21-EROS I PSIQUE-anàlisi obra

DOCUMENTACIÓ DE L’OBRA
Títol: Eros i Psique
Autor: Antonio Canova (1757 – 1822)
Cronologia: 1786-1793
Estil: neoclassicisme
Tècnica: talla
Material: marbre
Formes: escultura exempta
Tipologia: grup
Cromatisme: monocroma
Dimensions: 155 cm 168 cm
Localització actual: Musée du Louvre, París
1. CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL
EROS I PSIQUE
CONTEXT GENERAL
En la segona meitat del segle XVIII, un conjunt de canvis de caràcter econòmic
donaren pas a l’etapa de la industrialització i el capitalisme.
La societat estamental va desaparèixer amb la Revolució Francesa i l’ensorrament de
l’Antic Règim, i fou substituïda per una societat de classes, dominada per la burgesia.
Aquesta va ser la detentora del capital i dels mitjans de producció, que va organitzar
mitjançant un nou pensament i una nova legislació.
El sentiment monàrquic era encara molt fort i Europa buscava, desesperadament,
l’equilibri entre les forces tradicionals i les que demanaven monarquies constitucionals i
parlamentàries.
Les idees d’optimisme i confiança, de reforma i de progrés difoses a través de la
Il·lustració contribuïren a propagar aquestes inquietuds.
La nova situació econòmica de la classe emergent –la burgesia- juntament amb la
millora dels mitjans de comunicació i un interès més gran per la cultura, van motivar els
primers viatges, moguts per la dèria de fer nous descobriments personals en l’àmbit
cultural.
La capitalitat artística es va desplaçar de Roma a París, malgrat que el prestigi i les
grans col·leccions artístiques feien de Roma un punt de referència per a l’inspiració dels
artistes. Els col·leccionistes d’art demanaven obres que satisfessin el seu gust personal i
els artistes van començar a tenir marxants i a participar en exposicions, salons artístics i
concursos.
2. ESTIL (a complementar amb el llibre de text)
Eros i Psique és d’estil neoclàssic. Els artistes d’aquest període prenen com a model la
concepció estètica de Grècia i Roma.
Els nous descobriments arqueològics (Pompeia i Herculà) i la publicació de la Història
de l’art en l’antiguitat, de Winckelmann, es troben associats al sorgiment d’aquest estil.
D’altra banda, els nous plantejaments no s’entendrien sense les concepcions de la
ideologia il·lustrada. L’art aristocràtic, representat per l’art rococó, és fortament
contestat. Les acadèmies es dediquen a subratllar el caràcter normatiu de l’art clàssic.
L’art neoclàssic, contrari a l’aristocràcia i als seus salons, es converteix en el llenguatge

plàstic dels revolucionaris i es perllonga fins i tot amb l’arribada de l’estil Imperi.
S’identifica amb la raó i vol expressar valors universals i eterns.
Pel que fa a l’escultura, podríem assenyalar-ne com a principals característiques les
següents:
– equilibri, harmonia i simplicitat;
– puresa de la línia;
– interès per la figura humana;
– representació de temes mitològics;
– idealització de l’objecte de representació, resultat d’una sublimació racional;
– ús del marbre blanc.
L’ARTISTA
El venecià Antonio Canova està considerat la figura més rellevant de l’escultura
neoclàssica. Al seu costat destaca també el danès Bertel Thorvaldsen, la producció del
qual resulta més freda. Canova es caracteritza per combinar l’ideal de bellesa clàssica
amb la sensualitat i l’emoció heretades de la tradició barroca (Bernini), en la qual
s’havia format.
3. TEMÀTICA
L’escultura, que avui es conserva al Musée du Louvre, és una de les sis versions diferents
que l’autor va fer sobre el mite clàssic d’Eros i Psique. Aquest mite ens és relatat per
l’escriptor llatí Apuleu en L’ase d’or. (segle II)
La llegenda diu que a la Terra vivia una princesa molt bella, filla d’un rei d’Àsia i
anomenada Psique. Eros, déu de l’amor, se n’enamorà i la prengué per esposa. Ella,
com que era mortal, tenia prohibit veure la cara d’un déu, però la curiositat va fer que
una nit, mentre Eros dormia, encengués una espelma per observar-lo. Eros es despertà i
en veure’s descoberta, Psique s’espantà i cremà la cara del déu amb cera calenta.
Eros, ofès, l’abandonà. Desesperada, va recórrer tota la Terra cercant-lo, fins que va
decidir visitar el temple d’Afrodita, mare d’Eros i deessa de l’amor, la qual, com que
desitjava destruir-la, li va imposar tot un seguit de proves. L’última consistia a dur a
Prosèrpina, esposa de Plutó i deessa de l’Infern, una petita capsa amb el prec que hi
introduís una mica de la seva bellesa.
De tornada, tot i saber que no ho havia de fer, Psique no va poder resistir la temptació
d’obrir la capsa i va caure en un somni profund, semblant a la mort.
Eros la va trobar i, enamorat, la va despertar amb el bes que està a punt de produir-se
en l’escultura de Canova. Zeus, commogut per la perseverança de tots dos per
aconseguir la felicitat, va concedir a Psique la immortalitat.
4. TIPOLOGIA
L’obra de Canova és un conjunt escultòric de volum rodó formada per dues figures
humanes de cos sencer, en posició jacent la femenina i semi agenollada, la masculina.

5. DESCRIPCIÓ DE L’OBRA
5.1 TRACTAMENT DE LA MATÈRIA ESCULTÒRICA
El grup escultòric va ser fet amb marbre blanc, mitjançant la tècnica de la talla o la
cisellada, que consisteix a treballar per sostracció, és a dir, traient material d’un bloc
inicial fins a obtenir la forma desitjada.
Les superfícies presenten un modelat suau, sense entrants ni sortints acusats, que es
limiten en els detalls dels cabells i als plecs dels vestits.
El poliment final és extraordinari i l’escultor l’aconsegueix utilitzant pedra volcànica i
sotmetent la peça a banys de calç i àcid. D’aquesta manera obté un “sfumato” suau
que transmet sensació de delicadesa i reforça la sensualitat de l’escena. Canova
aconsegueix amb la fredor del marbre, una sensació càlida i de carnalitat. A més, la
llum llisca entre les superfícies i els confereix la condició de natura viva.
La falta de policromia s’ha d’entendre des de la percepció errònia, que tenien els
artistes neoclàssics, segons la qual, a la Grècia clàssica, es valorava la puresa blanca
del marbre.
En quant al volum , les figures defineixen un espai obert i els nombrosos intersticis que hi
ha entre elles atorguen lleugeresa al conjunt; no hi ha la sensació de massa, pròpia del
marbre.
5.2 ELEMENTS FORMALS
L’esquema compositiu és complex. Els dos cossos tracen una aspa (X) formada per les
ales d’Eros i les extremitats inferiors dels dos personatges (cama dreta del déu i cos i
cames de la noia). Al centre de l’aspa s’hi dibuixa un cercle definit pels braços de
Psique que envolten els dos caps i, dins del qual, shi produeix l’apropament dels llavis.
L’acció és pausada i es veu reforçada per la delicadesa dels gestos i les actituds.
Les figures responen plenament al concepte clàssic de bellesa ideal, amb expressió
serena als rostres i un tractament anatòmic perfecte dels cossos nus, que s’enllacen en
una torsió relaxada.
6. FUNCIÓ I SIGNIFICAT
FUNCIÓ
Aquesta obra va ser encarregada pel coronel anglès John Campbell (Lord Cawdor)
per decorar el saló de la seva vil·la. Està concebuda per a ser contemplada des de
diferents punts de vista, encara que predomina la frontalitat que permet captar millor
el moment que recull l’escena.
Posteriorment va ser adquirida pel col·leccionista holandès Henry Hoppe, del qual va
passar a Joaquim Murat, mariscal de Napoleó. Quan l’emperador francès va
contemplar l’escultura va decidir convertir- se en mecenes del seu autor.
SIGNIFICAT
La representació del mite d’Eros i Psique vol trascendir la captació anecdòtica d’un
instant per convertir-se en una imatge universal de l’amor en tota la seva dimensió.
La història d’Eros i Psique s’interpreta com una al·legoria sobre les relacions entre l’amor
i l’ànima i simbolitza la passió carnal, la tendresa, l’alliberament de l’ànima i el triomf de
l’amor sobre la mort. L’obra revela l’interès excepcional de Canova per la figura i els
sentiments humans.

7. MODELS I INFLUÈNCIES
L’obra de Canova té com a referent el món clàssic que ell havia estudiat a través de
les obres de les col·leccions italianes de Roma i Nàpols i s’ha d’entendre com una
reacció estètica contra els excessos dels decorativisme rococó.
La seva obra va exercir una gran influència entre els artistes neoclàssics gràcies al
prestigi i la fama internacional que va tenir (va treballar per al papa, per a Napoleó,
per al duc de Wellington i Caterina la Gran de Rússia, entre d’altres). La sensibilitat de
la seva obra va anticipar un dels conceptes de l’escultura moderna.
A Espanya, el seu ideari artístic va ser seguit per alguns artistes com Damià Campeny i
Antoni Solà.
8. ALTRES OBRES DE L’AUTOR
Perseu amb el cap de Medusa (1801)
Monument fúnebre a Maria Cristina d’Àustria (1798-1805)
Paulina Borghese com a Venus Vincitrice (1807)