6 ❙ DOSSIER / <strong>ONZE</strong> <strong>CONTES</strong> DE NADAL presència · Del 23 al 29 de desembre del 2005 «Passades les festes, però, s’impacientaven. Els havia arribat l’hora de marxar. Des d’alguns dies abans que només feien que parlar de casa sevaFins que arribava aquell matí en què retornaven al poble». / ORIOL DURAN que només feien que parlar de casa seva. Fins que arribava aquell matí en què retornaven al poble, quan el meu avi, la mare i jo les acompanyàvem a l’estació, a agafar el tren que se les emportava. I encara és com si les veiés, assegudes una enfront de l’altra rere la finestreta del vagó, com ocellets ficats dins una gàbia, somrient-nos amb ulls lluents, acomiadant-se amb un gest delicat de les seves manetes. El meu avi s’ho mirava tot una mica distant, seriós i indiferent, despatxant-les amb un gest eixut amb la barbeta; la meva mare semblava que no sabia què es feia, aixecava la mà i s’acomiadava, però la seguia movent fins que el tren ja havia sortit de l’estació. Fins que després jo l’agafava i els tres tornàvem a casa, on ens esperava aquell silenci, aquella fredor, aquell menjar insípid, i aquella absència. Moltes nits, quan arriba Nadal i la meva dona em nota distret, quan torno tard de l’hospital i trobo el meu fill, que esperant-me s’ha adormit al sofà, abraçat a una joguina nova, m’assec a la taula i em menjo tot el que ella ha preparat. Sobretot el tiramisú amb gust de cafè, cacau i ametlles. Penso llavors en les ties. Fixo la miradaal fonsdel plat i assaboreixo, i emsemblaquesi aixeco els ulls no trobaré la meva dona i el meu fill, sinó elles dues murmurant mentre el meu avi rondina i la meva mare sospira. Deixo el plat buit, net. Del que allí hi havia ara ja no en queda res. Algú s’ho ha empassat sense deixar rastre. —¿En què penses? –em diu la meva dona agafantme la mà. —En res, estimada. En res de res… El tiramisú estava boníssim.
presència · Del 23 al 29 de desembre del 2005 PUBLICITAT ❙ 7 00000/00000W