LITERATURA ASTRONOMIA GEOLOGIA - Revista eureka

LITERATURA
Ulisses o Odisseu, rei d’Ítaca. Respectat
pel seu enginy i el seu bon judici, aconsegueix
pal·liar els impulsos d’Agamèmnon
i Aquil·les en diverses ocasions. Serà el
protagonista de l’Odissea, on es continua
la història de la guerra de Troia. Ell és el
responsable d’idear el conegut cavall de
fusta. Després, tardarà vint anys per tornar
a casa... una odissea, com se sol dir.
Nou anys allunyats de les seves famílies,
algunes de les quals ja no tornarien a
veure els seus homes, pel caprici d’una
deessa i la frivolitat d’un príncep de
gran bellesa, però de poc coratge. Paris
semblava bastard al costat de la noblesa
del seu germà Héctor, també fill de Príam,
rei dels Troians. Tots ells eren també a la
batalla, defensant el seu poble troià.
En els terribles dies que van seguir a la
decisió d’Aquil·les d’abandonar la guerra,
es van lliurar alguns dels combats més
sangonents que es recorden i es van veure
algunes de les actuacions més valeroses i
algunes de les més menyspreables que
un home pugui oferir en un camp de
batalla. Una va ser sens dubte la del duel
entre Paris i Menelau. Troians i aqueus
havien arribat a un pacte per acabar amb
la guerra: qui guanyés aquella lluita es
quedaria amb Helena i així s’acabaria
el conflicte. Els dos bàndols estaven
parats, l’un davant de l’altre, centenars
d’ulls que miraven cap a una banda i
centenars més que miraven cap a l’altra.
Al mig, els dos prínceps, Paris i Menelau,
defensant el seu honor i jugant a la mort
o el triomf. Quan semblava que Menelau
Helena, d’ella
es diu que és la
mortal més bella
del món. Dona de
Menelau, robada
per Paris després
que Afrodita la hi
oferís com a regal.
La guerra entre
aqueus i troians
comença arrel
d’aquest conflicte.
Aquil·les, fill de la deessa del mar Tetis i del rei Peleu, és pràcticament
invencible. És el gran protagonista de La Ilíada i només té dos grans
defectes que el poden destruir: la fragilitat del seu taló –s’explica que Tetis
el va banyar en aigua divina quan era un infant perquè fos indestructible,
però com que l’agafava sempre pel taló, aquest va quedar sense
protecció-, i la seva passió impetuosa.
estava a punt de matar Paris i el cor de
tots els troians s’estrenyia dins de les
seves armadures, Afrodita va emportarse
el seu protegit fins al palau de Troia,
on deixant un camp de batalla erm
d’esperances per al seu propi exèrcit, va
apropiar-se una vegada més d’Helena a
la seva cambra. El pacte s’havia trencat
i l’honor de Paris –i el dels troians amb
ell- s’havia desvirtuat.
I és que la guerra no era més que un joc
entre els déus, que movien peça en funció
de les seves pròpies disputes. Cada
déu escollia un color per defensar, es
barallaven entre ells mentre provocaven
morts o salvaven vides, s’ho miraven des
de la branca d’un arbre, com voltors que
esperen el final del conflicte... fins que
Zeus es va imposar: reunits en assemblea
–igual que feien els aqueus en les seves
decisions- els va prohibir tota intervenció
en la guerra. Ara el pare dels déus i els
homes podia fer i desfer per complir la
promesa de donar avantatge als troians
fins que l’odi que Aquil·les sentia per
Agamèmnon fos apaivagat. Però el que
Aquil·les no sabia és que els déus també
fan pagar penyora.
La perdua
“Ni que vint guerres com tu
se m’haguessin oposat, jo
els hauria aquí matat amb la
llança” (Cant XVI)
Els troians anaven guanyat terreny
en un enfrontament esgotador que ja
havia portat els prínceps més valerosos
dels aqueus als seus llits de ferides
profundes: Tideu, Ulisses i el mateix
Agamèmnon estaven fora de combat.
Només la nit donava cert repòs, només
el final del dia donava treva. Davant la
desesperació i amb l’eminent arribada
dels troians a les naus de Grècia,
Agamèmnon decideix demanar ajuda
a Aquil·les. Aquest, primer rebutja
l’oferiment, però davant del desastre i
amb Hèctor incendiant una de les naus
gregues, decideix enviar el seu amic,
el seu millor company, Patrocle, a la
batalla. Haurà de lluir tot l’armament
d’Aquil·les perquè així els troians
sentin el terror de la seva presència i els
aqueus tinguin temps per reaccionar.
Però Aquil·les li fa una advertència:
Apol·lo, fill de Zeus, déu de
la poesia i la música. Homer
l’anomena “el que té punteria”.
Juga al bàndol dels troians i és el
responsable de la plaga de pesta
amb què comença La Ilíada.
quan aconsegueixi que els troians
s’allunyin de les naus, s’ha d’oblidar de
l’enemic i tornar cap a la seva tenda.
Patrocle vestit d’Aquil·les fa recular els
troians de les naus; ha de lluitar contra
els rivals i superar els entrebancs que
Apol·lo va posant als seus peus. Sembla
que ho aconsegueix, però s’oblida de
l’advertència del seu amic. Allunyantse
cada vegada més de les naus que
havia de defensar, Patrocle està marcant
el camí cap a la seva mort. Tant és així,
que Hèctor agafa el seu carruatge i el
seu conductor, Cebriones, i s’encamina
cap a Patrocle amb fúria. Patrocle, que
amb una mà aguanta una llança i amb
l’altra una pedra, aconsegueix abatre
Cebriones que cau al terra. Comença
una lluita aferrissada pel cos mort. Un
guerrer pot morir al camp de batalla,
però quina deshonra cau sobre ell si el
seu cos és deixat en mans de l’enemic
per convertir-se en menjar de gossos! A
la lluita s’uneixen tots els aqueus que
poden i tots els troians que comencen
a perdre la por pel fals Aquil·les.
Quan aquest cau ferit, Hèctor s’adona
de l’engany i veu com Patrocle mor
predient la venjança d’Aquil·les. En un
gest arrogant, Hèctor agafa l’armadura
d’Aquil·les, deixant nu d’honor el valent
Patrocle, i se la posa en el seu propi cos.
Mentre la victòria il·lumina el rostre
d’Hèctor, Zeus contempla l’escena des
del tro diví: que el príncep dels troians
tasti ara el triomf, perquè és una de les
últimes coses que farà en vida.
La venjanca
“Ara me’n vaig a trobar
l’homicida del cap que
estimava” (Cant XVIII)
El cos mort de Patrocle era de nou
disputa entre els dos bàndols. Mentre
ells lliscaven les armes defensant
l’honor de l’heroi, Aquil·les rebia la
trista notícia. De la tristesa en va sortir
desesperació, de la desesperació odi i
de l’odi, finalment, una ira retinguda
perquè Aquil·les sabia que aquell era
el joc dels déus. La seva mare Tetis va
venir del fons del mar trencant-se en una
onada perfecte sobre la platja, i va veure
el destí d’Aquil·les una vegada més:
havia decidit lluitar contra els troians
de nou i això faria que la seva vida fos
més curta. Tetis va cuidar-se que el cos
de Patrocle fos protegit mentre li feia
construir una nova armadura al seu fill
per combatre. Mentre això passava, la
Paris, fill de Príam i Hècuba, espòs
d’Helena després d’haver-la raptat
a Menelau. És el “guapo de la
pel·lícula”. La bellesa és la seva
màxima virtut. Per la resta, és
covard i sembla recrear-se en la
lluita que ha desencadenat, fet que
el seu germà Hèctor –d’oposada
personalitat- li retreu avergonyit.
missatgera dels déus, Iris, recomana a
Aquil·les que deixi anar en tres crits la
seva ira, per fer recular de por els troians
i que així els aqueus puguin recuperar
el cos del seu amic. Així ho fa i així
recupera Patrocle.
Encara Aquil·les plorava sobre el cos del
seu company, quan Tetis va portar-li les
armes forjades per la divinitat d’Efeus.
Abans d’iniciar l’atac, Aquil·les va
voler reconciliar-se amb Agamèmnon,
príncep dels aqueus que l’havia ultratjat,
però que ara ja li tenia preparats els
presents, entre els quals estava el retorn
de Briseida. La de les galtes precioses tot
just s’eixugava les llàgrimes per la mort
de Patrocle, amic i confident quan encara
era una estranya entre els mirmidons, el
poble d’Aquil·les.
Ja estava preparat. La batalla començava
i Aquil·les no només havia de lluitar
contra els troians, sinó contra les ajudes
que els déus els proporcionaven: va lluitar
contra Eneas mentre aquest era ajudat per
Apol·lo i després salvat per Posidó; va
agafar dotze troians per sacrificar-los a la
pira de Patrocle, però la divinitat fluvial
es revelava contra ell. A la terra els homes
lluitaven, però els déus també: cada un
tenia el seu preferit, uns empenyien
l’espasa d’Aquil·les i altres apuntaven la
llança d’Hèctor. Finalment, Apol·lo pren
partit i reté Aquil·les a la planura, mentre