REVISTA Núm. 187, AGOST 2008 - Casal

D’abans i ara
Per Joan Solé
i Bordes
Les juntes directives
casalistes
El canvi en la directiva principalista ens ofereix, a més de la voluntat de desitjar al nou equip el millor
dels èxits en la seva gestió, l’oportunitat per comentar alguns aspectes poc coneguts d’algunes de les
persones que han estat al capdavant de la nostra entitat o d’alguna de les seves seccions. Certament,
gestionar una societat de l’embalum de La Principal no ha de ser pas cosa fàcil; no ho devia ser en els
temps gloriosos de les primeres dècades de vida principalista, i tampoc ho ha de ser ara que les coses
s’han complicat pertot arreu i que les normes, disposicions i exigències de tota mena semblen ploure a
cada moment, disposades a enredar la troca tot i la bona labor dels professionals que porten el dia a dia
de la societat. Ja ho deia l’auca casalista de la revista republicana en el seu cinquè rodolí “Per poder ser
de la Junta/ cal saber ballar de punta”, amb un dibuix de Pau Boada que presentava un membre de la
directiva ballant sardanes entre una pluja de factures.
Tot i això, la figura del president del Casal sovint ha estat emblemàtica, potser d’una manera especial de
la postguerra cap aquí. Ara com ara, quan hom evoca la presidència de l’entitat sovint pensa en els prop
de vint anys dels bigotis de Jaume Massanell, als quals ha seguit més d’una dècada de bigoti més breu
de Joan Güell i que continua ara l’equip que encapçala Miquel Àngel Garcia (de moment sense bigoti).
Potser va ser per aquest caire emblemàtic que al llibre del centenari vam voler dedicar un capítol específic
als presidents de la societat tot completant el que havíem dit en altres punts de la crònica d’un segle de
casalisme: que si en Ramon Cuyàs era un xicotet quan es va posar al capdavant de l’entitat sense ni tan
sols somiar que podria arribar a esdevenir en molts aspectes la més important del Penedès, que si en
Josep Senabre va ser el que va tirar endavant la caparrada de construir un local propi o que si en Josep
Muñoz va aguantar el pal casalista en els anys més difícils, els de la guerra civil.
Pau Montaspre
El que desconeixíem llavors era que la nostra Societat La Principal havia tingut també com a president a
un tal Pau Montaspre. Quan el 2007 vam publicar amb en Ramon Arnabat el treball Societat i cultura a la
Vilafranca de la II República. La generació de la Revista del Casal de La Principal va ser quan vam descobrir
en Pau Montaspre a la conferència del vilafranquí doctor Josep Estalella que es va publicar al número 2
de la revista l’octubre del 1931 i que acollia les notes de la conferència sobre el paisatgista que Estalella
havia pronunciat al Casal el 23 de setembre d’aquell any republicà (i que podreu trobar a la pàgina 57 de la
nostra edició de l’any passat). El tema tenia a veure amb una exposició de pintura, especialment paisatges,
d’en Pau Montaspre al Casal. Si ara expliquem que aquest no era altre que Josep Senabre i Giralt deixem ja
al descobert l’enigma del nom de qui havia estat president del Casal entre 1919 i 1924, ho va tornar ser el
1935 i encara va repetir en els difícils moments de postguerra, entre 1941 i 1943.
Un bon amic casalista ens n'ha explicat la història. Pel que sembla el doctor Estalella, gran amant de fer
caminades a peu, va trobar un bon dia en Giralt pintant paisatge a Montaspre, al peu de la muntanya de
Sant Miquel d’Olèrdola. Van aprofitar l’encontre per parlar de pintura i de paisatge i, com escrivia el Dr.
Estalella: “Pau Montaspre i les seves objeccions [...] sempre tan discret, en Pau va donar-la aquell dia per
fer el «tonto»...” La tonteria no va ser altra que obsequiar Estalella amb el quadre que estava realitzant
tan bon punt el va tenir acabat, i el doctor Estalella, en contrapartida, va parlar del paisatge i de la seva
exposició però rebatejant a l’artista com a Pau Montaspre.
Com que aquestes coses de vegades s’allarguen, resulta que
el tema va tenir repicó i molts anys després, cap a la dècada
del 1990, quan Carme Estalella, filla de l’il·lustre pedagog,
va veure que ja li era proper el dia de la partença va decidir
posar ordre a un vell tema pictòric i va encarregar al seu fill
que retornés el paisatge als familiars descendents de Josep
Giralt, el nostre Pau Montaspre.
Diners trinco-trinco
Josep Senabre, a més de pintor, va ser l’agosarat president que, pels volts del 1920, va decidir tirar endavant la construcció
del saló teatre principalista. La història que fins ara no sabíem és que hi va haver un moment que les obres van estar a
punt d’aturar-se perquè el Gremi de Paletes de Vilafranca —que va ser l’encarregat de tirar endavant la construcció amb la
col·laboració esporàdica dels mateixos casalistes— tot i els avals presentats per la societat, es va trobar que havia de ferse
càrrec del cost del material de construcció aportat per diversos proveïdors i encara no havia rebut cap pagament per
part de la directiva principalista que no feia altra cosa que prometre. Va ser llavors que van cridar Josep Senabre i li van
reclamar algun pagament a compte. Giralt —en Pau Montaspre— va tornar a insistir en els arguments habituals: que no hi
havia problema, que es comptava amb l’aval de persones solvents i que ben aviat farien un primer pagament. Els membres
del Gremi de Paletes —la majoria també reconguts casalistes— van començar a témer que allí no hi havia ni un duro i li van
donar un ultimàtum: si en el que quedava de setmana no veien diners trinco-trinco les obres s’aturarien.
No cal dir que la directiva de La Principal no disposava d’efectiu per realitzar el pagament, però la família de Josep Giralt
recorda encara l’anècdota de com se li va acudir una idea tan arriscada com enginyosa. Com que era l’encarregat de
l’administració de la Cooperativa de Boters, va agafar una bossa, se’n va anar al despatx i va carregar amb tots els bitllets
que allí tenia a punt per pagar la setmanada dels boters aquell dissabte. Amb la bossa ben agafada se’n va anar corrents
fins a l’edifici del Casal en construcció i va anar a trobar el responsable de l’obra.
—Aquí pot veure tots els diners que tenim! —Va exclamar obrint-li la bossa davant del nas.— La setmana vinent pagarem... si
les obres no s’aturen!
Davant l’evidència, la labor dels paletes va continuar un dia i un altre convençuts que la societat disposava dels diners en
efectiu. No cal dir que a en Josep Senabre li va faltar temps per tornar corrents al despatx dels boters i deixar altra volta tots
els bitllets a la caixa.
....I és que ja se sap: per ser de la Junta Directiva casalista cal saber fer molts equilibris.
Ramon Senabre, fill del president Josep Senabre,
amb el quadre que va pintar el seu pare
42 43