Recull dels impactes apareguts en diferents mitjans per a les ...

30
ECONOMIA
«Fedeans»
i «Fabians»
Rivalitat acadèmica entre economistes
Els economistes del grup d’«Els Cent», d’orientació liberal,
i un nou col·lectiu d’intel·lectuals socialdemòcrates
caldegen el debat sobre les estratègies anticrisi
EL REPORTATGE
M.MARTÍNEZ / J.CUARTAS | GIRONA
L
a profunda crisi econòmica
ha aguditzat
el debat entre corrents
de pensament i
d’anàlisis. Res diferent del que va
passar en altres períodes crítics.
Hi ha diferents estratègies per a la
sortida de la crisi i hi ha també diferents
aproximacions als problemes.
Els economistes han enfortit
la discussió. La primera gran
iniciativa va sorgir amb l’anomenat
«Manifest dels cent» (maig de
2009), promogut per un centenar
d’economistes de diverses universitats,
amb projecció internacional,
i vinculats a la Fundació
d’Estudis d’Economia Aplicada
(Fedea). El «Manifest dels Cent»
va liderar la reflexió sobre la necessitat
d’una reforma laboral a
Espanya. Però en el seu bloc
«Nada és gratis» el col·lectiu aborda
altres desafiaments.
Després han sortit altres grups
de pensament. Hi ha el Col·lectiu
Cívic d’Opinió, Economistes davant
de la crisi i Fabianos Hoy.
Aquest últim és el que s’ha plantejat
de manera més nítida com
una alternativa antagònica a Fedea.
Les posicions són divergents.
Els economistes de Fedea s’alineen
en el que s’ha denominat
com el corrent «mainstream», és
a dir, la tendència dominant. Per
als «fabians», «Els Cent» són liberals
o neoliberals. Però els economistes
de Fedea neguen aquesta
etiqueta com definició del col·lectiu.
«Molts no ens sentim així», asseguren.
Els anomenats fabians sí
es defineixen políticament: s’adscriuen
en la corrent socialdemòcrata
i en l’opció keynesiana.
Precisament, «Els Cent» es distingeixen
dels «fabians» perquè
reneguen de qualsevol identificació
partidista o doctrina política i,
si van ser crítics amb el Govern de
Zapatero (PSOE), també ho estan
sent amb el de Rajoy (PP): tres dels
seus qualificats integrants (Luis
Garicano, de la LondonSchool
Economics; Jesús Fernández-Villaverde,
de la Universitat de
Pennsylvania, y Tano Santos, de la
Universitat de Chicago) van demanar
fa un mes un nou Govern
per a Espanya (de concentració)
quan l’actual (PP) a penes porta
sis mesos i disposa de molt àmplia
«Fabianos Hoy» neix d’un
grup d’economistes i advocats
que van formar equip en
el ministeri de Treball
El grup d’«Els Cent», vinculat
a la fundació Fedea, va liderar
la reflexió sobre la necessitat
d’una reforma laboral
majoria absoluta. «La prova més
evident és que la nostra proposta
de reforma laboral poc té a veure
amb la qual s’ha fet», asseguren.
Entre els membres primigenis
d’«Els Cent» hi va haver José Manuel
Campa, després secretari
d’Estat d’Economia amb Zapatero.
Els «fabians» tenen un origen
polític. Són economistes, advocats
i inspectors de Treball que
van formar equip al ministeri de
Treball.
Ja a l’origen «Els Cent» (entre
els quals figura el professor de la
UdG Julián Messina, ara en excedència,
i investigador al Banc
Mundial) va fer gala de l’alt nivell
acadèmic, científic i investigador
dels seus integrants com suport i
credibilitat de la fortalesa de les
seves propostes reformistes.
Els «fabians», encara que admeten
el seu ideari de centreesquerra,
es desvinculen de qualsevol
dependència orgànica de partit.
El nom l’han pres de la corrent
que va donar origen al laborisme
britànic i que encara avui perdura
al Regne Unit amb la Societat
Fabiana, sense alineament partidista.
Fabianos Hoy assevera que
no té dependència patronal i que,
a diferència d’altres fòrums, inclosos
Els Cent, no disposa de finançament
empresarial. Els «fabians»
creuen que la posició de
Fedea és assimilable a la que sosté
la CEOE.
Però «Els Cent» ho desmenteixen
i ignoren les atribucions dels
qui els identifiquen amb els interessos
de bancs, elèctriques i multinacionals
que financen a Fedea.
«Nosaltres investiguem i diem, en
funció dels resultats, el que considerem
que seria més beneficiós
per a la societat», afirmen.
Els membres de Fedea s’autodefineixen
com un grup d’investigadors
especialitzats en diversos
camps de l’economia els resultats
dels quals fan públics «sense arguments
polítics, només sustentats
en les investigacions realitza-
BARCELONA | O.P.
En un ambient molt proper a
les tesis que defensen col·lectius
com Fabianos Hoy o Economistes
davant la Crisi, la Universitat
Progressista d’Estiu de Catalunya
(UPEC), va dedicar aquesta setmana
una jornada a l’anàlisi del
«canvi de paradigme econòmic».
Vicenç Navarro. Catedràtic de
Ciències Polítiques i Socials de la
UPF i rector emèrit de la UPEC,
va insistir en que hi ha alternatives
a les retallades. Segons la
seva opinió, és fonamental reivindicar
l'existència de les classes
socials, per més que es digui
que no. Una prova, explica, és el
fet que hi hagi 10 anys de diferència
d'esperança de vida entre
rics i pobres a Espanya. Pel que fa
a la situació de Portugal, Irlanda,
Grècia i Espanya, Navarro assegura
que és un problema polític.
Són països on ha governat la dreta
durant un període de temps
important i ara l'estat està empobrit,
ja que són dels països de
l'Europa dels 15 que menys impostos
recapten.
Enric Tello, historiador econòmic
i ambiental de la UB i
president d'Ecologistes en Acció
des».
El grup dels «fabians» acaba de
donar suport al manifest difós
pels economistes Paul Krugman i
Richard Layard, en el que es planteja
una reducció a mitjà termini
del dèficit però acompanyat d’estímuls,
perquè «les retallades
pressupostàries no infonen confiança
en el món dels negocis. Les
empreses només inverteixen
quan esperen suficients clients i
amb suficients ingressos. L’austeritat
desanima la inversió», assenyalen.
de Catalunya va plantejar que
ens trobem davant d'una crisi financera,
energètica i ambiental
i de la cura. Sobre el sistema financer,
Tello va explicar que el
neoliberalisme no ha aconseguit
augmentar els beneficis mitjans
de la inversió real, la que es fa en
les empreses, mentre que ha disparat
els ingressos de l'1% més ric.
Pel que fa a les inversions ecològiques,
el professor va comentar
que generen molts més llocs de
treball que les tradicionals, mentre
que el capitalisme els destrueix,
i s'ha preguntat si no és precisament
per això pel que no es
duen a terme.
En una altra taula rodona, l'economista
Albert Recio va apuntar
que «els números que quadren
deixen de quadrar quan
tens en compte els recursos naturals,
que són limitats» i que
«dediquem moltes més hores al
treball domèstic que al mercantil».
El professor va fer un repàs a
diferents visions crítiques de l'economia
i va explicat que «aquest
sistema a més d'injust és molt inestable,
periòdicament hi ha crisis,
i això genera un malestar social».
Però «Els Cent» també discrepen
de l’ajust com a teràpia única.
«Defensem l’austeritat i un altre
model de gestió en molts àmbits,
però no els ajustos dràstics i brutals
que es plantegen, perquè això
afecta al creixement i endarrereix
la sortida de la crisi», afirmen.
Els «fabians» asseguren que les
polítiques restrictives ja van fracassar
en els anys 30. «Quan en els
EUA es va incrementar la despesa
entre 1940 i 1942, el PIB va créixer
el 20%». És a dir, que «el problema
en la dècada de 1930 –després del
DIUMENGE, 8 DE JULIOL DE 2012 | Diari de Girona
Representants de formacions polítiques també han passat per la Universitat Progressista d’Estiu.
DIARI DE GIRONA
La UPEC analitza el canvi
de paradigme econòmic
La jornada la va clourre el
Catedràtic d'Economia Aplicada
Antón Costas, que va presentar
el seu llibre La torre de la arrogancia,
escrit juntament amb
Xosé C. Arias.
Costas es va preguntar què va
passar als anys 90 i principis del
2000 que expliqui la confiança
desmesurada que es tenia en el
futur. «Fins el 2008 vam creure
que els mercats sempre sabrien
on posar els nostres diners per
treure'n rendibilitat».
El professor va parlar dels desequilibris
propis del sistema, ja
que el superàvit desmesurat d'alguns
països es correspon al dèficit
d'altres. Sobre el mercat financer,
va explicar que fi s els
anys 80, «els mercats» tenien
noms i cognoms i hi podies arribar
a «pactes de cavallers», que en
diu. La informàtica i les telecomunicacions
han permès, però,
crear nous tipus de mercat. «Ara,
el senyor Emilio Botín tremola
més que abans, perquè els seus
beneficis depenen de les decisions
d'un jove que fa les inversions
davant d'una pantalla a
qualsevol lloc del món», va concloure.
crac del 29– va ser d’escassetat de
demanda i no d ‘oferta». El mateix
passa amb el mercat de treball, assenyalen:
«Si no hi ha comandes,
no hi ha demanda de treballadors,
i sense feina, no hi ha consum, i
s’entra en un cercle viciós que s’agreuja
amb els dràstics retallades
i la falta d’inversió. I si no es talla
aquest cercle, anem al suïcidi».
Postulen que «cal recuperar la política
econòmica que sorgeix en el
XIX». «Molts s’han allunyat d’això
i del món real i estem pagant les
conseqüències», asseguren.