Enric Valor: el valor de les paraules - Biblioteca Virtual Joan Lluís ...

de Pasqua Granada» i «Abella». I el 1970 es publicaven en el
segon volum les rondalles «Esclafamuntanyes», «L’albarder
de Cocentaina», «Joan-Antoni i els torpalls» (ja publicada el
1958), «El jugador de Petrer» i «Don Joan de la Panarra».
Per fi, el corpus de les Rondalles valencianes s’acaba de configurar,
tal com actualment el coneixem, en l’Obra literària completa
que l’editorial Gorg va publicar en dos volums, el 1975 i el
1976. Enric Valor afegeix ací, a les vint-i-dos rondalles que fins
al moment havien tingut aventura editorial, catorze noves narracions:
«El llenyater de Fortaleny», «La mare dels peixos», «El
castell del Sol», «Els guants de la felicitat», «L’envejós d’Alcalà»,
«El ferrer de Bèlgida», «El rei Astoret» i «La mestra i el manyà»
en el primer volum, de 1975; i «L’amor de les tres taronges»,
«El príncep desmemoriat», «Llegenda del palleter», «Nabet»,
«El darrer consell» i «El pollastre de festes» en el volum segon,
de 1976. 10
L’extensió de les literaturitzacions que Valor fa d’aquests relats
tradicionals és lògicament desigual, depenent —entre uns altres
factors— de la complexitat narrativa que la versió popular
suggereix: des de les 6 pàgines de «La rabosa i el corb», les 8 de
«I queixalets també!» o les 10 d’«El dimoni fumador», «Peret» i
«Joan Ratot», fins a les 42 d’«El xiquet que va nàixer de peus»,
les 48 d’«El castell del Sol» i «El rei Astoret», les 56 d’«Els
guants de la felicitat» o les 84 d’«Esclafamuntanyes», amb una
mitjana que supera les 27 pàgines i mitja. 11 Es tracta, en qualsevol
cas, d’una literaturització reposada, adelitada, meandriforme,
que sembla assaborir l’alquímia de les paraules —sense
presses ni esclavituds al servei de l’acció—, i que no dubta a
inserir ací i allà seqüències textuals descriptives, de magistral
factura, en pro d’un objectiu nuclear: la literaturització dels
paisatges, els paratges, la història, els hàbits i els costums del
país dels valencians.
I és que el lector model de les Rondalles no és necessàriament
una xiqueta o un xiquet àvid d’accions trepidants. La qüestió
mereix ser formulada categòricament: tal com van ser forjades,
no són les Rondalles valencianes d’Enric Valor relats pensats
per a l’entreteniment de les criatures. Tot el contrari: en les
rondalles de Valor la lenta progressió dels esdeveniments narrats
i la voluntat inequívoca de bastir un projecte literari amb
una certa envergadura pot arribar a avorrir el lector infantil
convencional, que potser tendeix a buscar models discursius
amb major accent en el dinamisme de les intrigues i els fets. El
lector model de les Rondalles valencianes respon, més aïna, al
perfil d’una persona adulta amb capacitat d’assaborir les exigències
d’una proposta literària que, construïda sobre marcs
referencials complexos i rics —val a dir que la prosa rondallística
de Valor apareix adesiara salpebrada de referents enciclopèdics—,
sap jugar el veritable joc de la literatura, que consisteix
a mirar el món, recrear-lo amb el color de les paraules i fer-lo
així créixer en colossal propina. 12
El mateix Enric Valor, quasi cinquanta anys després d’iniciarne
la publicació, reflexionava sobre quines n’havien estat les
prioritats i les estratègies a l’hora de literaturitzar les rondalles:
Tres designis o intencions van presidir la redacció literària
dels temes trobats en boca de muntanyesos i pobletans
d’aquelles belles terres: a) «nacionalitzar» les rondalles, les
7 Convé recordar la notable collaboració
de Manuel Sanchis Guarner
i Aina Moll i Marqués en l’elaboració
del Diccionari Alcover-Moll. També
Valor degué conéixer —potser de la
mà de Sanchis— l’Aplec de rondaies
mallorquines: resulta significatiu que
Valor arribara a fer-ne una adaptació
de «L’abat de la Valldigna», que Pere
Riutort més tard editaria en Els vents
del món. Llevant (1976: 23). Cf. Emili
Casanova (2002: 110-113).
8 En aquesta tertúlia Valor va tenir
l’oportunitat de tractar, entre molts
altres, escriptors i intel·lectuals com
Emili Beüt, Alfons Verdaguer, Joan
Fuster, Sanchis Guarner, Miquel Batllori,
Bernat Garcia, Carles Salvador,
Miquel Dolç, Josep Iborra, Josep
Maria López-Picó, Carles Riba, Francesc
de Paula Burguera, Josep Maria
de Casacuberta, Rafael Villar, Vicent
Andrés Estellés, Maria Beneyto, Jaume
Bru i Vidal, Francesc de Borja
Moll, etc.
9 El primer volum de Rondalles valencianes,
comercialitzat amb un preu
de «15 pessetes», va ser el tercer llibre
que l’editorial Torre va publicar en la
col·lecció «L’Espiga», després de Raïmet
de pastor de Josep Sanç (1949), i
d’Ales o mans de Joan Fuster (1949).
10 Així doncs, el corpus rondallístic
de Valor queda integrat per trenta-sis
rondalles: les onze de l’editorial Torre
(4 de 1950, 3 de 1951 i 4 de 1958),
onze més de les Meravelles i picardies
(7 de 1964 i 4 de 1970) i les catorze
noves de l’Obra literària completa
(8 de 1975 i 6 de 1976). Comptat
i debatut, les següents: «El llenyater
de Fortaleny», «Les velletes de la Penya
Roja», «La mare dels peixos», «El
patge Saguntí», «El castell del Sol»,
«I queixalets també!», «Els guants de
la felicitat», «El gegant del Romaní»,
«L’envejós d’Alcalà», «El xiquet
que va nàixer de peus», «El ferrer de
Bèlgida», «El rei Astoret», «El dimoni
fumador», «El castell d’Entorn i no
Entorn», «La mestra i el manyà», «Esclafamuntanyes»,
«Abella», «L’albarder
de Cocentaina», «L’amor de les
tres taronges», «El príncep desmemoriat»,
«El jugador de Petrer», «Joan-
Antoni i els torpalls», «Llegenda del
palleter», «Home roig, gos pelut i pedra
redona», «Les animetes», «Peret»,
«Els tres plets de Pasqua Granada»,
«El pollastre de festes», «Don Joan
de la Panarra», «Nabet», «El darrer
consell», «Joan Ratot», «La rabosa i el
corb», «Història d’un mig pollastre»,
«La crida de la rabosa» i «Comencilda,
Secundina i Acabilda». Són els relats
que queden definitivament fixats
l’Obra literària completa, vol. i i ii
(1975-1976), i en els vuit volums que
la Federació d’Entitats Culturals del
País Valencià va publicar entre 1984
i 1988 (i que Edicions del Bullent
ha représ fins a l’actualitat). Aquesta
edició en vuit volums fa desaparéixer
la classificació en «Rondalles de tema
meravellós», «Rondalles de tema
costumista» i «Rondalles d’animals
personificats» que, amb poc convenciment,
Enric Valor proposava en
l’Obra literària completa: «aquesta
divisió, per bé que útil com ha trobat
la casa editora, no es pot prendre
en un sentit absolutament rigorós»
(1975: 26). Per últim, quant a les edicions
de les Rondalles valencianes, cal
apuntar que el 1985 Gregal Llibres
va començar a editar una adaptació
de les rondalles feta per Rosa Serrano
amb la col·laboració del mateix Enric
Valor: aquesta versió abreujada és la
que, posteriorment, a partir de 1992,
han publicat les editorials Albatros i
Tàndem.
11 Aquest còmput pren com a referència
l’edició de Bullent, en què la
maquetació deixa, quant a extensió
de pagines, el resultat següent: «El
llenyater de Fortaleny», 32 pp.; «Les
velletes de la Penya Roja», 22 pp.; «La
mare dels peixos», 30 pp.; «El patge
Saguntí», 26 pp.; «El castell del Sol»,
48 pp.; «I queixalets també!», 8 pp.;
«Els guants de la felicitat», 56 pp.; «El
gegant del Romaní», 38 pp.; «L’envejós
d’Alcalà», 22 pp.; «El xiquet que
va nàixer de peus», 42 pp.; «El ferrer
de Bèlgida», 24 pp.; «El rei Astoret»,
48 pp.; «El dimoni fumador», 10 pp.;
«El castell d’Entorn i no Entorn», 38
pp.; «La mestra i el manyà», 32 pp.;
«Esclafamuntanyes», 84 pp.; «Abella»,
38 pp.; «L’albarder de Cocentaina»,
24 pp.; «L’amor de les tres taronges»,
36 p.; «El príncep desmemoriat»,
30 pp.; «El jugador de Petrer», 20
pp.; «Joan-Antoni i els torpalls», 30
pp.; «Llegenda del palleter», 14 pp.;
«Home roig; gos pelut i pedra redona»,
26 pp.; «Les animetes», 14 pp.;
«Peret» 10 pp.; «Els tres plets de Pasqua
Granada», 30 pp.; «El pollastre
de festes», 28 pp.; «Don Joan de la
Panarra», 38 pp.; «Nabet» 16 pp.; «El
darrer consell», 22 pp.; «Joan Ratot»,
10 pp.; «La rabosa i el corb», 14 pp.;
«Història d’un mig pollastre», 12 pp.;
«La crida de la rabosa», 6 pp., i «Comencilda;
Secundina i Acabilda», 16
pp.
12 «Quin tipus de lector proposen
les rondalles d’Enric Valor?» és, precisament,
el títol d’un treball en què
Gemma Lluch (1996) aporta un seguit
de reflexions sobre la qüestió.
Enric Valor. El valor de les paraules { 51