36-CASA MILÀ-anàlisi de l'obra

CASA MILÀ
DOCUMENTACIÓ DE L’OBRA
Nom: Casa Milà (la Pedrera)
Arquitecte: Antoni Gaudí i Cornet (1852 – 1926)
Cronologia: 1906-1910
Estil: Modernisme
Materials emprats: pedra, maó, ceràmica i ferro
Sistema constructiu: amb tècniques i materials nous
Localització: Barcelona
1. CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL
Comentar aspectes generals de la història de principis de segle XX.
A CATALUNYA:
- Al principi del segle XX, Barcelona patia una forta agitació política i social. El
1905, uns oficials de la guarnició de Barcelona assaltaren les redaccions de
dues publicacions de la Lliga: el Cu-cut! i La Veu de Catalunya. Com a reacció
a aquests fets, el 1906 es constituí una aliança de tots els partits catalans: la
Solidaritat Catalana.
- A Espanya, la desfeta del 1898 contribuí a l’esfondrament, durant els primers
anys del segle XX, del règim polític de la Restauració.
- Mentrestant, a Catalunya, la Lliga –el partit dominant durant el primer terç del
segle XX– lluitava contra el centralisme dels successius governs de Madrid i
intentava frenar el conflicte amb el moviment obrer, que anava creixent.
- Pel juliol del 1909 es va desencadenar a Barcelona un violent moviment
revolucionari:l’origen immediat de la revolta fou el descontentament per la
mobilització de reservistes i l’embarcament de tropes destinades a contenir els
atacs marroquins a Melilla. Com a protesta per aquests fets, els sindicats van
promoure la vaga general a Barcelona. Amb una relativa facilitat, a causa del
desconcert de les forces de l’ordre i de les autoritats, els anarquistes es van fer
els amos de la ciutat durant uns quants dies (Setmana Tràgica).
- Un cop restablert l’ordre, l’anarquisme patí una repressió molt dura. Un dels seus
ideòlegs, Francesc Ferrer i Guàrdia, que no era a Barcelona aquells dies, va ser
acusat d’haver promogut els aldarulls. Tot i la campanya internacional que es
va fer per salvar-lo, fou condemnat a mort i executat.
- A partir d’aquell moment, els obrers van considerar que la burgesia catalana
era la seva classe enemiga, van començar a abandonar el lerrouxisme i es van
afiliar als moviments sindicals anarquistes.
2. ESTIL
Parlar de Gaudí posant èmfasi en aspectes següents:
- Gaudí s’havia format artísticament en el neomedievalisme però de mica en
mica, va desenvolupar un estil propi i personal, basat en les línies corbes.
- Treballava amb maquetes més que plànols, en què va posar a punt algunes
solucions tècniques de gran originalitat i gosadia, profusió decorativa i
imaginació desbordant.
- És l’autor d’un gran nombre d’edificis singulars, de fama internacional.
- La creativitat personal de l'arquitecte i la sinuositat de les formes amb total
mancança de Iínies rectes, considerades alienes a la naturalesa, són dos dels
elements més característics del modernisme català.

- EI treball artesà (balcons de ferro forjat trencadís ... ), oposat a l'industrial, es fa
palès en aquest edifici, malgrat la utilització de jàsseres de ferro colat de
producció industrial que permeten sostenir tot l'edifici i deixar les plantes lliures.
Aquesta combinació de tècnica i artesania fou bàsica en el Modernisme.
- La Casa Milà s'emmarca plenament en aquest estili constitueix, en aquest
sentit, un clar exponent de la reacció en contra de l'uniformisme arquitectònic
imposat per la Revolució Industrial.
- La creativitat i la sinuositat són característiques tant de Gaudí com del
Modernisme, que aquí hi són clarament presents. També ho és la racionalitat i
modernitat del sistema constructiu, i la unió d’arts majors i menors.
- Aquest estil urbà i burgès creà una nova estètica, L’alta burgesia catalana,
culta i amb sensibilitat artística, veié en el nou estil la possibilitat de donar
sortida als seus anhels de modernitat i, alhora, fer evident la seva riquesa i
distinció.
- L’arquitectura de Gaudí presenta una singularitat, la complexitat intrínseca de
la qual no es pot entendre sense fer referència a alguns factors importants:
– La valoració del treball artesà, en la línia del moviment Arts & Crafts, que Gaudí va
viure des de la infantesa a través de l’ofici de calderer del seu pare, i que el portà a
envoltar-se de representants de tots els oficis: forjadors, guixaires, vidriers, fusters...
– La influència de les formes procedents del món medieval i oriental, i les referències
mediterrànies i catalanistes.
– L’estudi de la morfologia natural, que no és aliè a la publicació de l’obra La
morfologia general dels organismes, d’Ernst Haeckel, el 1887.
– El misticisme, un tret de Gaudí que li va fer veure la natura com una obra divina que
volia imitar.
– La unificació de les dimensions estètica i tècnica i la consideració de la textura, la
forma i el color com a conceptes indissociables.
– El càlcul de forces i resistències de l’edifici mitjançant l’execució de maquetes
polifuniculars.
3. TIPOLOGIA DE L’EDIFICI
La Casa Milà s’emmarca dins de la tipologia d’arquitectura civil, de caràcter privat. De
fet, va ser l’últim gran edifici civil d’Antoni Gaudí abans de dedicar-se a les obres de la
Sagrada Família.
4. ANÀLISI FORMAL
4.1 Materials
En la seva construcció es va emprar la pedra, el ferro, el maó i la ceràmica. Els carreus
- blocs en forma de paral·lelepípede rectangular -, de pedra natural tallada van ser
tallats i treballats a peu d'obra en un solar que hi havia davant mateix de l’edifici:
d’aquí li ve el sobrenom de «La Pedrera».
Les pedres dels balcons són originàriament blocs cúbics de pedra calcària que van ser
tallats in situ, i suavitzats després pels picapedrers.

4.2 Elements de sustentació i elements sustentats
Tot l’edifici se sosté per mitjà d’una estructura de ferro combinada amb pedra i maó.
Els veritables elements de sustentació són els pilars de pedra que suporten jàsseres
(gruixudes bigues de ferro), distribuïdes de manera radial a partir dels pilars. Això
permet una planta irregular i lliure, sense parets mestres. La funció que farien els murs
de càrrega és substituïda per arcs parabòlics i columnes inclinades que desafien
l'equilibri i compensen, amb una complexa tècnica, els esforços verticals i horitzontals.
La façana de l’edifici, doncs, és una mena d’estructura òssia, autònoma, suportada a
partir d’un complex sistema de bigues i tensors de ferro; està deslliurada de tota funció
de càrrega, i els seus tancaments poden adoptar una funció pràcticament escultòrica.
4.3 Espai exterior i espai interior
ESPAI EXTERIOR
La Casa Milà està situada justament en la confluència de dos carrers. L’edifici aprofita
tota l’amplada del xamfrà i gaudeix de les àmplies vistes del carrer. S’aixeca sobre un
solar en forma de L que ocupa la cantonada del passeig de Gràcia amb el carrer de
Provença.
Va ser concebut per ocupar la parcel∙la d'eixample que tenia assignada, i va
respectar la forma que predeterminava el pla Cerdà pel que feia als edificis
residencials. Tot i que respecta les normes urbanístiques del nou Eixample barceloní, la
seva irregularitat fa que l’edifici destaqui per sobre de la resta.
La façana és una harmoniosa massa de pedra que presenta una gran unitat plàstica.
Està construïda amb pedra de Vilafranca del Penedès i del Garraf. Vista des de
l'exterior, sembla una muntanya de pedra de formes capricioses. La línia recta hi és
absent; en el seu lloc, corbes i paràboles dominen tots els contoms, tot creant un
efecte únic. Les obertures de les finestres , les portes i les balconades, fetes amb ferro
forjat i modelat en forma de motius vegetals, segueixen la mateixa tònica.
L'edifici es compon d'una planta baixa, cinc pisos i un àtic o golfes amb terrassa. Cada
pis està separat per una ondulació que recorre tota la façana i que li confereix una
accentuada horitzontalitat.
Tota la façana, doncs, presenta un ritme ondulant, que concorda amb l’ordenació
interior.
ESPAI INTERIOR
L’edifici s’articula al voltant de dos amplis patis interiors o celoberts de forma cònica,
pensats per facilitar la ventilació i l’entrada de llum.
L’accés als pisos es fa mitjançant ascensors, perquè Gaudí va suprimir l’escala de veïns
per poder guanyar espai per als celoberts (només conservà unes escales de servei). Els
ascensors porten directament a cadascun dels habitatges.
L’arquitecte va sospesar, en el projecte inicial, la possibilitat de construir una rampa
helicoïdal que permetés pujar deu carruatges fins a la porta dels habitatges.
Posteriorment, es desestimà, però sí que es va construir la rampa que conduïa al
soterrani, habilitat com a aparcament.
Al voltant d’aquests patis s’hi distribueixen les diferents plantes, articulades de manera
irregular i sense un aparent ordre lògic, fet que dóna com a resultat uns habitatges
amb cambres de formes poligonals (que obligà a moblar-los amb un mobiliari
adaptat a les peculiaritats de l'espai, dissenyat pel mateix Gaudí).
El terra prolonga de manera molt original el carrer exterior i condueix al soterrani (que
servia d’aparcament) i als accessos als diferents habitatges.
El vestíbul és un espai d’una notable riquesa: la porta d’entrada recorda l’estructura
cel·lular d’un organisme, el llum té forma de cap d’ofidis i les pintures murals, inspirades
en tapissos del segle XVI, són de tema mitològic.

El primer pis correspon a la planta principal o planta noble, de 1.200 m2, destinada a
ser ocupada pels propietaris. Hi destaquen, de manera especial, els sostres, que imiten
el fons del mar mogut per les onades. L’accés a aquesta planta es fa a través d’una
escala independent, al final de la qual hi ha unes columnes de pedra amb el reflex
pintat a la paret de davant, en clara referència a La vida es sueño, de Calderón de la
Barca.
Un dels espais més extraordinaris de la Pedrera són les golfes, una mena de passadís
serpentejant que recorre la part superior de l’edifici. Hi destaca la presència de 270
arcs catenaris, de maó pla i altura variable, que aguanten el pes d’un terrat esglaonat.
El nom d’arc catenari es deu a la seva forma, semblant a la que adopta una cadena
quan es penja de dos punts i només suporta el seu propi pes.
Les golfes acompleixen una doble funció: de regulador tèrmic de l’edifici i d’espai
destinat a safareigs i estenedors.
El terrat constitueix un bosc de formes màgiques, plenes de simbolisme; mentre que a
alguns els recorden el paisatge de la Capadòcia, altres hi veuen els gegants de les
festes populars. Acullen els sis dipòsits de l'aigua i un gran nombre de xemeneies i
sortides de ventilació, així com les capses de les escales i dels ascensors coronades
per creus de quatre cares orientades als quatre punts cardinals. Es tracta d’un dels
espais més emblemàtics de l'edifici.
4.4 Elements decoratius
L’edifici constitueix l’exponent més clar de l’arquitectura orgànica de Gaudí, desterrant
completament l’ús de la línia recta en la construcció. L’arquitecte va deixar volar en
llibertat la imaginació i la fantasia, sense oblidar, però, l'aspecte funcional.
La sinuositat de la façana fa pensar, vista de lluny, que La Pedrera ha estat modelada
en argila; tanmateix, la composició de pedra i la seva talla granulada li atorguen una
consistència comparable a determinades formes geològiques. Les ondulacions, que
recorden les onades del mar, les formes del litoral o els massissos muntanyosos
catalans, la doten de moviment i converteixen l’edifici en un organisme viu. El treball
de forja dels balcons, ideat per Gaudí i realitzat per Josep M. Jujol, representa
majoritàriament formes vegetals, però també hi podem distingir una màscara, un ocell,
un estel, una creu i dues flors. Les ondulacions dels balcons concebudes com un
element escultòric són dinàmiques i provoquen un joc de clarobscurs molt decoratius.
Així doncs, la identificació amb el món natural està plenament aconseguida, ja que hi
apareixen mostres dels tres regnes: mineral, animal i vegetal.
A la part superior de la façana, i fet en relleu de pedra, hi ha inscrita una invocació
mariana en llatí. «Ave Gratia Plena Dominus Tecum», una M (anagrama de Maria) i
símbols com la rosa o els lliris. Tot això havia d’acompanyar la imatge de la Mare de
Déu del Roser, flanquejada per sant Gabriel i sant Miquel, que havia de presidir l’edifici.
Tanmateix, el projecte no es va dur a terme, bé perquè l’escultura realitzada no va
agradar als Milà, bé perquè els fets de la Setmana Tràgica no ho feren recomanable.
En algunes parts del terrat destaca la decoració a base de trencadís de marbre blanc.
Les xemeneies, que s’agrupen i presenten una forma helicoïdal per tal de facilitar
l’ascens del fum, estan coronades per caps de guerrers (n’hi ha alguns de recoberts
per trossos de vidre d’ampolles).
A l’ interior, la profusa decoració segueix una línia modernista, amb estucs, panys amb
motius florals i, hi destaca el traçat poligonal irregular de les estances, amb parets
també irregulars i falsos sostres formant onades sinuoses. Aquests
trets obligaven a tenir mobles fets a mida que van ser dissenyats per
Gaudí mateix, amb la qual cosa es garantia la coherència total de l'edifici.
Malauradament però, quan Gaudí va morir i la moda del modernisme es
va abandonar, els interiors van ser remodelats i s'hi imposaren les Iínies

ectes. Els inquilins van prioritzar el caràcter més funcional, però més endavant, la
museïtzació de l’edifici en va comportar la restauració de la forma original.
5. FUNCIÓ I SIGNIFICAT
FUNCIÓ
La Casa Milà va ser encarregada el 1906 a Gaudí per Roser Segimon, esposa de Pere
Milà. El matrimoni va mantenir importants discrepàncies amb l’arquitecte, i la
construcció –que va rebre força crítiques en la seva època– mai no va ser del gust dels
propietaris.
La seva funció original era residencial. Va ser projectat per poder allotjar un
aparcament de carruatges i cotxes, al soterrani; botigues a l’entresòl; el domicili
particular dels propietaris, a la planta noble o principal; quatre pisos amb habitatges
de lloguer i un àtic o golfes, amb terrat de diferents nivells. Actualment, encara es
conserven alguns dels apartaments originals, amb el mobiliari decorat per l’arquitecte,
però altres espais s’han adaptat a les activitats culturals que s’hi organitzen.
En l’actualitat, és propietat de l’entitat bancària Caixa Catalunya i s’ha convertit en
centre cultural i sala d’exposicions de la seva fundació.
L’edifici va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2 de novembre de
1984.
SIGNIFICAT
Tot i que actualment és difícil detectar-ho, la Casa Milà respon a la profunda religiositat
del seu autor. El projecte inicial contemplava, com ja hem dit, la disposició al
capdamunt de l’edifici, d’un gran conjunt escultòric dedicat a la Mare de Déu del
Roser, de manera que l’edifici semblés una enorme base de pedra.
Ultra aquestes referències catòliques, pròpies d’una burgesia molt identificada amb
l’església, i que esqueia molt bé a una persona tant pietosa com el mateix Gaudí, la
casa és un símbol, per ella mateixa, de la puixança econòmica de la burgesia
catalana.
Es creu que Gaudí hi va escenificar Les metamorfosis d’Ovidi, amb la qual cosa
expressaria la permanent transformació del món natural.
Per la riquesa palesa en tots els detalls, la importància donada a cada bloc de pedra,
que va ser tractat individualment, les evocacions oníriques de les xemeneies i, en
general l’audàcia constructiva evident en tot l’edifici, la converteixen en un dels
referents fonamentals de l’arquitectura moderna.
Va ser declarada edifici de caràcter artístic abans que se'n finalitzés la construcció i
constitueix una de les obres claus de l'arquitectura moderna.
6. MODELS I INFLUÈNCIES
La Casa Milà és un compendi de les aportacions més rellevants de l'arquitectura del
segle XIX i un avanç d'alguns dels elements més característics del segle XX. En la
construcció, Gaudí va deixar volar la imaginació i la fantasia, sense oblidar l’aspecte
funcional. Les referències a la natura hi són constants.
Tot i que no hi utilitzà policromia exterior (com a la Casa Batlló, per exemple), la
combinació entre la forma sinuosa dels blocs de pedra i el ferro utilitzat a les
balconades atorga a l'edifici una gran força expressiva, fins al punt que autors com
Oriol Bohigas l'han considerat un dels antecedents de l'arquitectura expressionista
alemanya; com després farien els expressionistes amb el formigó, Gaudí usa la pedra
amb finalitat escultòrica.

La Pedrera és un precedent del que, més tard, Le Corbusier anomenà «planta lliure»,
tècnica que permetia modificar la distribució dels pisos canviant o substituint els
envans.
Els surrealistes la van admirar, com ho prova l’article que Dalí i el fotògraf Man Ray li
van dedicar. Fora d’això, és un dels monuments més visitats de la ciutat de Barcelona, i
un dels més coneguts internacionalment.
7. ALTRES OBRES DE L’AUTOR
– Palau Güell (1886-1888).
– Casa Batlló (1904-1906).
– Parc Güell (1900-1914 ).