Maig 2002 - Arxiu - Llagostera

ENTREVfSTA
La orgia perpetua és excel·lent, molt
millor que una novel·la. Amb la crítica
literària es poden fer meravelles.
I no creus que la crítica s'hauria
de basar més o únicament en l'entusiasme,
i deixar de banda qualsevol
instint destructiu envers una obra?
Si, però hem de tenir en compte
de què parlem quan parlem de crítica
literària. El que jo deia a Una buena
temporada és això. De fet, jo hauria
d'escriure un assaig per refutar-me a
mi mateix. És bo contradir-se. Una
cosa és la crítica literària entesa seriosament
i l'altra és el ressenylsme, la
crítica que apareix als diaris. Aquesta
és una diferencia fonamental, que jo
no acabava d'explicar a Una buena
temporada. Per això et dic que hauria
d' escriu-re un assaig refutant-me a
mi mateix. No es pot confondre la crítica
literària amb la ressenya. La phmera
hauria d'estar basada en l'entusiasme,
mentre que la segona es regeix
per imperatius comercials. És a
dir, si s'ha concedit ei Premio Planeta,
s' ha de parlar del Premio Planeta,
encara que sigui una merda.
D'auna banda, sembla que per començar
una bona carrera de crítica
literària, és inevitable passar per
l'àmbit acadèmic, que d'altra banda
està força podrit...
Sí, està molt podrit, però l'academicisme
és necessari: fer una tesi
doctoral amb tots els seus requisits,
les notes a peu de pàgina... És una
mena de peatge. Idealment, després
d'això, hauria d'arribar la llibertat. Però
això s'ho permet qui s'ho permet, és
a dir, els grans.
La il·lusió per fer les coses ben
fetes es perd al cap dels anys?
Mira, al final l'únic que compta
és l'entusiasme per la literatura. Ara,
el crític és un tio raro. Hi ha gent a qui
li agrada especular sobre literatura, és
a dir, fer literatura sobre literatura. A
mi, m'encanta. Però hi ha gent a qui
no li interessa. IVIira en Quim Monzó:
no li interessa gens. Crític literari, ben
pensat, és una paraula horrorosa,
sembla de jutge. Prefereixo historiador
0 conversador. No crec que sigui
pecar d'ingenu pretendre conservar la
il·lusió per fer les coses ben fetes en
matèria de crítica literària.
Ara que menciones Monzó, a El
inquilino introduïes elements fantàstics
a la manera monzoniana.
Ara, amb Soídados de Salamina, ens
trobem amb un embolcall més realista
i documental. T'agradaria repetir
l'experiència, diguem-ne, fantàstica?
No ho sé, no m'agrada repetir-me.
Ara, Soídados de Salamina s'assembla
molt a El inquilino, encara que no
ho sembli. Com a escriptor, sempre
intentes no repetir-te, fer coses noves,
però al final t'acabes semblant a
tu mateix. Per què? Perquè, al
capdevall, ets tu.
Soídados de Salamina sembla,
en la primera lectura, una novel·la
senzilla, però en realitat és molt
complexa...
Això seria magnífic. L'ideal és quan
una cosa sembla molt senzilla però en
realitat és molt complexa. Això és com
el jugar a tennis. Un bon tennista és
aquell que el veus jugar i penses; però
si això ho faig jo! Però, és clar, posa'thi:
agafa la raqueta i fes els seus
mateixos moviments. Aquest exemple
serveix per a tot. La literatura també
hauria de ser la cosa més senzilla del
món, però és molt difícil. I no s'ha de
notar l'esforç, si es nota, malament.
Si passa això, llavors ets un escriptor
barroc i jo no vull ser un barroc. El
barroc és la profunditat cap enfora i
la profunditat sempre ha de ser cap
endintre. El barroc és artifici.
Què creus que espera el públic
després de Soídados de Salamina?
No trobes una mica injust que després
d'un gran èxit hagi de venir un
altre gran èxit?
Suposo que el públic espera un altre
Soídados de Salamina. I jo, el que
trobaria injust seria donar al públic una
altra novel·la com aquesta. Jo en puc
fer sis, de novel·les com aquesta. Però
ara ja ho sé fer, és com un bunyol.
Quan en saps fer un, ja els pots fer en
sèrie, i això seria una estafa. Si García
Màrquez, després de fer Cien anos de
soledad hagués fet un altre Cien anos
de soledad, estaria estafant al personal.
La pressió que té un escriptor
davant les expectatives del públic és
gran. Els periodistes m'en parlen sovint
d'aquestes coses i jo sempre els
hi dic: ningú m'exigirà més del que jo
m'exigeixo. Això és mentida, però queda
molt bé. Pera mi, la veritable pressió
és el Vargas Llosa, que va escriure
un article sobre el meu llibre. Això és
molt fort, ara ja escric pera en Vargas
Llosa!
El relato real és com la n/vo/a
d'Unamuno?
Doncs potser sí! Home, jo això no
ho havia pensat... Sí i no: és clar, és
la confusió total. És aquesta cosa
d'embolica que fa fort tot i que és diferent.
Es tracta de despistar a la gent,
que no sàpiguen si és veritat o no.