REVISTA Núm. 187, AGOST 2008 - Casal

38
Reportatge La Revista del Casal
La Vilafranca republicana
A Vilafranca, el primer alcalde de la Segona República va ser
Josep Masachs (de l’Esquerra Republicana de Catalunya), que
va dimitir l’octubre del 1932 i que posteriorment accediria
novament a l’alcaldia el 1935, ara ja com a alcalde de la Lliga
Regionalista. Pel que fa als partits, la vila gaudia d’una àmplia
oferta, especialment entre les esquerres. També els sindicats
tenien una forta presència, que en el cas de la CNT va ser
majoritària. El nivell de polarització entre esquerres i dretes
majoritari a tot el país no va tenir Vilafranca com a excepció.
A la capital de l’Alt Penedès, les comeses electorals durant
el periode republicà van evidenciar que la diferència electoral
entre les dretes i les esquerres no eren tant grans com ho eren
al conjunt de la comarca (a favor de les formacions d’esquerra).
Per exemple, a les eleccions municipals del gener del 1934, la
Coalició d’Esquerres Republicanes (que sumava els federals,
l’Acció Catalana Republicana i ERC) es va imposar a la
Candidatura Vilafranquina (integrada pel partit radical i la Lliga
Regionalista) per 2.595 vots a 2.475.
Malgrat totes les dificultats que se li plantejaven sobre la taula, el
govern republicà municipal no va caure en la paràlisi en alguns
aspectes importants. Un de central, i que d’alguna manera té a
veure amb la generació de vilafranquins vinculats a la Revista
del Casal de la Principal, és el de l’educació. Tant el govern de
Madrid, com el de Barcelona i com els ajuntaments van fer un
salt qualitatiu molt notable quant a la formació, des dels més
petits fins als adults, en benefici d’una escola laica i pública. A
Vilafranca, l’edifici de l’antiga caserna militar va acabar acollint
les escoles públiques i la biblioteca (inaugurada el 31 d’agost
del 1934), la primera a Catalunya que disposava d’una sala
dedicada als infants. El renovador mètode pedagógic de l’escola
Montessori també va ser present a la vila, amb l’obertura de la
primera escola que s’obria a Catalunya (fora de Barcelona) amb
aquest plantejament educatiu. Es coneixia pel nom de Casa
dels Nens i es va mantenir activa fins a l’esclat de la guerra civil.
Vilafranca va ser durant la Segona República un referent sobre
el que s’estava fent en l'àmbit educatiu. A això cal sumar la
L’osteopatia actua sobre les estructures
del cos amb tècniques manuals, per alleujar
els dolors, millorar la mobilitat i restablir
amb efectivitat la salut general.
És extremament suau i beneficiós per a
tothom: des de nounats fins a gent gran.
feina del catedràtic Josep Estalella, un vilafranquí que va dirigir
l’Institut Escola de Barcelona, i que també trobem a la llista de
personatges de gran vàlua intel·lectual que, en menor o major
mesura, van publicar alguns treballs a la revista casalista.
També a nivell cultural Vilafranca va anar avançant a mesura
que s’anava acostant la proclamació de la Segona República,
sense haver-hi aparentment cap relació causa-efecte entre
aquests dos fets. Si bé anteriorment l’activitat associativa es
focalitzava molt al voltant de la Societat la Principal, el Casino de
la Unió, el Centre Catalanista, l’Ateneu Obrer, el Centre Agrícola
del Penedès, el centre excursionista i les corals hereves de la
feina d’Anselm Claver, durant la república ja es comptabilitzen
més d’un centenar d’entitats relacionades amb molts àmbits
diferents. En l’àmbit de les publicacions, cal esmentar inicialment
el naixement de la revista mensual Penedès (1919-1921), de
caràcter cultural, garant del concepte de Penedès Històric i
estretament lligat a l’obra de mossen Manuel Trens, germà del
que seria precisament el president de la Societat La Principal
sota el qual va néixer la revista, Joan Trens. Penedès, però, va ser
una aventura que es va volatitzar per qüestions econòmiques,
com tantes d’altres.
Niu d’Art és un altre dels noms propis del moviment cultural
del primer terç del segle XX a Vilafranca. Tenia el seu local al
Josep Estalella i Graells Josep Mestres Hero
carrer de la Font i s’hi feien conferències i classes de pintura i
dibuix. Va mantenir una activitat irregular, però que va superar
les limitacions de la dictadura de Primo de Rivera fins al 1935.
La feina de mecenatge del doctor Ricard Fortuny va permetre
l’impuls de Niu d’Art. A partir de plantejaments netament
religiosos, en aquesta època s’obren les escoles nocturnes
Milà i Fontanals a l’Acció Catòlica i el 1919 es crea l’Agrupació
Femenina de Cultura de Vilafranca, a l’escola de Sant Elies.
La Revista i els seus noms
Amb la Segona República es respira un esperit emprenedor
en l’àmbit cultural. L’aparició de la Revista del Casal de la
Principal és en el fons un pont que relliga l’ambient intel·lectual
que s’havia anat gestant a la Vilafranca dels anys vint (durant
la dictadura de Primo de Rivera) amb les noves oportunitats
d’expressió i les llibertats que concedia el nou règim republicà.
Segons Ramon Arnabat, “política i cultura van anar en paral·lel
durant molts anys, i finalment es van trobar”. Pere Mas i Perera
va ser el promotor de la creació del Patronat de Cultura de la
Societat la Principal, una entitat que als anys trenta ja gaudia
d’una presència i una vitalitat més que notable dins el teixit
associatiu de la població, amb la voluntat de ser un espai en
què totes les classes socials s’hi poguessin sentir còmodes,
La Revista del Casal Reportatge
encara que finalment va ser la classe obrera la que més s’hi
va acabar identificant. Mas i Perera defensava aquesta idea
de pluralitat social i ideològica, una concepció amb què neix
la revista que ell mateix va liderar. Els set números de la
publicació van voler ser una finestra oberta a la societat, i això
passava perquè tothom hi tingués cabuda.
En tot cas, l’esperit de pluralitat d'on beu la revista facilita que
a la ‘plantilla’ de col·laboradors de la publicació hi apareguin
personatges amb motivacions i ideologies diferents. En aquesta
llista hi ha, per exemple, Pere Mas i Perera i Rodolf Llorens i
Jordana, potser els més significats en l’àmbit polític vilafranquí,
per la seva vinculació a ERC (tots dos van dirigir Abril, l’òrgan
de premsa escrita del partit de Macià). Altres col·laboradors
destacats van ser Pere Grases (un humanista que es va
desviure per la recerca i l’estudi documental) i Josep Estalella
(físic i químic de formació, però conegut per la seva faceta de
pedagog). També hi tenia cabuda un membre de l’Església,
com ho era el pare Martí Grivé, que anys més tard seria un dels
fundadors del Museu de Vilafranca.
Tots ells tenen punts que els separen, però molts que els
uneixen. La trajectòria personal de tots coincideix en molts
aspectes. Per exemple, en la seva dedicació per la cultura. En
molts dels projectes culturals que es van crear als anys vint ja
hi apareixen tots aquests noms. El seu reconeixement públic
a la vila ja era en aquells anys notori, la qual cosa, de retruc,
dóna a la revista del Casal una merescuda aureola de prestigi.
Mas i Perera va participar de les activitats de Niu d’Art, mentre
que a Rodolf Llorens se’l pot trobar també a la revista Helix,
una de les publicacions culturals avantguardistes gestada
al Penedès i que assolí una situació privilegiada en l’àmbit
de les publicacions culturals de la Catalunya del moment.
Analitzant els col·laboradors que va tenir la Revista del Casal de
la Principal en els seus mesos d’existència, hi podem detectar
tres grups diferenciats. El primer és el que integren Pere Mas i
Perera i dos dels seus deixebles, Rodolf Llorens i Pere Grases.
És segurament el pal de paller del moviment intel·lectual que
es gesta a Vilafranca en el primer terç del segle XX, sense
39