Recull dels impactes apareguts en diferents mitjans per a les ...

El Triangle • número 1074 • 27 de juliol de 2012 EUROREGIÓ • 39
Per tant, si recaptéssim tots els impostos
i ens féssim càrrec de totes les
inversions i transferències, ens hauríem
hagut d’endeutar per uns 9.000 milions,
aproximadament l’endeutament
anual de la Generalitat. Això, sense
comptar-hi la Seguretat Social. Segons
dades de 2009, els catalans vam rebre
de la caixa única de l’Estat 1.200 milions
més del que hi vam aportar.
En aquests moments, el problema no
és que paguem massa i ens tornin poc.
El problema és que amb els diners que
paguem els catalans no n’hi ha prou per
cobrir el que gasta o inverteix la Generalitat
i l’Estat a Catalunya. Per tant, si
tinguéssim Agència Tributària pròpia,
hauríem de recórrer a un alt nivell
d’endeutament per finançar totes les
despeses.
Vol dir això que no existeix el dèficit
fiscal? En els darrers tres anys no ha
existit. Ara, en els anys de bonança, evidentment
existia. El 2006 i el 2007, els
catalans vam pagar en impostos a l’Estat
entre 17.000 i 20.000 milions més
del que rebíem en inversions i transferències.
El 2008 ja es va reduir bastant,
fins als 10.000 milions aproximadament,
perquè vam pagar menys i vam
rebre més, però l’any 2009 el dèficit
pràcticament va desaparèixer. L’any
2009 ja vam rebre tant, o fins i tot més,
del que vam aportar. I els dos darrers
anys aquesta tendència s’ha agreujat.
Per tant, no hem de perdre de vista la
situació econòmica a Catalunya. Ens
convé un nou sistema de finançament?
Sens dubte. Ara, segons com negociem
el pacte fiscal, el nou sistema pot acabar
sent el negoci de Robert amb les cabres...
I, per tenir una cabra negra (i singular),
l’Agència Tributària pròpia, els
catalans encara acabarem rebent
menys diners dels que rebem ara. ▲
cionen a favor del miner, oblidant-se
els primers de reclamar majors esforços
de reconversió i demanant els segons
majors ajudes a l’explotació amb
càrrec a fons que havien de destinar-se
a la reactivació de les conques.
Som a temps de garantir un futur al
miner, però ho hem de fer ara, perquè el
2019, quan les explotacions tanquin, serà
tard. Des de Greenpeace defensem el
miner i ens neguem a ometre els desastres
comesos amb els 23.000 milions
d’euros destinats a la reconversió i a
actuar com si el tancament de les mines
no fos imminent. Són aquestes actituds
dels anomenats «defensors del miner»
les que estan fent un flac favor als
treballadors del sector. ▲
PIULADES A LA XARXA
‘TWITTS’ DESTACATS
SETMANA DEL 23 DE JULIOL
Romualdo Cabañas
@romacabanas
Sr. Rull, criticable és que des
de #CDC vulguin fer servir la
institució Generalitat i el país
com a escut per no donar
explicacions. #caspalau
Pedro de Alzaga
_@palzaga
Entiendo las críticas a Cándido
Méndez. Después de la
manifestación tenía que haber
ido a misa, como los ministros
después de recortar. #19J
Ignasi Llorente
@illorente
En política, la transparència
mai desprestigia una
institució. Al contrari, no hi ha
res de més perjudicial per a la
credibilitat que les ombres.
maus173
@maus173
Gli spagnoli pochi mesi fa
sceglievano destra e ricette
neoliberiste. Oggi capiscono
che tragico errore hanno fatto.
#siamotuttispagnoli
Aina Vidal
@AinaVS
Els efectes del memoràndum
seran fins al 2028, en principi
Rajoy no hauria de ser
president, tenim dret a
#referendumJA
#QueseJodaElMemorandum
Albert Duart
_@aduartriera
Avui fa 76 anys perdíem el
tren del progrés i el més
important, el de la nostra
dignitat com a poble; com a
col·lectivitat humana. #18juliol
josep cunill
@josepcunill
Un gimnàs de Bcn organitza
un concurs per escollir el
millor cul de l’estiu. Aquesta
serà la nova cultura sense
IVA? #laculturanoesunluxe
John Carlin
@JohnCarlin5
Hoy hace 76 años, 18/7/1936,
Franco se alzó y Mandela
cumplió 18 años; Mandela el
líder más grande del siglo XX,
Franco el más pequeño.
La Universitat Progressista
d’Estiu de Catalunya ha celebrat
la vuitena edició. El lema
d’enguany era prou explícit: «El
futur està a les nostres mans»
La UPEC i Gramsci
Aquest any, la UPEC ha tingut
una flaire gramsciana. De fet, si
no som capaços de canviar els signes
dels temps, molts dels qui llegiu aquesta
revista tindreu molt de temps per
escriure (Antonio Gramsci va ser un
home que va escriure molt des de la
presó).
Com s’aconsegueix l’hegemonia? No
ho sabem. Però per la UPEC al llarg d’aquests
vuit anys ha passat el millor de
la saviesa i la cultura catalana. D’una
manera o d’una altra, hi han passat
Noam Chomsky, Michel Onfray, Concita
de Gregorio, Jean Bricmont, més de
400 ponents, etc. Són fars potents dins
una altra mena de foscor.
La UPEC s’ofereix en un projecte que
ha de tendir a crear, com ens ha dit Joan
Manuel Tresserras, un nou bloc històric.
I, per fer-ho, caldrà crear una organització
perquè, com ens recordava Pere
Camps, moderador d’una taula de debat
sobre la cultura, en el cartell de Barnasants
«les idees no viuen sense organització».
Cal que la creació d’un nou
bloc històric i d’una nova forma
organitzativa que faci viure
les idees estigui presidida,
com ens deia Xavi Domènech,
per una gran humilitat, una
gran dosi de pedagogia i una gran generositat.
I que parteixi dels valors derivats
de l’ètica civil republicana i de l’autonomia
moral dels seus protagonistes.
Tresserras ens deia també que les classes
dirigents catalanes desapareixen
amb la globalització i que, per tant, cal
que les classes populars ocupin el lloc
del qual ha abdicat, com sempre, la burgesia
catalana.
Marina Subirats ens explicava –arran
del seu darrer llibre– que a Catalunya hi
ha efectivament classes socials, però el
problema és que no hi ha consciència de
classe treballadora. La classe dirigent,
en canvi, sí que en té, com ens explicava
un dels més grans especuladors mundials,
Warren Buffet: «Existeix la lluita
de classes, per descomptat, però és la
meva classe la que la dirigeix i la que l’està
guanyant».
Tornem a la taula en la qual va participar
Marina Subirats: avui a Catalunya
un 60% de la població és classe treballa-
JORDI
SERRANO
RECTOR DE LA UPEC
dora i un 39% classe mitjana; l’altre 1%
restant són els caps d’aquest neofeudalisme
que ens envaeix. El 39% se sent
amenaçat i està a punt de desaparèixer;
els seus fills s’estan proletaritzant.
L’1% vol fer desaparèixer l’aconseguit
en les lluites dels darrers 200 anys, tant
des del punt de vista social com nacional.
Cal recordar que, a més, el neoliberalisme
és profundament català. Ser
neoliberal i català equivaldrà d’aquí a
pocs dies a ser directament botifler.
Les classes treballadores i les mitjanes
reclamen a crits un projecte. Si no
el veuen, alguns d’ells poden anar a l’extrema
dreta per pura desesperació.
La sortida de la crisi no ens vindrà per
l’economia. Borja de Riquer ho deia així:
«És la política, estúpids!». No podem,
però, esperar solucions màgiques. Josep
Fontana ens recordava que al llarg
de la història «els canvis els fa el poble»
i Vicenç Navarro afirmava que «les solucions
es troben en la mateixa lluita».
«El futur està a les nostres mans» era
Les classes treballadores i les
mitjanes reclamen a crits un projecte.
Si no el veuen, alguns poden anar a
l’extrema dreta per pura desesperació
precisament el lema de la UPEC d’enguany.
Així, doncs, del pessimisme de la raó
davant la crisi hem de passar a l’optimisme
de la voluntat militant.
L’èxit de la UPEC d’aquest any ha estat
total. Hi han participat quasi 3.000
persones en una o altra sessió de les jornades,
les més nombroses dels vuit anys
d’història. S’ha demostrat un cop més
que hi ha molta gent interessada en la
política en majúscules, que els agraden
l’anàlisi crítica, els raonaments acadèmics,
les aportacions dels líders socials,
la preocupació per la comunitat.
Avui no podem garantir que hi haurà
novenes jornades de la UPEC. Quan es
puguin anunciar, albirarem més esperances
que es puguin aplicar polítiques
d’esquerres a Catalunya. Però, com va
escriure Lord Byron en la famosa cançó
per als luddistes, «morirem lluitant
o viurem lliures, i morin tots els reis
menys el rei Ludd». ▲