Recull dels impactes apareguts en diferents mitjans per a les ...

18
Diari de Girona
FUNDAT EL 1889
DdG
EDITORIAL
l Tribunal Suprem ha afegit una sisena
E
sentència a la collita de decisions judicials
adverses que està recollint la immersió
lingüística a Catalunya, una
pluja que s’interpreta com a part d’una
involució autonòmica. És una conclusió
difícil d’evitar: si durant tres dècades el model lingüístic
de l’escola catalana ha viscut sense ensurts i ha
tingut la protecció d’una exemplificadora sentència
del Tribunal Constitucional, l’actual acumulació de
sentències en contra ha de ser l’expressió d’un canvi.
En realitat, aquesta proliferació de sentències és el resultat
de tres fenòmens paral·lels: una nova sensibilitat
que amara l’alta administració de l’Estat en el sentit
que la diferenciació catalana ha arribat massa
lluny; una major activitat d’un grup de famílies disposades
a aconseguir a cop de demanda i amb l’ajuda
dels tribunals de Madrid que el sistema s’adapti a ells,
per no haver d’adaptar-se ells a un sistema que té una
aprovació social generalitzada; i un tercer factor –probablement,
el més decisiu– que és la inestabilitat que
va introduir en aquest tema el nou Estatut, que s’ha
demostrat que està generosament nodrit de forats jurídics,
tal vegada per la falta de perícia i de coneixements
tècnics dels qui el van redactar i aprovar. Tot
plegat posa el sistema de la immersió en una situació
delicada. La Generalitat pot argumentar que una llei
del Parlament (la LEC) regeix ara per tot allò que quedava
poc definit a l’Estatut, però queda el dubte de si
un tribunal podria, finalment, esgotats tots els recursos,
actuar directament contra la conselleria i contra
els seus responsables. La immersió és necessària perquè,
sent completa com ara, encara són milers els
alumnes que no surten de l’escola amb plena competència
en català; si es dilueix la immersió, encara s’aconseguirà
menys l’objectiu, amb el consegüent perjudici
per als alumnes que no assoleixin aquesta capacitat.
D’altra banda, un tema que afecta només Catalunya
i el seu patrimoni cultural, sense efectes a la resta
de l’Estat, hauria de ser decidit pels representants democràticament
elegits pels ciutadans de Catalunya,
no en un tribunal. És de sentit comú, perquè la immersió
és una decisió d’una voluntat política. Tanmateix,
no és això el que s’està imposant. I la Generalitat
hauria de tenir més arguments per respondre.
ADAPTAT A LA PROTECCIÓ
DE DADES PER
EDITA DIARI DE GIRONA, S.A.
CONSELLER DELEGAT: José Manuel Vaquero
DIRECTOR GENERAL: J.L. Rodríguez Artime
DIRECTOR GENERAL DE GESTIÓ: José Manuel Atiénzar
SUBDIRECTOR GENERAL DE GESTIÓ: Francisco J. Guixá
LA IMMERSIÓ EN
EL PUNT DE MIRA
DELS TRIBUNALS
PROHIBIDA TOTA REPRODUCCIÓ ALS EFECTES
DE L’ARTICLE 32.1, PARÀGRAF SEGON DE LA LPI.
Aquesta publicació no pot ser reproduïda ni totalment ni parcialment,
ni transmesa per cap tipus de mitjà, sense el permís per escrit de la direcció.
Opinió
DIVENDRES, 29 DE JUNY DE 2012 | Diari de Girona
Director: Jordi Xargayó i Teixidor.
Caps de redacció: Josep Callol (Comarques i Política), David Céspedes (Girona i Suplements), Alfons Petit (Opinió i Dominical). Seccions: Jesús Badenes
(Girona), Oriol Puig (Economia), Jordi Roura (Esports), Daniel Bonaventura (Cultura i Espectacles), Adrià Boix (Disseny).
Gerent: Fèlix Noguera i Carrillo. Distribució i Promocions: Enric Cullell.
Imprimeix: Impressions Intercomarcals SA. Distribució: Grup Logístic Vilarroya, S.L. Telèfon: 972 40 06 30. Dipòsit legal GE-2-1958. Any XLIV.
Jordi Serrano
LES VUITENES I ÚLTIMES
JORNADES DE LA UPEC
’ha acabat una etapa de l’esquerra i n’ha de començar
una altra. Quan va caure el mur de Berlín el 1989, en un
S dinar amb gent diversa, un comensal va dir: «Que bé,
ara s’ha acabat el comunisme al món». En Romà Planas,
un home profundament republicà i socialista, va contestar ràpidament:
«Ara acaben amb el comunisme, a partir d’ara acabaran
amb el socialisme». Les paraules van ser profètiques, assistim a la
batalla final per acabar amb el socialisme i la socialdemocràcia i
amb qualsevol intent de qüestionar el model econòmic que patim.
A finals dels anys seixanta i als setanta l’esquerra era molt dogmàtica
i exageradament ideologitzada mentre la dreta era superpragmàtica.
De mica en mica les coses van anar canviant fins allò
tan significatiu de Felipe González «gato blanco, gato negro, lo importante
es que cace ratones». En el llibre No pienses en un elefante,
George Lakoff explica precisament la mateixa qüestió als EUA. Ens
diu que als EUA la dreta ha dedicat enormes quantitats de diners a
investigar i pensar i d’aquí l’èxit de difusió de les idees neoliberals i
neoconservadores als darrers 30 anys. Mentrestant, l’esquerra s’ha
tornat molt pragmàtica –no només els polítics–, la gent d’esquerres
no vol col·laborar en llocs on es llegeix, s’escriu i es discuteix, sinó
en projectes concrets. Per exemple, col·laborar amb una ONG que
faci una escola en un poblet de Bolívia.
La dreta ha anat fent camí, ha creat innombrables centres de reflexió,
fundacions, editorials, diaris, revistes, jornades, seminaris,
etc... Hi han dedicat una quantitat ingent de diners i de mitjans. A
la fi, ha estat més ben valorat a l’esquerra tenir màsters a les escoles
de negocis on han format els executius immorals que han gestionat
les finances, la construcció i l’especulació que no pas tenir una
escala de valors fonamentada en la justícia i la llibertat.
El resultat és que davant d’una gran crisi econòmica, l’esquerra
juga tota l’estona al mateix frame de la dreta, és a dir, juga sempre
en camp contrari. Durant molts anys importants líders de l’esquerra
han anunciat copagaments, repensar les nuclears, reformar l’Estat
del Benestar, abaixar impostos als rics, desregular, acceptar
acríticament la globalització, etc... Joaquín Almunia, per exemple.
Cal que les esquerres creïn el propi frame, un relat en què la propietat
privada es qüestioni, en què l’afany de lucre sigui jutjat com
un contravalor, en què el que es diu i el que es fa no tingui distàncies
abismals i en què no s’accepti la mentida.
La UPEC amb el format d’aquests darrers vuit anys s’acomiada,
–es convertirà en un club d’opinió–, tot un símptoma del que
diem. A reveure.
AMB LA V DE BERGÉ
Ramon Iglesias
CIU DE
DRETES
ls catalans amb sensibilitat
d’esquerres es- E tan orfes de futur,
amb un PSC sense
rumb i agonitzant a les enquestes,
i amb una ERC puixant però
de forma insuficient i sense tenir
l’esquerra com a prioritat. També
puja però amb menors possibilitats
IC, que té per davant molt
camí per recórrer però amb cap
possibilitat, de moment, de liderar
una alternativa.
Davant de tot això hi ha CiU,
que experimenta el desgast de
gestionar misèria però sobretot el
desgast d’exposar la seva nova
identitat estrenada amb Artur
Mas: la de ser un partit de dretes
sense matisos. CiU, en el passat
un partit que s’havia alimentat
també d’ideals socialdemòcrates
i centristes, és actualment un partit
clarament de dretes. No és ni
bo ni dolent, sinó una simple
constatació. El seu líder actual
(Artur Mas) així ho ha decidit,
col·locant al capdavant de les carteres
que marquen ideologia gent
molt de dretes. És el cas de Felip
Puig, conseller d’Interior, garant
de l’ordre per davant de tot; o de
Boi Ruiz, que possiblement passi
com el conseller que va enterrar
el model de salut conegut fins
ara. O del mateix president Mas,
que per posar un exemple, i amb
independència de si és bo o no
l’Eurovegas, ell ho té tan i tan clar
que no dubta a menystenir i ridiculitzar
aquells que s’hi han manifestat
en contra.
A CiU s’ha imposat la dreta
d’ordre i negoci per davant dels
individus, de la història, del paisatge
i del territori. Aspectes que
la CiU de Jordi Pujol mai no va
perdre de vista i que sempre va
fer dubtar els electors amb sensibilitat
lleugera d’esquerres que
sovint el van votar.
Però malgrat que Convergència
i Unió és ja un partit de dretes
sense complexos, avui per avui és
l’únic partit capaç –llevat que l’actual
terratrèmol es converteixi en
el big one– de tornar a revalidar la
majoria. Possiblement amb altres
aliats perquè, si una cosa m’atreveixo
a afirmar, és que a Catalunya
el PP tornarà al seu cau residual.