Escenografia i participació en el teatre festiu tradicional ... - Recercat

que calen desinhibir en comunitat per tal de poder arribar a acceptar el compromís que la vella
Quaresma exigeix; la dita popular, amb certa antipatia, diu així: “Carnestoltes quinze voltes / i
Nadal 3 de mes en mes, / cada dia fossin festes, la Quaresma mai vingués” (Prat 1979: 44). El
Dimecres de Cendra, amb la mort del rei Carnestoltes, s’enceta un període de tristor, silenci,
recolliment i reflexió a l’entorn de la mort, que culmina la nit de Dijous Sant amb la primera
eucaristia, o millor dit el matí de Divendres Sant amb la crucifixió de Crist. Com veiem, el
profeta ascètic promou l’abstinència i el dejuni contraposant-se al rei dionisíac dels apetits,
donant a entendre que la vida quotidiana es troba en el camí del mig, en la mort d’ambdós
excessos.
La Dansa de la Mort de Verges és un quadre processional ubicat dins la processó nocturna de
Dijous Sant, just darrera del pas lent del Natzarè arrossegant la creu. Sembla que fins no fa gaire
més d’un segle els components de la dansa de la Mort escenificaven dins de l’església de Verges
una versió dialogada en els actes litúrgics del Dimecres de Cendra. El drama deia així: “ - Qui
ets tu? / - Jo sóc la Mort; amb la dalla sego vides. / - I tu, qui ets? / - Sóc el Rellotge. Qualsevol
hora podem morir. / - I tu, petit, qui ets? / - Jo porto un plat de cendra, que és com hem de quedar
tots” 4 . Concha Bretón recull que és la gent del poble qui feia les preguntes a la Mort; i les
respostes eren dites per cada actuant de la comparsa macabra amb l’objecte simbòlic
corresponent: l’esquelet que duia la dalla, l’esquelet que duia el rellotge i l’esquelet que duia el
platet de cendra, respectivament. La dansa de la Mort de Verges, però, tal com la podem veure el
Dijous Sant és una coreografia immersa en un silenci sepulcral acompanyat només per un so sec
i greu, el del característic tabal que marca el pas de la dansa, amb les cordes inferiors
bloquejades en una de sola. Cinc dansaires vestits d’esquelet avancen en una formació en creu
pels carrers replens d’espectadors de la processó; cadascun és portador d’un objecte d’attrezzo
significatiu que es desvela mitjançant dues seqüències de tres salts que formulen un gest dins
d’un moviment cíclic, repetitiu. Així, movent-se al ritme del tabal: l’esquelet capdancer sega
camí amb la dalla; l’esquelet central marca l’eix amb l’estendard de la calavera i les dues tíbies
creuades; a cada braç de la creu, un petit esquelet mostra un platet de cendra; i a l’extrem darrer
de la línea central, un esquelet vailet amb un rellotge sense broques assenyala amb el dit una
hora a l’atzar. Gràficament sobre dos d’aquests objectes hi ha dues frases: en la dalla hi ha un
rètol a on hi posa “NEMINI PARCO” (NO PERDONO A NINGÚ); màxima escrita, també, en
una cara de la bandera, alhora que en l’altra hi diu “LO TEMPS ÉS BREU”. Al darrera dels
3
El Nadal és una festivitat cristiana que se sobreposa a les Saturnalia, que amb la seva joia i alegria celebra el
Solstici d’hivern.
4
Concha Bretón recull aquest text esmentat per l’avi Perich, nascut a la primeria de la dècada del 1890. Perich no
l’havia vist mai aquest petit drama, sinó que havia sentit a dir als vells d’aquell temps què es feia i com es feia.
(Bretón, 1963; Roca 1986: 65).
10