Revista 15 - esquima

“Borroses les persones”
Fa uns dies, en el diari El País , hi havia
una aclaridora vinyeta de
l’humorista El Roto en la que es veia
un home, un dels seus ombrívols i severs
executius o alts funcionaris,
d’avant d’un ordinador que amb perplexitat
deia: “ Qué curioso. Si miro
mucho tiempo a los números, luego
veo borrosa a la gente”.
Fa entendre, així interpretem, que els
números es refereixen a diners o recursos,
i a com quadrar, guanyar o no
perdre, o bé, com distribuir el que disposa,
o quelcom semblant.
Però, els contraposa a les persones.
Com si quadrar els números exigís el
sacrifici d’allò que té que veure amb
les persones.
Questions d’aquestes estan darrerament
sobre la taula. La viabilitat pressupostària
sembla que passa pel sacrifici
dels aspectes socials, dels serveis
a les persones, de la protecció i
suport d’allò on darrera estan les necessitats
de les persones.
Però les xifres, per molt negatives
que siguin, no poden fer perdre de
vista que les persones son l’objectiu
de tot el que es fa i es desfà en
aquest mon. Les xifres son un instrument,
el reflex de l’estat de les coses,
no rés més.
Evidentment, en una situació de crisi
econòmica com la que vivim en
aquests temps, cal que tots aquells
que maneguen les grans xifres, els
que diuen cap a on han d’anar els diners,
especialment els diners públics,
han de ser molt curosos. Han de tenir
molt clar quines les fites i quines les
prioritats, quins els temps i quines les
maneres. I, tots plegats, s’han
d’acostumar a una nova cultura de
recursos limitats.
Tothom estaria d’acord en que els actuals
han de ser moments d’ajusta -
ment, d’austeritat i de rigor.
Ara bé, quan estem parlant de diners
públics i, per tant, diners que s’han
de dedicar a allò que entenem per bé
comú, les coses prenen una dimensió
encara més seriosa.
Tot i que és cert que és imprescindible
potenciar l’activitat econòmica,
sense la qual rés és possible, també
ho és proveir allò que el ciutadà no
pot assolir per si sol, com és
l’ensenyament, la seguretat, la salut,
etc. I també la protecció dels
col·lectius vulnerables, com son les
persones grans, les persones greument
malaltes, les persones amb discapacitats,
les persones amb precàries
condicions de vida.
Amb ironia, El Roto assenyala que els
números fa tèrbola la visió de
l’objectiu que son les persones. Això
passa quan hi ha una visió exclusivament
tecnocràtica o mercantilista de
les coses, especialment de les que
tenen a veure amb les persones.
És la mateixa visió que dona per bona
la versió contraria: estar molt centrat
en l’atenció a les persones acaba fent
trontollar els números.
Però, de fet, el que realment fa borroses
tant a les persones com als números
és una manera de veure les coses
que implica una distribució dels
recursos on el ser humà no és el protagonista,
on no es privilegia l’equitat,
la solidaritat i la justícia.
Això genera una societat discriminatòria,
de privilegis i de desigualtat i,
en poc temps, empobrida.
L’atenció a la salut mental en sap
molt de discriminació i desigualtat:
ha estat menystinguda durant segles,
en mans de la beneficència i amagada
darrera dels murs del manicomi;
no al servei de les persones afectades
sinó en nom de la pau social.
Posteriorment, tot i que se li va anar
reconeixent la pertinença a l’àmbit de
l’atenció a la salut, no acabava de trobar-s’hi,
tant a causa de vacil·lacions
dels seus responsables com perquè
no se li acabava de concedir un lloc
d’igualtat amb la resta de l’atenció a
la salut.
Darrerament anava en el bon camí
d’aconseguir les condicions mínimes
necessàries per, tenint la mirada clarament
posada en la persona que pateix
una malaltia mental, assolir allò
que és l’objectiu de tot tractament, la
millora de la qualitat de vida.
Les restriccions pressupostàries i la
direcció de les retallades no haurien
de repercutir de forma significativa en
l’atenció a la salut mental, afectada
per un retard històric en comparació
amb la resta de la l’atenció a la salut i
en la que la disminució de recursos
ESQUIMA
incideix directament en la qualitat de
vida de les persones i en un augment
de la càrrega familiar i social.
Possiblement no hi ha cap altre àmbit
de la salut en que tant les entitats
assistencials com els professionals,
les famílies, les entitats ciutadanes,
les empreses i les Administracions,
no estiguin tan compromeses en sostenir
i promoure l’atenció integral al
col·lectiu de malalts, objectiu final del
qual és la integració social, segurament
la més greu de les seves dificultats.
Tot i sabent que és poc i que es
necessita més. Molt més.
Aquesta atenció ja va patir una retallada
del 3,2% l’any passat i, aquest any,
entre el 7 i el 9% que abasta, de forma
desigual, als recursos de Salut, de Benestar
Social, de Treball, en la part dedicada
a la salut mental. Alguns programes,
com l’atenció a les drogodependències,
un 10%. Altres, més.
Es diu que les retallades és probable
que continuïn l’any vinent.
Des de l’Administració s’insisteix en
que aquesta disminució pressupostària
no ha d’afectar a la qualitat assistencial.
S’ha de veure com això és
possible i de quin costat ha de caure
el sacrifici.
S’ha d’entendre que la salut mental
no pot retornar a un temps de més
precarietat i inestabilitat. Seria tornar
a un temps prou conegut per aquest
col·lectiu i, sens dubte, indesitjable.
No es pot renunciar a seguir en el camí
de la “normalització” d’aquesta
assistència que és especialment sensible
a les variacions en els esforços
que s’hi dediquen, vinguin per on vinguin.
Estem parlant de persones molt vulnerables
i en les que només una acció
conjunta de moltes bandes els hi pot
permetre assolir un bon grau de dignitat
i poder enfrontar-se a l’estigma
social que els dificulta la seva integració
i, fins i tot, la seva milloria.
En temps de dificultats ha d’haver-hi
un esforç per part de tothom però
també cal introduir factors de mesura
i correcció, en funció de les necessitats
i de les desigualtats. Sense perdre
de vista les persones.
El Roto ens ho diu: el maneig dels números
no és innocent: amaga unes
intencions i porta molta cua.
Els números tenen sempre el sentit
que se’ls hi vol donar: per si sols, son
matèria freda, quasi morta.
Dr. Guillem Homet
Psiquiatra i Director Mèdic
Comunitat Terapèutica del Maresme
2011
7