia, apitxat, prové
de l’ensordiment de la consonant [] del mot pitjar. 11 L’ús
d’aquest terme té un origen popular, com a prova potser que
els parlants perceben més aquest ensordiment ([]) que no pas
l’altre, tot i ser més freqüent aquest últim ([]), com hem vist. 12
Siga com siga, tant si destaquen més un ensordiment com l’altre,
absolutament tots els analistes del fenomen el consideren
reprovable des del punt de vista de la preceptiva lingüística.
Fins i tot en el cas de Saborit (2009), que, a pesar de dir primer
que no hem de menysprear el parlar apitxat (p. 84), acaba desaconsellant
els trets de l’apitxat:
No són recomanables els fenòmens següents: […] el parlar
apitxat o ensordiment de les sibilants sonores. (p. 106).
En la secció de les sibilants hi ha altres característiques de què
s’ocupen Valor i els altres gramàtics valencians. El sufix -itzar,
com en civilitzar, és pronunciat normalment [],
això és, amb [], però Valor considera que normativament cal
pronunciar []: []. Malgrat això, Sanchis Guarner
(1950: 116), Lacreu (1990: 41) i la Guia (2002: 51) troben
tan acceptable la pronúncia africada ([]) com la fricativa
([]). La resta de tractats gramaticals valencians recents, fan
una passa més en sentit contrari al de Valor, i opten només per
la variant amb [z]. Així, Mollà (1990: 96) desaconsella la que