ANEM -HI! - Casal de Catalunya

Anem-hi!●76●BITÀCORA BITÀCORA●Anem-hi!●76
12
13
Corrientes:
animals,
creences
populars i
alguna cosa
més
////il·lustració i text, per M.G.Sala
Viatget a la província de Corrientes. Del 13 al 19 d’agost. Primera
parada: Mercedes, la tercera localitat en importància de la província
que delimita amb Paraguai, Brasil, Uruguai i les províncies
argentines de Chaco, Santa Fe i Entre Ríos. A Mercedes viuen
uns familiars de la tieta de la meva cosina Nunú. Mercedes, tot i tenir
40.000 habitants, és un autèntic poble. Poc moviment als carrers, tot són
cases d’una planta, hi ha poquíssims semàfors i comerços i la vida sembla
assossegada. És més, sembla que mai passi res. Un lloc tranquil i avorrit.
Així que el segon dia ens dirigim a l’“estancia” La Estrella, situada a 12
km. de Mercedes, on viuen uns altres familiars. Preciós lloc, enganxat a la
carretera i on es dediquen al vacú. Tenen milers de vaques. Quan arribem,
estan capant, marcant a foc i posant injeccions als jònecs. El ritual és una
mica bèstia per a qui no l’hagi presenciat mai. Els “gauchos” els lliguen les
potes amb una corda i, amb un ganivet, els tallen els... A continuació, amb
uns tisores els tallen un tros de les orelles per marcar-los i el mateix fan amb
un ferro ardent. Després els posen una injecció, els treuen les cordes de
les potes i... a volar. La cosa no dura més de 10 minuts però es fa molt més
llarga, encara que després els jònecs se’n van tan campants a menjar herba.
Després de tastar un estofat de carn excel·lent de l’“estancia” anem de visita
al santuari del Gauchito Gil, un fenomen de religiositat pagana i popular que
explica la injustícia comesa contra Antonio Mamerto Gil Núñez, un “gaucho”
del segle passat. Dóna la casualitat que el santuari està al peu de la Ruta
123, enganxat a l’“estancia” La Estrella. El lloc és un monument kitsch de
primer ordre. Està ple de venedors ambulants que han fet del lloc un autèntic
campament permanent, fins i tot amb algunes miniconstruccions de maons.
Al basar que rodeja el santuari es pot comprar des d’una tovallola de Harry
Potter fins a un equip musical, passant per l’últim “Lp” de La Oreja de Van
Gogh, una llum d’or-llauna, vídeos pornogràfics, i, com no, marxandatge
variat del Gauchito Gil. Vaguen pel lloc alguns “pibes” col·locats que intenten
tocar sense massa èxit una pilota i alguns devots peregrins. Quan els
automòbils passen per la carretera toquen el clàxon dedicat al Gauchito Gil,
en un d’aquells costums de “per si de cas”... L’indret és tan ple de banderes
roges que si Lenin aixequés el cap no dubtaria ni un segon en saber per
on començar la revolució comunista. Encara que segurament no entendria
res de res. A la capella on s’amunteguen els exvots, el “freakisme” adquireix
cotes màximes. Samarretes firmades per jugadors de l’albicelest, bicicletes,
vestits de núvies de tots els models, un títol del First Certificate, fotos “a
punta pala”, ganivets, matxets i tot el que a un se li pugui acudir.
De dimecres a divendres anem als Esteros del Iberá, una reserva natural
de primera magnitud de l’Argentina, amb abundant fauna i flora. “Yacarés”
(cocodrils), “carpinchos”, micos, cérvols, cigonyes, cardenals i moltes
bestioles més, els noms de les quals no recordo. El lloc, paradisíac, estava
mig buit i té una capacitat màxima de 105 llits. No érem més de 20 turistes
al poble de Colonia Pellegrini. La infrastructura hotelera i turística del lloc és
per riure o plorar. El primer allotjament per turistes no té més de 10 anys.
Per arribar a Pellegrini, a més de 100 km. de Mercedes, s’hi ha d’anar amb
una “combi” (una furgoneta atrotinada) que només fa un viatge de Mercedes
a Pellegrini al migdia i de Pellegrini a Mercedes a les 4 de la matinada!!!
Curiós que encara no hagin decidit treure una mica de profit a un lloc tan
espectacular. El clima va estar molt bé, i fins i tot em vaig cremar, encara que
a les nits feia fresqueta. El menú dels dos llocs on es podia menjar no era
gaire generós. Es podia escollir entre “milanesas”, pizza o empanades. Així,
quan el divendres a les 4 de la matinada vam tornar a Mercedes, ningú volia
veure aquests tres plats ni en pintura.
El dissabte a les 5:30 de la matinada vam arribar a Buenos Aires. D’adormit
i de “boludo”, que dirien aquí, em vaig deixar el passaport a l’autobús. Però,
per sort, al cap de dos dies el vaig recuperar!!! .|