Escenografia i participació en el teatre festiu tradicional ... - Recercat

4.2.1. Des de dins (fer de Ple en primera persona):
Sé que molts dels Plens els encarnen membres de famílies berguedanes que per tradició
compleixen aquest rol de generació en generació i que saltar de Ple és un honor que pocs
forasters podrien realment apreciar. El mateix dijous 3 de juny, en la conversa que comparteixo
amb en Josep Freixas mostro el meu interès i desig per saltar de Ple en la Patum d’aquest any,
però com ja em va aclarir per telèfon em diu que ell ja no te cap “salt” lliure i que a aquestes
alçades és molt difícil trobar-ne algun. De totes maneres m’indica que un cop estiguin vestint els
Plens del primer Salt de Plens em presentarà el cap de colla per veure si ha quedat algun “salt”
d’algú “que s’acollona a última hora”.
Quan estan vestint els Plens del primer salt Freixas em presenta al cap de colla Ramon
Sobrevies (fig. x) i li pregunta si li queda cap “salt” d’última hora per mi; “en principi no”,
respon. En Ramon em pregunta d’on sóc, honestament li explico que vinc de Barcelona i que en
motiu de l’estudi universitari en arts escèniques que estic realitzant sobre el Salt de Plens
m’interessaria, si es pot, saltar de Ple. “Si, es pot saltar”, em diu en Ramon amb la mà al cor,
“però primer són els d’aquí”. El cap de colla m’aclareix que ara no es pot saber si queda algun
“salt” lliure per mi, que li torni a preguntar un cop estiguin vestint els Plens del segon “salt” i
aleshores es podrà saber si hi ha algú que no s’ha presentat. Parlo amb els qui entreguen les
caretes i els vestits als qui han de fer de Plens al Primer Salt, i d’igual manera em diuen que torni
un cop comencen a entregar els vestits del segon salt i aleshores m’esperi fins l’últim moment i
si hi ha algú que no es presenta, “si estàs aquí, tindràs careta”. Així ho faig i finalment, hi ha
dues persones que no es presenten i em concedeixen fer de Ple. Entrego el meu carnet d’identitat
i em cedeixen tota la indumentària de Ple.
Ràpidament em troben un acompanyant, en Jordi Codinas, un jove de la població veïna
de Bagà. Codinas m’indica que un cop tingui els “fuets” encesos hauré de girar sobre mi mateix
sense parar per tal que el fum no m’entri a la careta; em diu que: “el que has de fer es deixar-te
portar per mi, jo et deixaré rodar, i un cop hagis explotat traurem la careta perquè no t’ofeguis”.
Vestit amb la granota entro al tancat ple de munts d’herba i de vidalba, un dels “vestidors” em
lliga els tres “fuets” a la cua i l’envolta de vidalba. Abans que em cullin la careta demano consell
al veterà Joan Sala, “veuràs que t’entra fum, que t’entren guspires, però tu respira
tranquil·lament. I evidentment, fia’t del teu acompanyant, el teu acompanyant sabrà el que fa. I
gaudeix!”. Agenollat, dos “vestidors” em col·loquen la corona de vidalba al coll i m’embenen el
cap, seguidament fixen la careta amb força; puc sentir que la careta no és gens anatòmica, és
com si m’estiguessin collant una escorça dura al rostre. Amb la careta posada, entro en la foscor,
perquè aquesta màscara nomes té dues escletxes minúscules per on divisar l’exterior. Mentre em
32