REVISTA Núm. 187, AGOST 2008 - Casal

Reportatge La revista del Casal
oblidar altres figures, com la de mossèn Trens. Un altre grup de
col·laboradors és el que prové del món associatiu, exemplificat
en la figura de Josep Mestres Hero, president del Centre
Excursionista Vilafranquí. El tercer grup és el format per dones,
com les germanes Lara o Pepita Llorens (germana de Rodolf
Llorens). Bona part de tots aquests noms, i d’altres vinculats
a la revista, provenien de la petita burgesia vilafranquina, molt
identificada aleshores amb el sector del comerç.
Catalanisme i clau penedesenca
El catalanisme i el compromís amb la República és una
característica de molts dels col·laboradors de la publicació. Podien
venir de bases culturals diferents, però tots venien de l’empenta
republicana, comenta Joan Solé Bordes, l’altre coautor del llibre
‘La generació de la Revista del Casal de la Principal’. Prova d’això
és que molts d’ells van conèixer l’exili a les acaballes de la guerra
civil. Mas i Perera va viure a Xile i a l’Argentina, Rodolf Llorens
a França, Mèxic i Venezuela i Pere Grases també a Veneçuela.
Josep Mestres Hero no es va exiliar, però va ser empresonat per
haver estat un dels impulsors i president del Centre Excursionista
Vilafranquí, entitat a la qual el règim franquista va acusar de
desenvolupar una tasca catalanista. Val a dir que el pare Martí
Grivé també va haver de marxar a França en començar la guerra,
però en aquest cas per motius ben diferents (per evitar els perills
de l’anticlericalisme). Qui fou el primer president del Museu de
Vilafranca va marxar a França i després a Roma i a l’Argentina,
com a professor de l’orde de la Sagrada Familia. Havia arribat a
Vilafranca el 1929 destinat al col·legi Sant Ramon de Penyafort.
L’interès i la defensa pel Penedès és un altre denominador
comú que trobem en tots ells. Durant la Segona República es
crea la nova divisió territorial de Catalunya, amb la nova definició
de les comarques. El debat territorial va posar sobre la taula la
reivindicació de la identitat penedesenca. En aquell context, la
feina d’aquesta generació d’intel·lectuals està pensada moltes
vegades en clau penedesenca. Així, Josep Estalella va exposar
una conferència el 1926, en el marc de la Primera Exposició
d’Art del Penedès, en què va plantejar un ‘Avantprojecte
per a uns estudis penedesencs’, el qual va ser una de les
bases fundacionals de l’Institut d’Estudis Penedesencs, 51
anys després. La recerca i les troballes arqueològiques de
Martí Grivé en molts pobles de l’Alt Penedès (sovint amb la
participació dels seus alumnes) responen igualment a aquest
interès pel territori penedesenc.
La mateixa ceació del Patronat de Cultura, sota la el qual es
va impulsar la revista, exemplificava la voluntat de l’entitat de
dotar-se d’un contingut i una activitat que estigués en plena
sintonia amb les inquietuds, els canvis i les novetats de cada
moment. D’alguna manera, les inquietuds personals dels
components de la generació de la revista tenen relació amb
les inquietuds d’una societat que anava evolucionant i que
començava a consumir noves formes d’oci. Com a exemples,
podem anotar l’interès de Rodolf Llorens per la cinematografia
(fins i tot va arribar a treballar com a productor durant els seus
anys d’exili a Amèrica del Sud), i la feina de Josep Mestres
Hero com a aficionat a la fotografia. L’afició pel cinema i la
fotografia s’anava estenent de mica en mica. De fet, el primer
número de la Revista del Casal de la Principal ja anunciava amb
“satisfacció” les produccions cinematogràfiques que projectava
l’entitat, com Las luces de la ciudad i Àngeles del infierno.
La fi
Per què el Casal va poder tirar endavant una publicació com
aquella? Solé Bordes recorda que fins a la Segona República,
“Vilafranca no disposava de cap equipament cultural, i només
el Casal disposava d’un edifici capacitat per exercir aquesta
funció. I així ho va fer, de manera que el Casal va passar a ser
ràpidament un punt de referència de l’àmbit cultural del moment,
el que a la vegada li va donar una gran vitalitat i notorietat dins la
societat vilafranquina”. Els set números de la revista van ser una
experiència breu, de només vuit mesos, però de molta qualitat,
tant en la forma com en el contingut. En l’aspecte formal, cal
anotar els dibuixos d’un aleshores jovenissim Pau Boada. Pel que
fa al contingut, es van publicar treballs d’arqueologia, de cultura,
el treball sobre el mercat de Vilafranca de Pere Grases i el que
es considera el primer gran estudi sobre el cinema a Vilafranca.
Més enllà dels treballs, es recollia també tota l’activitat pròpia de
les diferents seccions de la Societat.
Però si la revista no va tenir més continuïtat, precisament va
ser per la vàlua dels que la van liderar. Mas i Perera va ser
nomenat director general de Finances de la Generalitat, mentre
que Pere Grases va ocupar el càrrec de secretari de l’alcalde de
Barcelona, Carles Pi i Sunyer. Per la seva part, Rodolf Llorens va
abandonar Vilafranca per exercir de professor a l’Institut d’Olot.
Tots tres van haver d’anar allunyant-se de Vilafranca i aquesta
situació va escapçar la possibilitat de donar a la Revista del
Casal de la Principal una vida més llarga de la que va acabar
tenint. Una altra incògnita és saber si hagués estat capaç de
superar la polarització que va viure la societat vilafranquina (i
la catalana en general) a mesura que avançava la República, i
que va cristal·litzar per primera vegada de forma violenta en els
fets d’Octubre del 1934. En qualsevol cas, el llegat de la revista,
75 anys després de la seva publicació, no ha quedat en l’oblit.
El llibre escrit per Ramon
Arnabat i Joan Solé Bordes
es pot adquirir a les oficines
de l’entitat. Inclou el
facsímil del primer número
de la “Revista del Casal de
la Principal” del setembre
de 1931
INSTAL.LACIONS
DOMÈSTIQUES
C/ General Vallès,
1 VILAFRANCA DEL PENEDÈS
guell@guell.cat · www.guell.cat
C/ General Vallès,
1 VILAFRANCA DEL PENEDÈS
guell@guell.cat · www.guell.cat
INSTAL.LACIONS I ENGINYERIA
INDUSTRIAL
40 41