REVISTA Núm. 187, AGOST 2008 - Casal

Reportatge La revista del Casal
La Revista del Casal, la
revista d’una generació
Pere Lobato / Fotografies : Fèlix Miró
Un llibre, un facsímil i una conferència van servir per recordar, al llarg del mes d’abril del 2007,
la importància del patrimoni cultural i literari que van deixar els set números de ‘Revista del Casal’,
publicats durant el 1931, i la rellevància intel . lectual dels que la van fer possible.
Ara fa 77 anys van sortir de l’antiga imprempta vilafranquina
Claret els set números de la Revista del Casal de la Principal.
Va ser una publicació amb una vida curta, del setembre del
1931 a l’abril del 1932, però que el mateix pas del temps l’ha
anat situant en un lloc d’honor entre totes les publicacions de
l’època. Va ser una publicació vinculada a una entitat, amb
un plantejament que fugia netament de la voluntat de ser
només un butlletí que reflectís l’activitat estrictament pròpia
del Casal. Va ser així com per les pàgines de la revista s’hi van
publicar articles i estudis de tota una generació d’intel·lectuals
i activistes culturals de la Vilafranca del primer terç del segle
XX. Pere Mas i Perera, Rodolf Llorens i Jordana, Pere Grases, el
pare Martí Grivé, Antoni Mestres Jané, Dolos Calvet… Són noms
propis d’aquella època. Tots ells van desenvolupar una activitat
artística o de pensament que es va anar diversificant en molts
camins. Però un camí comú a tots ells és la seva presència
a la Revista del Casal de la Principal, una publicació que va
sobresortir per la seva qualitat, i a la vegada per haver formulat
un exercici ‘periodístic’ que anava més enllà de la relació
orgànica a un partit polític. Tota una originalitat per l’època que
es tracta. La Societat la Principal no ha volgut passar per alt
aquest aniversari, evitant que caigui en l’oblit una les iniciatives
de les quals aquesta entitat se’n sent més orgullosa.
L’any passat, la celebració d’aquests tres quarts de segle és el
que va portar a la publicació del llibre La generació de la Revista
del Casal de la Principal, societat i cultura a la Vilafranca de la
Segona República. Els seus autors són els historiadors Ramon
Arnabat i Joan Solé i Bordes, qui ja va treballar intensament
en la recerca historiogràfica del Casal en motiu del centenari
d’aquesta entitat. El llibre, publicat per la diada de Sant Jordi
de l’any passat, planteja una descripció social, cultural, política
i econòmica del context històric en què s’emmarca l’aparició
de la Revista del Casal, i l'avalua com un dels moments més
intensos i reeixits de la Vilafranca del segle XX, especialment en
el terreny cultural. En una primera part s’hi fa una anàlisi global
i en una segona es recullen unes breus biografies d’algunes
de les cares més visibles de la cultura vilafranquina del primer
terç del segle XX i vinculades a la Revista. L’edició del llibre es
va complementar amb la publicació d’un facsímil del primer
número de la Revista, aparegut el setembre del 1931, només
cinc mesos després de la proclamació de la Segona República.
Aquest facímil, la publicació del qual ha suposat un gran esforç,
és una molt bona oportunitat per tenir a les mans el treball
que ara estem commemorant. Un tercer element d’aquest
recordatori va ser la conferència que l’historiador Josep Maria
Roig i Rosich (especialista en història política de la Catalunya
del primer terç del segle XX) i els mateixos Arnabat i Solé i
Bordes van oferir per Sant Jordi del 2007, amb la Revista i els
seus temps com a protagonistes.
El primer terç del segle XX va ser una època de canvis. La vida
social i cultural de la Vilafranca dels primers anys de segle no
s’assembla gens a la que la mateixa població viuria només vint
anys després. La proclamació de la Segona República va ser el
punt màxim d’una eclosió de llibertats que va afavorir l’activitat
cultural i política de la vila. Malgrat tot, aquest ambient ja
s’havia anat forjant en els anys previs, i és en aquest context
que s’han de situar tots els noms abans apuntats. Vilafranca
va viure el tombant de segle que continuava sent una vila
eminentment agrària, en què una quarta part de la població es
dedicava a l’agricultura i una altra quarta part formava part de
la menestralia. L’economia vilafranquina era extraordinàriament
marcada per l’elaboració de vins i aiguardents, amb una notable
activitat exportadora, que la situava com una de les principals
poblacions catalanes (si no la més important) en aquest sector.
Però en l’àmbit cultural presentava moltes mancances. No hi
havia cap equipament cultural d’ús públic, i no va ser fins a
la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914) que es va
començar a plantejar la necessitat de resoldre aquest dèficit.
Els anys vint ja van començar a dibuixar un canvi de rumb en
molts aspectes, sobretot en el polític i el cultural, precedint la
proclamació de la Segona República.
Abans de l’aparició de la Revista del Casal de la Principal,
totes les publicacions existents a la vila eren bàsicament
òrgans d’expressió de partits polítics o d’entitats profundament
marcades per alguna de les ideologies pròpies d’aquells anys.
Així trobem diaris i setmanaris com El Labriego (el degà de la
premsa vilafranquina, del Centre Agrícola del Penedès, que
desapareixia el 1916), Acció (d’Acció Católica) Fructidor (del
Centre Republicà Federal), Abril (d’ERC)… Les seves pàgines
serveixen per fer un recorregut per la història vilafranquina
d’uns anys d’intensa activitat política, malgrat les limitacions
que, en el cas de la dècada dels vint, va imposar la dictadura
de Primo de Rivera. Van ser també anys de conflictivitat social,
El catedràtic Josep M. Roig i Rosich i els historiadors Joan Solé Bordes
i Ramon Arnabat van fer un dibuix impecable dels moviments socials
i culturals a Catalunya i el Penedès que van fer sorgir moviments com
els de la fundació de la nostra revista
especialment al camp i encara més concretament en el sector
vitivinícola. Una conflictivitat mal resolta que arribaria fins a
l’esclat de la guerra civil. La premsa del moment es va fer un
ampli ressò d’aquella situació.
La proclamació de la Segona República és un salt important en
la història de Catalunya i de la resta de l’Estat, però el nou govern
tenia una difícil herència per resoldre. Tampoc no hi ajudava el
context internacional, aclaparat per una forta crisi econòmica
(arrossegada pel crack del 1929 als EUA) i l’auge del feixisme i
el nazisme. Entre la molta feina a fer, un dels maldecaps al qual
calia fer front va ser la conflictivitat social, que al Penedès no
va desaparèixer. Ben al contrari, la Llei de contractes de conreu
que va intentar tirar endavant el govern autonòmic d’ERC, que
beneficiava especialment l’accés dels rabassaires a la propietat
de la terra, va generar més tensió al camp. L’oposició dels
propietaris, defensats per l’Institut Agrícola Sant Isidre i la Lliga
Regionalista, va aconseguir a Madrid que el govern de dretes
sorgit de les eleccions del 1934 aturés les intencions del govern
de Lluis Companys, fet que va allargar el clima d’enfrontament
entre rabassaires i propietaris. Tant és així que a Vilafranca “el
conflicte agrari és el centre dels conflictes socials i polítics del
moment”, diu l’historiador Ramon Arnabat, coautor del llibre La
generació de la Revista del Casal de la Principal.
36 37