Escenografia i participació en el teatre festiu tradicional ... - Recercat

de la Mort, una escenificació anunciadora d’allò de què ningú no es pot escapar. La fotografia,
en la seva forma significant, també, ens està dient, implícitament, que “el temps és breu”, que
“acabarem reduïts a matèria insignificant” i que “ningú se n’escapa”. Roland Barthes ja relacionà
el teatre i la fotografia com les formes artístiques que estan més a prop de la mort; i és que, totes
les fotografies són també un certificat de presència, una emanació del referent, el poder de les
quals es distancia de la representació, del teatre, en regir-se en l’autentificació (Barthes 1982:
142-155). Així, el fet de que la dansa de la Mort es mostri com una representació que és
fotografiada constantment agrega el component de realitat, de cruesa, accentuant
indiscutiblement la seva dimensió macabra. La Mort no es troba amb un públic atònit i tampoc
devot de les processons religioses sinó amb un públic que ja sap amb l’espectacle que es trobarà
i per això ja hi va, inconscientment equipat, amb la seva càmera de fotos. Hom pot veure com
l’espectador més audaç, amb la seva càmera, intenta captar els símbols de la dansa en l’instant
més precís. I és que, amés, les màximes escrites en el cos de la dansa són pràcticament
imperceptibles: el “NEMINI PARCO” de la dalla, a causa de la foscor i en estar arran de terra no
es pot llegir amb facilitat (Fig. 89); i, “EL TEMPS ÉS BREU” que hi ha inscrit en la bandera, tot
i estar en una alçada òptima, per culpa dels plecs d’aquesta, mai s’arriba a veure amb totalitat
(Fig. 90 i 91). Pel que fa a la simbologia dels objectes, la dalla i el rellotge, en el seu moviment,
s’entenen a la perfecció (Fig. 92 i 93); però, en els platets, la gent desinformada no acaba
d’entendre què és el que hi volen mostrar aquests petits esquelets, semblen que vagin buits (Fig.
94). Com que el ritual cristià d’imposar cendra al front dels assistents en els actes litúrgics de
Dimecres de Cendra ja no té la popularitat d’abans, no hi ha la pervivència de l’escenificació
directa que ens recordi el “quia pulvis es et in pulverem reverteris” que otorga sentit als
“platets”, els quals eren utilitzats com a contenidors de les cendres durant aquest ritual
d’ungiment. I com que la cendra o la pols se les identifica més en el seu voleiar, per qui
desconeix la referència d’aquests platets no acaba de veure-hi “platets amb cendres” ni pols
sense una explicació prèvia, ja que materialment dins dels platets no hi ha una substància volàtil
sinó una matèria fossilitzada en l’objecte d’attrezzo.
Així és que, mentre que l’ocupat espectador mediatitzat completa la percepció d’aquest
“espectacle de la Mort” a través d’un visor, d’una pantalla, d’un objectiu que mata; l’espectador
auster veu com els flaixos assassins de la humanitat no desgasten ni aturen el pas viu d’aquests
esquelets en dansa, de la Mort que es fa notar perquè balla i avança sense parar, recordant-nos
que segueix encara viva en la nostra consciència (Fig. 95 i 96). Actualment, disparar els flaixos
és la manera que té el visitant de fer-se partícip de la processó.
26