ANEM -HI! - Casal de Catalunya

Anem-hi!●76●CASAL●TEATRE TEATRE●CASAL●Anem-hi!●76
D’esquerra a dreta: David Planes, Meritxell Yanes, Oriol Guinart i Cristina Cervià, actors de Lúcid en la versió catalana
“Lúcid és una
autèntica muntanya
russa emocional”
El passat dissabte 13 de novembre els
socis del casal vam poder assistir al
passi de Lúcid en format de “work
in progress”. Aquesta obra és un
encàrrec que la sala La Planeta de Girona va
fer al dramaturg argentí Rafael Spregelburd,
i s’estrenarà el mes de desembre en el
marc del Festival Temporada Alta, per ser
presentada després a Barcelona. Per tal de
preparar l’obra amb el director, els quatre
actors catalans s’han estat tres mesos a
Buenos Aires i han assajat cada dia al nostre
casal. Els ha acompanyat en qualitat d’ajudant
de direcció la Victoria Szpunberg, dramaturga
catalana d’origen argentí, que és qui recollirà
el testimoni del director en la supervisió del
muntatge un cop l’obra comenci a rodar per
terres catalanes. Lúcid té una versió castellana
que s’està assajant paral·lelament i que
estrenarà la companyia de Rafael Spregelburd
a la sala Margarita Xirgu el mes de març de
2006.
Uns dies abans de la presentació de l’obra,
ens vam trobar amb els quatre actors de
l’elenc català i ens van explicar alguns detalls
d’aquest projecte. La Cristina, la Meritxell i el
David són de Girona, on el món teatral és mes
ENTREVISTA ALS ACTORS
DE LÚCID: CRISTINA
CERVIÀ, ORIOL GUINART,
MERITXELL YANES I
DAVID PLANES
////foto i text per Joaquim Obrador
reduït que a Barcelona, i són els que fa més
temps que es coneixen. Si bé la companyia
amb què ara es presenten, La Mentidera
Teatre, la van fundar oficialment fa un any, en
fa aproximadament deu que treballen junts.
Han muntat diverses obres, han participant en
“bolos” de subsistència, animacions infantils,
campanyes teatrals en instituts, propostes
poètiques per a les biblioteques i visites
turístiques guiades teatralitzades. La Cristina
també va formar part durant molts anys d’una
de les companyies teatrals més prestigioses
de Girona: El Talleret de Salt. L’Oriol és de
Barcelona i va estudiar a l’Institut del Teatre,
14
15
que descriu com el lloc més econòmic per
fer tot allò que un actor ha de fer per tal de
preparar-se. Concedeix, quan la Cristina ho
indica, que també és el lloc més prestigiós.
És l’últim actor que es va incorporar a aquest
projecte i compta amb una llarga experiència
en el món del teatre barceloní.
- L’obra d’un jove autor argentí presentada
al teatre Margarita Xirgu per quatre actors
catalans. Ens podeu explicar com us ho vau
cuinar, tot això?
- Fa un any, a l’octubre del 2005, dins el
marc del Festival Temporada Alta de Girona
es va organitzar un curs dictat per Rafael
Spregelburd. Era un curs en què treballàvem
conjuntament actors i escriptors. Nosaltres
tres (la Cristina, en David i la Meritxell) hi
vam participar com a actors i la Victoria com
a dramaturga. La Meritxell ja havia estat fent
cursos i veient teatre a l’Argentina, coneixia
aquesta manera de treballar conjuntament
actors i directors, i va ser la qui ens va
engrescar a apuntar-nos. Ens va agradar
moltíssim l’experiència i, tot just acabat el
curs, ens va començar a ballar pel cap la
possibilitat de fer alguna cosa amb aquest
senyor. Al final vam aconseguir patrocini
per venir a assajar l’obra a l’Argentina i aquí
estem.
- No hi ha bons directors a Catalunya que
hàgiu hagut de venir a Buenos Aires per
preparar aquest muntatge?
- No és que no hi hagi bons directors, però
l’estil és completament diferent. En Rafael és
actor, a més de dramaturg, i el seu procés
creatiu a l’hora de muntar una obra ho
evidencia, ja que fa partícips els actors de la
dramatúrgia, del procés de construcció de la
trama mateixa. Aquesta manera de fer allà no
existeix i a nosaltres és el que ens va captivar.
Per tant no es tracta de si és català o argentí,
sinó d’una manera de treballar que als actors
ens resulta molt més interessant.
- I vosaltres l’heu pogut seguir, aquest procés
creatiu?
- De fet el procés pròpiament de creació del
text no el vam poder protagonitzar nosaltres, si
bé el vam seguir de ben a prop en tot moment.
La manera de treballar de l’Spregelburd
implica que els assaigs durin molts mesos o
fins i tot anys, mentre que a Catalunya duren,
com a molt, dos mesos. Aquest procés de
creació no el podíem pas fer nosaltres, ja que
hagués demanat una estada molt llarga de
l’Spregelburd a Catalunya, cosa que l’agenda
no li permetia, o bé una estada nostra a
l’Argentina per un període similar, cosa que
tenia un cost massa elevat per a la producció.
De manera que l’obra la van anar creant amb
l’elenc argentí i, a mesura que enllestien les
escenes, ens les enviaven perquè el traductor
les passés al català. Nosaltres ens hem
trobat amb un text que ja estava fixat, però,
a diferència del que és habitual, hem pogut
veure com s’anava conformant.
- Un cop a Buenos Aires heu tingut contacte
amb els actors argentins que fan el vostre
paper? Com és això de tenir un clon?
- Hem fet un treball conjunt a l’hora de
preparar la posada en escena. De primer ells
ens van passar les escenes que tenien més
treballades, però, com que assajaven dos
cops per setmana i nosaltres cada dia, aviat
ens vam trobar mostrant-los nosaltres escenes
a ells perquè veiessin les marques. És divertit
poder veure un altre actor preparant el teu
mateix personatge, i el resultat és curiós,
perquè de fet no ens hem arribat a copiar i
han acabat sortint dues obres diferents. El
director ha creat unes marques iguals, però
evidentment el caràcter i la manera de fer dels
actors han fet que cada muntatge tingui una
orientació pròpia.
“El que ens hem
trobat en aquest
país és que hi ha
molta gent que té la
seva feina i que als
vespres es troba i
fa teatre. D’alguna
forma ens recorda
la manera de fer
de l’etapa de més
esplendor del teatre
català,que ara
viu una certa crisi
d’emmirallament
- Expliqueu-nos una mica què cal esperar
d’una obra creada amb aquest sistema. Com
és Lúcid?
- Quan la llegeixes per primer cop fas el
viatge que s’espera que faci l’espectador i
t’adones de seguida que no és una obra que
et permeti estar-te còmodament assegut
a la butaca esperant que les escenes se
succeeixin de manera coherent. No és
que sigui intel·lectualment complexa, però
exigeix un esforç, perquè hem de seguir el
plantejament que se’ns ofereix, malgrat que
l’obra violenti constantment l’expectativa
lògica que ha creat ella mateixa, de manera
que acaba sent una autèntica muntanya
russa. L’Spregelburd, en els seus cursos
de dramatúrgia, sempre explica que tota
història en conté una segona, una tercera
i tantes històries implícites com es vulguin
comptar. A vegades la clau per entendre el
que ens explica una història la trobem en
alguna de les històries submergides, una
mica com en una novel·la policíaca. És com
si fos una ceba: encara que t’expliqui una
història de manera directa, o encara que tu
et vulguis quedar amb la part més superficial,
no deixa d’haver-hi aquest gruix de capes que
pots anar descobrint. Lúcid té vuit escenes;
doncs bé: la primera et presenta una situació
amb quatre personatges, dels quals dos
reapareixen a la segona, però ara tenen una
relació completament diferent. Encara no refet
de la sorpresa, la tercera escena et torna a
l’espai de la primera, però el to torna a canviar
radicalment. Realment demana un esforç, i
no només per a l’espectador. A vegades als
assaigs hi havia coses que d’entrada no les
entenies i que potser acabaves comprenent
dies després, en el context d’una altra escena.
Al final, t’adones que tot està molt ben lligat.
Fins i tot en la versió catalana, el mirament pel
text era molt de detall: ens trobàvem discutint
els matisos de significat o les connotacions
d’alguna paraula que en Rafael sospitava que
no eren exactament els mateixos que tenia la
paraula corresponent del text castellà original.
- Com heu vist la realitat teatral de Buenos
Aires?
- El que ens hem trobat en aquest país és que
hi ha molta gent que té la seva feina i que als
vespres es troba i fa teatre. Aquesta realitat,
si es vol menys professionalitzada, fa que
el teatre sigui molt més viu. D’alguna forma
ens recorda la manera de fer de l’etapa de
més esplendor del teatre català, que ara viu
una certa crisi d’emmirallament. A Catalunya
el teatre es pensa des dels despatxos de
producció, perquè les companyies teatrals
s’han convertit en empreses. Abans una
companyia era un grup de gent que tenia
alguna cosa a dir, que muntava una obra i
s’ho passava bé, i aquest era el motor dels
projectes. Ara es pensa el teatre amb mentalitat
mercantil, es creen les obres pensant en la
taquilla. A més allà tot està molt polititzat.
Com que tothom depèn de diners públics i
dels càrrecs institucionals que gestionen el
món del teatre, es creen uns equilibris entre
els professionals que absorbeixen part de
l’energia que s’hauria de dedicar a pensar en
el teatre. D’alguna manera s’oblida que el més
important en teatre hauria de ser el que es vol
fer i no el que les circumstàncies et permeten
o el que suposadament el públic demana.
Aquí, en canvi, són totalment lliures. No tenen
pressions ni econòmiques ni polítiques i quan
experimenten ho fan amb una total llibertat
perquè no han de mantenir compromisos
adquirits de cap mena.|