REVISTA Núm. 187, AGOST 2008 - Casal

Entrevista
Entrevista
Daniela Feixas
La torrelavitenca Daniela Feixas,
és una de les actrius joves que
destaquen en el món del teatre
català. Els més de 10 anys que
porta ininterrompudament sobre els
escenaris avalen la seva qualitat
com a actriu. Tanmateix, Daniela
Feixas destaca recentment per la
seva faceta de dramaturga. La seva
segona obra Només Sexe va ser
guardonada amb el premi Octubre
de Teatre el 2004 i la seva tercera
obra Un lloc conegut ha estat dirigida
per Carme Portacelli, una de les
directores més reconegudes del
panorama català. La seva inquietud
en tot el que es refereix a l’art, l’ha
portat a experimentar en camps tan
diversos com la música, la dansa,
el cinema o el trapezi. Des d’obres
shakespearianes i del teatre clàssic fins
a Plats Bruts i el teatre contemporani
de LaBute figuren com a part del seu
currículum. El Casal l’ha convidat a
participar a les Nits de Tast que ofereix
als alumnes de l’Escola de Formació
i iniciatives teatrals. Daniela Feixas
ha estrenat els Tasts amb la sessió
“Quan l’actor i l’autor són la mateixa
persona”, on ha exposat la seva
experiència d’actriu i dramaturga.
Maria Muñoz Galofrè / Fotografies : Toni Galitó
“Les Nits de
Tast són molt
estimulants per
als alumnes,
compartir
experiències
i reflexions és
sempre molt
enriquidor”
Daniela Feixas és per sobre de tot polifacètica.
Teatre, música, trapezi, dramatúrgia… després de
treballar en tantes disciplines artístiques, en quina et
sents més còmode?
Per una qüestió d’experiència em sento molt còmode fent
d’actriu i ara escrivint. Hi dedico moltes hores. Actualment
he recuperat el trapezi i també és fascinant. Tot i que, a
hores d’ara, ja no em faré trapezista, estic preparant un
espectacle de teatre i música en el qual el trapezi hi tindrà
un paper important. Aquesta disciplina la vaig descobrir
quan estava a l’Institut del Teatre. Ho vaig provar i em
va agradar molt. L’any passat vaig fer una obra al Teatre
Nacional on pujava al trapezi, a partir d’aquí m’hi he
tornat a enganxar.
Després de tants anys en el món del teatre, com
defineixes la teva carrera?
En aquesta professió et trobes amb moltes dificultats per
treballar d’una manera continuada, però en el meu cas
puc dir que ha estat una carrera prou homogènia i estable
dins de la inestabilitat. Tot just sortir de l’Institut del
Teatre, vaig començar a treballar d’una manera regular,
amb alguns buits, com li passa a qualsevol actor. Però
sí que he anat evolucionant: ara tinc una companyia i
estic intentant tirar endavant projectes propis. En aquest
sentit hi ha hagut una evolució. De fer d’actriu i esperar
que et truquin i participar dels espectacles que et surten,
a generar la meva pròpia feina. És molt més dur, més
arriscat, però sóc inquieta i no em va això d’esperar
una trucada. M’agrada generar idees i tirar endavant
projectes.
Daniela Feixas Entrevista
Una de les teves facetes que actualment està destacant
més, és la de dramaturga. Què et va impulsar a
escriure?
És una cosa que sempre havia tingut present, escriure em
cridava l’atenció. De fet és una cosa que d’una manera o
altra fa molta gent. Arribes a casa i escrius coses i no saps
si mai aniran a parar a algun lloc. Anar coneixent el teatre
i el fet de tenir experiència en tota la seva maquinària
va fer que m’atrevís a donar forma d’obra de teatre als
meus escrits. Vaig començar a fer-ho per la necessitat de
crear i expressar. Sovint l’actor és menys creador del que
espera, és un executor i està al servei del director, del text,
de l’escenografia, del vestuari i el seu espai de llibertat
de creació, al final, pot arribar a ser molt petit. En canvi,
escriure és la creació en estat pur, en aquest sentit és
més arriscat, però també molt més fascinant.
No has estat mancada de reconeixements en aquest
aspecte. L’any 2004 vas obtenir el premi Octubre de
Teatre, un guardó que va avalar la teva qualitat com
a escriptora.
Va ser sorprenent, perquè quan escrius penses: “bé i ara
què faig amb això que tinc?”
Una de les sortides és enviar-ho a premis. El teatre
l’escrius per ser representat, fa il·lusió que te’l publiquin
però vols que tingui una sortida a l’escenari. El vaig enviar
a l’Octubre perquè vaig veure el jurat, hi havia la Carme
Portacelli i el Mario Gas, vaig pensar que potser el meu
text podia connectar amb ells. Aleshores un dia em van
trucar perquè anés l’endemà a València a recollir el premi.
22 23