Escenografia i participació en el teatre festiu tradicional ... - Recercat

pare, germà, germana, tiet, tieta, cosí, veí, amic, amiga, companya… En aquest sentit
s’escenifica clarament la familiarització que comparteix “l’ós” amb la gent de la vila, i tota
aquesta trobada adquireix una dimensió ancestral més profunda del simple fet anecdòtic de la
cacera, a on hom pot identificar la idea de què una part de l’ós o millor dit de la bèstia també està
dintre d’un mateix o sigui en l’ésser humà, motiu pel qual estem tacats de la seva empremta.
Aquesta emulsió de sutge i oli és un maquillatge negre, una fina pel·lícula que revesteix el rostre
i l’ànima (Pavis 2000: 186), però no oculta la identitat del que fa d’ós, ans se’l reconeix.
D’aquesta manera tots i cadascun dels vilatans van quedant tacats, i així s’escenifica sense
paraules la dita: “Ós ets, ós seràs, i ós quedaràs” (Fig. 51).
Les corredisses i la disbauxa pels carrerons està assegurada; la història s’allarga, l’escena
de l’atac i els balls es repeteixen contínuament arribant a la majoria de la població expectant.
Cada cop que s’ha escenificat l’escena de la cacera, els caçadors encerclen l’ós i tot reanimant-lo
amb un rajolí de vi l’ajuden a preparar-se novament, para les mans i li carreguen més oli i sutge
que s’escampa altra cop pels braços i la cara; per aixecar-se s’ajuda del bastó que un dels
caçadors sosté horitzontalment agafant-lo pels extrems al seu davant (Fig. 52), un cop dempeus
segueix avançant amb força.
Es fan les cinc de la tarda i, durant aquestes dues hores de cacera en desori, un grup de
nou homes vestits de blanc, surten del bar on han estat bevent; duen la cara enfarinada, un
mocador al cap i un davantal; uns personatges que van a la captura definitiva de la bèstia per
afaitar-la; aquests es divideixen en tres grups de tres, les tres persones del grup duen un element
diferent essencial per a tal operació: el primer una cadena, el segon un pot de plàstic blanc al
interior del qual hi ha una botifarra submergida en vi negre, i el tercer una pigassa, destral de
llenyataire. “Quan les colles havien voltat prou pels carrers, feien cap a la plaça, on es simulava
afaitar els óssos, l’un darrera l’altre” (Amades 1983: I, 673).
Els barbers apareixen en comparsa movent les pigasses i arrossegant les cadenes pel terra
(Fig. 53); es desplacen tambalejant-se al so d’una cobla que els acompanya tocant la mateixa
melodia. Els caçadors s’aparten dels óssos i els barbers s’hi rebolquen repetides vegades fins que
definitivament aconsegueixen encadenar cada bèstia. Aleshores els passegen pels carrers del
voltant de la plaça tibant-los de les cadenes i fent un ball en què donen voltes entre ells i es
llencen el bastó de l’ós passant-se’l d’un barber a l’altre (Fig. 54 i 55). És en aquest moment
quan els óssos treuen les seves forces més profundes i sense parar de forcejar amb els barbers
intenten desfer-se’n; els óssos estiren fort i els beguts barbers en alguns moments no poden
sostenir tal força i se’ls escorren les cadenes de les mans: és quan l’ós es llença contra una dona
amb gran sorpresa i ensurt per ella, els barbers s’hi apropen i aprofiten l’avinentesa per a
rebolcar-s’hi ells també, imatge prou suggerent en què un de negre i l’altre de blanc abracen la
20