eportatge MUSEU DE LLEIDA MéS DE 45.000 persones han visitat, des del novembre del 2007, el nou Museu de Lleida, que invita a fer una descoberta històrica a través de l’art per les terres de Ponent El Museu DE TOTS TExT MARÍA JESÚS IBÁÑEZ fOTO LAURENT SANSEN Com un vell col·leccionista, metòdic i disciplinat. Durant més de cent anys, el Bisbat de Lleida va rescatar, restaurar i preservar més d’un miler de peces d’art provinents d’arreu de la seva diòcesi, formada fins al 1995 per gairebé 240 parròquies de Lleida i d’Osca. Amb delicadesa i dedicació, els clergues lleidatans atresoraren, des del 1893 i fins a mitjans del segle XX, una col·lecció artística amb béns de primer ordre, que, des de fa tot just un any, s’exposen al nou Museu de Lleida, juntament amb el fons arqueològic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), la col·lecció numismàtica de la Diputació de Lleida i el fons artístic de la Catedral Nova. Més de 45.000 persones han visitat el modern equipament, inaugurat el 30 de novembre del 2007 i convertit en tot un atractiu cultural per a les comarques de Ponent. “És un museu del territori, que abasta des dels altiplans de la Segarra fins a la vall del riu Cinca”, explica la directora, Montserrat Macià. “La col·lecció reflecteix que som una terra de frontera, d’intersecció de cultures. Hi ha, per exemple, peces del romànic dels segles XI i XII, provinents del Pirineu, que són contemporànies de l’art islàmic que en aquella mateixa època es produïa a Balaguer i a Lleida”, explica. Els fons que s’exhibeixen al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal són fruit, destaca Macià, “d’una llarga història”, que es remunta als pobladors del Paleolític i que arriba fins al segle XVIII, amb l’explosió del barroc i les primeres passes de l’estil neoclàssic. la visita a les sales del museu és una descoberta històrica per les terres de Lleida. “No volem que sigui un museu d’objectes, sinó que tenim una voluntat didàctica”, insisteix la directora, que ha estat responsable 30 MIRADA de la museografia. Cada estri explica una cosa “i, per això, cada objecte compta amb el suport d’elements d’intermediació”, com ara textos explicatius, gràfics, escenificacions i reproduccions. Durant el recorregut, es poden trobar també punts d’interpretació audiovisual, “que condueixen el visitant fins al lloc original on es trobava la peça exposada”, assenyala. “Volem incitar la gent perquè, després de passar pel museu, facin també una visita als jaciments originaris. A la llarga, no descartem crear també un programa de rutes per conèixer in situ el Romeral d’Albesa, la partida de Bobalar de Seròs o la col·legiata d’Àger, entre altres indrets”, afegeix. Cal pujar al primer pis per començar el viatge en el temps. Allà, un audiovisual explica els orígens del museu, de les seves col·leccions i de l’edifici que actualment les acull: un antic convent carmelità, posteriorment transformat en l’equipament conegut com la Llar de Sant Josep, dedicada a la beneficència. De l’immoble original es conserven una façana, la capella i alguns vestigis singulars, expressament respectats per l’arquitecte barceloní Joan Rodon, encarregat de la construcció del nou museu. nomÉs uns metres mÉs enllà del punt de partida, les vitrines del Paleolític mostren una primera curiositat, un bifaç de sílex procedent de la conca del riu Farfanya, a la Noguera. L’eina, una pedra amb dues cares ben polides, s’utilitzava per a tot tipus de funcions, des de colpejar fins a tallar pell, carn o fusta. “És una peça de la col·lecció de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, de gran interès per als estudiosos, perquè està molt ben elaborada”, explica Macià. En el mateix indret, una magnífica reproducció a gran escala permet apreciar les pintures rupestres de la Roca dels Moros del Cogul (Garrigues), declarades Patrimoni Mundial de la UNESCO el 1998 i que enguany celebren el centenari de la seva catalogació. L’espai, escassament il·luminat, evoca els estrats de la terra, els indrets on treballen els arqueòlegs.
1 en paraules de la seva directora, el Museu de Lleida, “és un museu del territori, que abasta des dels altiplans de la Segarra fins a la vall del riu Cinca” MIRADA 31
Change language