ONZE CONTES NADALENCS.Us oferim onze relats ... - VilaWeb

presència · Del 23 al 29 de desembre del 2005 DOSSIER / ONZE CONTES DE NADAL ❙ 13
gut de treure un pit l’any passat perquè tenia un càncer,
havia agafat aquell regal i havia llegit que l’elefant no
estava prou armat. I havien rigut de nou, per segona vegada,
quan havien vist que una altra professora, trista,
però casada, una professora de qui tothom sabia que
havia avortat feia uns mesos després d’haver estat uns
quants anys provant de quedar embarassada, havia
triat aquell meu elefant i havia llegit allò de la cua.
«Mireu-los, aquests dos», havia dit un que fa classes
de malabars i de filosofia i que presumeix sempre
dels seus reflexos i de la seva traça. «Tan diferents com
volen semblar i tan iguals com són: un no mou prou la
cua i l’altre no té prou arma!» I tothom havia rigut perquè
havia quedat molt clar que no parlava dels elefants,
que no parlava només dels elefants, vull dir, perquè
parlava també de nosaltres. I, durant mesos, cada
vegada que trobàvem pels passadissos aquell palangana,
cada vegada que el trobàvem a la sala de professors
i al tros de pati que ens fa de pàrquing, ens havia estat
preguntant el mateix a tots dos: «Com va això, nois?
Com teniu la cua?»
I, més tard encara, aquella mateixa nit, mentre ballàvem
i desitjàvem bon Nadal i bon any nou a totes les
professores, també una a una perquè, si te’n deixes
864907/719491®
una, segur que s’enfada, un que havia regalat un rellotge
que marcava el temps que faltava per acabar el curs
va enfilar-se damunt d’una taula, va cridar ben fort els
nostres noms i va dir: «Necessiteu un nap tendre?»
Era per tot això, perquè no volia que ens tornés a
passar tot això, que aquell que es pensava que era dramaturg
i poeta m’havia proposat que anéssim junts a
comprar el nostre regal de l’amic invisible.
Vam mirar a tots els prestatges. Vam anar a tots els
racons de la Joguineria El Joguet. Amunt i avall
d’aquella botiga, apartant la gent.
Tot era massa car, però. Només vaig trobar uns titelles
de dit que valien set euros, unes Pinturas arcoiris
que en costaven nou i uns gossos de peluix que feien
trenta centímetres i que es venien a nou amb norantanou.
—Compraré un d’aquests gossos –vaig dir a aquell
que es pensava que era dramaturg i poeta.
I ell em va sentir, va mirar el gos i va continuar buscant
encara uns minuts fins que es va decidir per una
bossa amb accessoris de nina on hi havia un raspall i un
parell de potets, i una ampolleta de colònia, i un osset
petit, també de peluix, que no tenia cap ull i només mitja
boca.
—És una sort que no sigui un gos –va dir, tot brandant
l’osset.
Vam anar a la caixa i, mentre ens esperàvem, vaig
sentir que deia:
—Aquest any, tu i jo no regalarem la mateixa merda.
Uns minuts després, va arribar el nostre torn.
—Volen que els faci un llaç? –va dir-nos la noia de
la caixa.
I aquell que es pensava que era dramaturg i poeta
va picar-li l’ullet i li va preguntar:
—A on ens el faries?
No va dir res, és clar. Va abaixar el cap i va limitarse
a enganxar unes etiquetes de color groc daurat a cada
paquet on posava: «Megafelicidades», i, a sota, en
lletra més petita, «Joguineria El Joguet».
I, quan sortíem, aquell musulmà que feia de Santa
Claus va apartar-se a un costat i, encara que va veure
que marxàvem i que tots dos dúiem un paquet, va tocar
la campaneta i va dir: «Entren, entren» un altre cop,
perquè el pagaven només per això, només perquè digués
això, perquè digués que entréssim i perquè compréssim.
PUBLICITAT