ECONOMIÌ•A Unidad 11 ok.indd - McGraw-Hill

LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES.
LA POLÍTICA FISCAL
La intervenció de l’Estat en l’economia es concreta a través
de l’anomenada política econòmica. Atès que Espanya
pertany a la Unió Europea, la qual cosa ha suposat la cessió
de competències en matèria de política monetària i
exterior, avui dia la política fi scal és l’eina de política
econòmica principal per a tractar d’aconseguir els objectius
desitjats en matèria de producció, ocupació i preus.
11
La política fi scal s’expressa mitjançant els Pressupostos
Generals de l’Estat, una relació de despeses i ingressos
en què queda constància de les actuacions i fonts de
fi nançament de l’Estat. L’Estat, de la mateixa manera
que qualsevol família espanyola, també ha de tenir en
compte el cost d’oportunitat, és a dir, quins béns i serveis
són prioritaris i a quins renuncia.

218 LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL
11
Recorda
Tal com vam estudiar en la Unitat
8, el concepte de creixement
econòmic sostenible fa referència
a l’increment de la producció
i l’ocupació d’un país que es tradueixi
en riquesa i benestar per
als habitants, però no a qualsevol
preu sinó sent respectuós amb el
medi ambient per a no perjudicar el
benestar de les generacions futures.
Fig. 11.1. En aquesta unitat estudiarem
la política econòmica del Govern.
Intervenció del sector públic
Recorda
La població activa és la força de
treball d’un país. Composta per
ocupats i aturats, representa les
persones que treballen o volen
treballar.
Recorda
En la Unitat 9 vam parlar sobre els
indicadors econòmics.
j 11.1 Les polítiques econòmiques
En la Unitat 9 vam estudiar que des del punt de vista macroeconòmic les qüestions
fonamentals de l’economia estan relacionades amb les variables següents: la producció,
els preus i l’ocupació.
Mitjançant la política econòmica els governs incideixen sobre les variables esmentades
i apliquen les mesures i els instruments oportuns per a afavorir la bona marxa de
l’economia. Una primera definició de política econòmica podria ser la següent:
Les polítiques econòmiques són les formes en què l’Estat intervé en
l’economia per a assolir uns objectius econòmics.
Economia d’un país
Producció
PIB
Preus
IPC
Ocupació
Taxes d’ocupació,
col·locació i atur
A. Objectius o fins
Resultats o objectius
Més o menys creixement econòmic
Més o menys inflació
Més o menys desocupació
Els objectius més habituals de les polítiques econòmiques són:
— Creixement econòmic sostenible. L’Estat intervé per sostenir l’increment de la
producció de béns i serveis en el temps. Un dels objectius fonamentals és millorar
el benestar dels ciutadans. Com que el creixement econòmic permet augmentar la
quantitat i la qualitat dels béns i serveis que s’ofereixen a la societat, l’Estat intervé
per a incrementar o, si més no, mantenir el nivell de producció. Els indicadors econòmics
més significatius del creixement econòmic són el PIB i el PNB.
— Plena ocupació. Dins de la racionalitat que presideix les decisions econòmiques no
té cap sentit deixar recursos sense utilitzar, la qual cosa és aplicable al factor humà.
Cal admetre la dificultat de donar feina a tota la població activa d’un país. Per això,
es considera que hi ha plena ocupació quan el 98 % de la població activa està ocupada.
Els indicadors que mesuren el nivell d’ocupació, estudiats ja en la Unitat 7,
són les taxes d’activitat, d’ocupació i d’atur.
— Estabilitat de preus. Controlar els preus dels béns i serveis és fonamental perquè
els consumidors conservin poder adquisitiu i per a evitar la incertesa que genera la
inflació. Recorda que l’IPC és l’indicador que expressa els preus mitjans d’un cistell
de béns i serveis que adquireixen un conjunt de famílies representatives de la població
espanyola, mentre que la taxa d’inflació mesura la variació de l’IPC entre dos
períodes.

B. Mitjans
LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL 11
Per a assolir aquests objectius els Estats es valen d’organismes o institucions intermèdies:
— Directes. Són els organismes que elaboren i posen en pràctica la política econòmica. Si bé
el Govern de la nació és el que dissenya la política econòmica general, executar-la correspon
al conjunt d’institucions del sector públic: el propi Estat, les comunitats autònomes,
els ajuntaments... Cadascun d’aquests organismes té assignada la seva pròpia parcel·la
dins la política econòmica. És bàsic que les institucions estiguin coordinades.
— Indirectes. Encara que no són agents econòmics pròpiament dits, hi ha diversos col·lectius
que tenen un gran pes específic en les societats modernes, com per exemple la banca, les
grans multinacionals, les associacions d’empresaris o els sindicats. Aquests col·lectius, que
també s’anomenen poders fàctics, disposen d’un ampli suport econòmic o social, per la qual
cosa resulta fonamental que l’Estat negociï amb ells per a avançar tots junts en la mateixa
direcció i aconseguir els objectius desitjats.
C. Tipus de política econòmica
Per a aconseguir els objectius econòmics els Estats es valen de polítiques econòmiques
que tenen capacitat d’influir sobre les variables econòmiques. Són aquestes:
— La política fiscal és l’acció intencionada de l’Estat per a augmentar o disminuir
l’activitat econòmica, principalment mitjançant la recaptació d’impostos i l’aplicació
de la despesa pública. Atesa la importància d’aquest tipus de política, l’analitzarem
detalladament a l’apartat següent.
— La política monetària és el conjunt de mesures que pren el banc central d’una nació
amb l’objectiu principal de mantenir l’estabilitat dels preus mitjançant la variació
de la quantitat de diners en circulació. Als països europeus que han adoptat l’euro
com a moneda única, el Banc Central Europeu (BCE) és qui assumeix les funcions
relacionades amb la política monetària des de l’1 de gener del 1999.
— La política exterior és la intervenció de l’Estat per a regular les transaccions amb
altres països o economies, com per exemple, el tipus de canvi de la moneda respecte
a les monedes d’altres països, les restriccions a les importacions o el foment de les
exportacions. Des que es va adoptar l’euro, Brussel·les pren les decisions sobre comerç
internacional per a tots els països que integren la Unió Europea, de tal manera
que les competències de cada Estat en aquesta matèria s’han reduït al mínim.
— La política de rendes pretén aconseguir l’estabilitat de preus controlant la inflació.
Quan els preus es disparen, l’Estat ha d’intentar controlar els preus dels productes
més inestables. També pot regular els salaris dels funcionaris o recomanar salaris
màxims i mínims a les empreses.
219
Fig. 11.2. «No deixa de ser significatiu
que dos grans ingressos de l’Estat
provinguin del tabac i de la loteria, és
a dir, del fum i de l’esperança. Ambdós,
narcòtics de naturalesa voluptuosa i
gairebé immaterial.» PAPINI, Giovanni: El
saco del ogro.
Més endavant
En la Unitat 12 parlarem sobre
l’actuació del Banc Central Europeu
(BCE) en matèria de política
monetària i sobre les característiques
del comerç internacional
que practica la Unió Europea,
en el context del qual se situa
Espanya, en les Unitats 15 i 16.
Taula 11.1. Tipus de política, variables
d’actuació i objectius econòmics. A grans
trets, els instruments de la política
econòmica incideixen en una sèrie de
variables per a aconseguir els objectius
desitjats.
Tipus de política econòmica Variables econòmiques d’actuació Objectius econòmics
Política fiscal Impostos, despesa pública
Creixement econòmic sostenible
Política monetària
Política exterior
Quantitat de diners en circulació, tipus d’interès
Tipus de canvi, importacions, exportacions
Plena ocupació
Política de rendes Preus, salaris
Estabilitat de preus

220 LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL
11
Observatori 1
Polítiques econòmiques a llarg termini: les polítiques
estructurals
Hi ha un altre tipus de mesures que, tot i que no són estrictament
econòmiques, també afavoreixen la marxa de
l’economia a llarg termini i reben, en conjunt, el nom de
polítiques estructurals. La política estructural es concreta
en els instruments i les mesures de què disposa l’Estat per
a tractar de crear, a mitjà i a llarg termini, les condicions
perquè la producció, l’ocupació i els preus evolucionin
favorablement. Cal destacar entre altres mesures:
— Modernitzar o reconvertir certs sectors econòmics,
com es va fer en el passat amb el sector naval o
siderúrgic.
— Modificar els instruments d’actuació de la política
econòmica (fiscals, monetaris, tipus de canvi...).
El canvi dels impostos, dels tipus d’interès o de les
pensions són exemples de reformes, els efectes dels
Recorda
La descentralització és el repartiment
de competències públiques
que l’Estat central du a terme
entre les diferents comunitats
autònomes. De fet, dóna lloc a la
classificació del sector públic que
vam estudiar en la Unitat 3.
Ara que ja hem aprofundit en la matèria, podem redactar una definició de política
econòmica molt més ajustada:
Les polítiques econòmiques són les formes en què l’Estat intervé en
l’economia per a acomplir uns objectius econòmics relacionats amb la
producció, l’ocupació i els preus, a través de variables com ara els impostos,
la despesa pública o el preu del diner.
j 11.2 La política fiscal
quals són apreciables a mitjà o a llarg termini en
l’economia.
— Modificar el funcionament de l’economia i dels mercats.
Es pot dur a terme mitjançant canvis en la jornada laboral,
nous tipus de contracte, drets laborals, regulació
de la competència, etc. L’abast d’aquestes mesures se
situa en un horitzó temporal bastant llunyà.
— Liberalitzar els mercats (fomentar la lliure competència
entre empreses) en sectors com el de les telecomunicacions,
l’elèctric, l’energètic... En aquests sectors s’ha
passat de monopolis públics a oligopolis privats, sense
haver aconseguit, de moment, un grau de competitivitat
elevat entre les poques empreses existents.
No obstant això, en el context de la UE en què es troba
Espanya, moltes decisions de política estructural les
prenen els organismes europeus competents per a afavorir
la integració dels països membres.
Amb la política exterior i la monetària en mans de la UE, la política fiscal ha esdevingut
l’instrument principal dels països membres per a intervenir en les seves pròpies
economies. El disseny de la política fiscal està íntimament relacionat amb l’activitat
econòmica d’un país, tant present com futura. Les grans variables de l’economia (producció,
preus i ocupació), a través dels indicadors corresponents (PIB, IPC i taxes
d’ocupació i atur), determinen quant es pot ingressar (principalment mitjançant la
recaptació d’impostos) i quines despeses calen per a aconseguir els objectius de l’Estat.
No obstant això, cal considerar altres factors en aplicar una política fiscal: la reacció de
la població davant aquestes decisions (els governs estan sotmesos a influències polítiques)
o quines mesures s’han d’aplicar contra el frau. Avui dia, encara que el continu
procés de descentralització de l’Estat dificulta l’aplicació d’una política fiscal, la implicació
de les comunitats autònomes i els ajuntaments permet millorar l’adaptació a les
necessitats dels ciutadans.

LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL 11
La política fiscal és l’actuació intencionada del sector públic (Estat, comunitats
autònomes, ajuntaments i Seguretat Social), mitjançant la recaptació
de fons (principalment en concepte d’impostos) i l’aplicació de
despeses públiques, per a assolir els objectius que persegueix l’Estat.
A. Tipus de política fiscal
Pel que fa als tipus de política fiscal, podem establir dos classificacions importants:
una, segons la naturalesa dels instruments aplicats i, una altra, en funció dels efectes
de les polítiques esmentades sobre l’economia.
Instruments fiscals
Els instruments dels quals disposen els governs per a intentar aconseguir els seus objectius
econòmics són les polítiques fiscals discrecionals i els estabilitzadors automàtics.
— Polítiques fiscals discrecionals. Són les que apliquen els governs quan volen influir
sobre els ingressos o les despeses intencionadament, és a dir, les que cal
activar per iniciativa pròpia perquè no estan reglades. Les polítiques discrecionals
pretenen mantenir el to de l’activitat econòmica, ja que normalment en èpoques de
crisi contribueixen a evitar la caiguda del nivell de producció de béns i serveis. Les
principals són:
• Programes d’obres públiques. Tenen dues finalitats: incrementar els nivells de la
producció i ocupació i dotar de més infraestructures el país.
• Plans d’ocupació i formació. Tenen l’objectiu de contractar i formar treballadors
durant breus períodes per poder incorporar-se ràpidament al món laboral. Patrocinats
per diferents administracions públiques, aquests projectes es concreten en
la formació ocupacional i en les escoles taller.
• Programes de transferències. Protegeixen els col·lectius desafavorits mitjançant
pagaments periòdics temporals o permanents. Les principals transferències són el
subsidi de desocupació (el popular «atur») i les pensions de jubilació.
• Modificació dels tipus impositius. Les persones determinen el consum propi segons
la renda disponible. Una variació dels tipus impositius de certs impostos, per
exemple, modifica les quantitats de què les famílies o les empreses disposen per a
consumir o invertir, la qual cosa, al seu torn, repercuteix en la demanda agregada
i, per tant, en els nivells de producció i ocupació.
No obstant això, les polítiques discrecionals tarden a fer efecte i no sempre es posen
en pràctica de manera encertada. A més, quan es produeix l’efecte desitjat és
difícil dir fins a quin punt obeeix aquestes polítiques. Per això, també s’empren els
anomenats estabilitzadors automàtics.
— Estabilitzadors automàtics. Són els ingressos o les despeses públiques que augmenten
o disminueixen paral·lelament al nivell de producció d’un país. Amb l’ús
dels estabilitzadors automàtics, les transicions entre les fases dels cicles econòmics
d’expansió i recessió són més breus i menys traumàtiques. Per establir un símil: si
l’economia fos un ascensor que puja o baixa massa ràpid, els estabilitzadors automàtics
actuarien com un fre en la baixada i com un llast en la pujada. Els principals
estabilitzadors automàtics són:
Política discrecional
Programes d’obres públiques
Plans d’ocupació i formació
Programes de transferències
Modificació dels tipus impositius
Estabilitzadors automàtics
Impostos progressius i proporcionals
Cotitzacions socials
Subsidis de desocupació
Recorda
221
El tipus impositiu és un percentatge
que s’aplica sobre una
quantitat determinada per a calcular
l’impost que cal pagar.
S’anomena discrecional la potestat
del Govern de complir les funcions
que no estan reglades però que formen
part de la seva competència.
La formació ocupacional, gestionada
per l’INEM i les comunitats
autònomes, es dirigeix als
col·lectius d’aturats i a les persones
que busquen la primera feina.
Taula 11.2. Tipus de política fiscal
segons la seva naturalesa. Les polítiques
discrecionals s’executen a voluntat
del Govern de la nació. En canvi, els
estabilitzadors automàtics actuen en
funció de la fase del cicle econòmic.

222 LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL
11
IMPOSTOS SEGONS LA VARIABILITAT
DEL TIPUS IMPOSITIU
Progressiu 20 %
15 %
10 %
Proporcional 22 %
Renda 25 000
0 10 000 20 000
Taula 11.3. Mentre que els impostos
progressius apliquen diferents impositius en
funció del nivell de renda, els proporcionals
apliquen el mateix tipus impositiu amb
independència de la renda en qüestió.
Per exemple, d’acord amb aquesta taula
impositiva, un nivell de renda de 25 000 € es
gravaria amb 5 500 € d’impost proporcional
(22 % sobre 25 000) i 3 500 € d’impost
progressiu [(10 % sobre 10 000) + (15 %
sobre 10 000) + (20 % sobre 5 000) = 1 000
+ 1 500 + 1 000].
Augment de
la despesa pública
Reducció dels impostos
Augment dels
impostos
Reducció de
la despesa pública
Observatori 2
• Els impostos proporcionals. El tipus impositiu no varia amb el nivell de renda.
• Els impostos progressius. Impostos el tipus impositiu dels quals augmenta gradualment en
incrementar el nivell de renda.
• Les cotitzacions socials. Aportacions que els treballadors i les empreses fan a la Seguretat
Social a canvi de la protecció social que aquest organisme els proporciona.
• Els subsidis de desocupació. Ajudes econòmiques que concedeix l’Estat per a cobrir les
necessitats socials i econòmiques derivades d’una situació d’atur forçós.
Els impostos s’adapten automàticament a la fase del cicle econòmic. En fases d’expansió
econòmica augmenta la producció i, en conseqüència, l’ingrés en concepte d’impostos
(com l’IVA) i viceversa. No obstant això, són més eficaços els impostos progressius que els
proporcionals perquè el tipus impositiu augmenta de manera proporcional als ingressos,
la qual cosa permet una actuació més selectiva. També en les fases d’expansió hi ha més
treballadors en actiu, la qual cosa implica una major cotització i, per tant, a més de pagar
la sanitat i les pensions, s’acumula excedent per a pagar els subsidis de desocupació en
arribar la fase de recessió. Un cop arriba, els subsidis de desocupació tracten de minimitzar
la precària situació econòmica dels treballadors aturats per força.
Efectes sobre l’economia
Quan es redueixen els impostos o s’incrementa la despesa pública per a estimular la
demanda total o agregada de béns i serveis es diu que la política fiscal és expansiva.
En canvi, quan s’apugen els impostos o es redueix la despesa pública per a aconseguir
els objectius contraris, es diu que és restrictiva.
Renda disponible Consum
Inversió
Renda disponible Consum
Inversió
Un objectiu fonamental de l’estat del benestar:
les pensions
A Espanya, un dels objectius fonamentals, o fins i tot
el més important, és mantenir la protecció que actualment
presta l’estat del benestar a través de la Seguretat
Social, fonamentalment en forma de subsidis o pensions
de jubilació. Avui dia preocupa molt que en el futur no
es puguin pagar. Els diners amb què es paguen aquestes
pensions té l’origen en les cotitzacions dels treballadors
Demanda agregada Producció
Ocupació
Preus
Demanda agregada Producció
Ocupació
Preus
Taula 11.4. Polítiques fiscals (expansiva i contractora) en acció. Si les polítiques són adequades no
influeixen necessàriament sobre els preus, tot i que no és la situació més habitual. La política fiscal
expansiva sol venir acompanyada d’inflació i la contractora, d’estancament dels preus.
en actiu. En l’actualitat, a la UE hi ha quatre treballadors
per cada jubilat però aquest número es reduirà a dos l’any
2050, segons les estimacions, al ritme actual de descens
de la natalitat i d’increment de l’esperança de vida, el volum
recaptat amb aquestes cotitzacions obligaria l’Estat
espanyol a gastar el doble en pensions, una situació difícil
de sostenir. Per aquest motiu, s’incentiva que els ciutadans
contractin plans de pensions privats mitjançant
rebaixes fiscals en els impostos. La idea és que aquesta
pensió privada complementi la pública si calgués.

1> «El creixement econòmic d’avui pot ser la fam de demà».
Què vol dir aquesta frase?
2> Què tenen en comú les polítiques econòmiques anomenades
estructurals?
j 11.3 Els Pressupostos Generals
de l’Estat
LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL 11
A través del pressupost la política fiscal expressa els plans de despeses i ingressos. En
el cas d’Espanya els instruments de la política fiscal es materialitzen en els Pressupostos
Generals de l’Estat (PGE), relació detallada de les despeses i les previsions d’ingressos
que la Hisenda Pública efectuarà durant l’any corresponent. Aquest pressupost ha d’estar
d’acord amb el pla econòmic de l’Estat, en el qual es detallen els objectius econòmics i les
previsions sobre l’evolució del conjunt de l’economia.
En els apartats següents analitzarem els tipus d’ingressos i despeses generals que inclou
un pressupost estatal, així com les conseqüències econòmiques que es deriven per a un
país si gasta més del que ingressa.
Una relació esquemàtica de les partides del pressupost podria ser la de la Taula 11.5.
Cotitzacions socials
Tributs
• Impostos
• Taxes
Altres ingressos
Ingressos
• Transferències corrents
• Ingressos patrimonials
• Alienació de béns d’inversió
• Transferències de capital
Corrents
Despeses
• Compra de béns i serveis
• Pagaments als funcionaris
Inversió (infraestructures)
Transferències i subvencions
Taula 11.5. Hi ha altres criteris per a classificar els PGE, però segurament aquest sigui el més
assequible: els ingressos en funció de l’origen i les despeses segons l’aplicació o la destinació que
tinguin.
Diferents visions sobre els PGE
D’acord amb les dues grans tendències polítiques actuals, els
PGE s’apliquen de manera diferent: d’una banda, els keynesians
defensen un gran intervencionisme de l’Estat i, de l’altra, els
neoliberals emparen tot el contrari. Els keynesians utilitzen el
ACTIVITATS
3> Explica amb exemples com actua l’Estat sobre els impostos
i la despesa pública per a assolir els seus objectius.
4> Descobreix quins són els tres tipus impositius de l’IVA
i aplica’ls per a determinar quin impost caldria pagar
per una compra de 200 €.
Observatori 3
pressupost com un mitjà per a aconseguir la plena ocupació
dels factors productius i d’aquesta manera intenten combatre
els temuts efectes de les fluctuacions dels cicles econòmics.
En canvi, els neoliberals, tendència política de major pes avui
dia, intenten minimitzar el pressupost i deixen un major pes
al mercat privat.
223

224 LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL
11
Recorda
Els impostos i les taxes són
tributs, pagaments que l’Administració
pública exigeix als
ciutadans amb la finalitat d’obtenir
els recursos necessaris per
a finançar la despesa i controlar
l’activitat econòmica del país.
Fig. 11.3. Marxa a favor de la immigració
a Los Angeles. L’envelliment de la
població és especialment preocupant per
a sostenir l’estat del benestar, ja que
el pagament de les pensions es nodreix
de les nòmines dels treballadors actius.
En l’actualitat a Espanya hi ha quatre
treballadors en actiu o cotitzants per
a finançar una pensió. Encara que la
població immigrant està contribuint a
pal·liar l’envelliment esmentat, s’estima
que aproximadament el 2050 només hi
haurà dos cotitzants per cada pensionista.
Taula 11.6. Pressupost General de l’Estat
espanyol del 2007 en milions d’euros.
Els ingressos i les despeses figuren per
l’origen i la destinació respectivament.
A. Els ingressos públics dels PGE
El sector públic necessita uns recursos, anomenats ingressos públics, per a dur a terme les
diverses funcions que assumeix. En concret, l’Estat té les següents vies per a obtenir-los:
— Cotitzacions socials. Són les quantitats que els treballadors afiliats a la Seguretat
Social paguen perquè, en situacions de necessitat, ells i les seves famílies tinguin dret
a cobertura: malaltia, invalidesa, jubilació... A Espanya, en els darrers anys ha augmentat
el volum de cotitzacions socials i s’espera que en el futur la quantia d’aquesta
partida s’iguali amb la quantitat que es recapta en concepte de tributs.
— Tributs. En els PGE són els ingressos públics més importants, ja que suposen la meitat
del total recaptat. Segons si el contribuent rep o no alguna cosa a canvi, podem
classificar-los en:
•
Els impostos són pagaments que exigeixen les administracions públiques sense
que el contribuent rebi res a canvi, és a dir, no proporciona un benefici directe
a qui els paga (impost sobre la renda de les persones físiques, impost sobre el
valor afegit…). Els impostos poden ser directes o indirectes. La diferència entre
impostos directes i indirectes rau en el fet que els primers tenen en compte la
situació econòmica de la persona o l’empresa als quals afecten i els segons, no.
D’acord amb aquesta distinció, els principals impostos de l’Estat espanyol són els
que recull la Taula 11.6. Com pots veure, els imposts directes recauen sobre allò
que es guanya o es té (ingressos, beneficis i propietats), mentre que els indirectes
graven determinats actes, com la transmissió de béns o el consum.
INGRESSOS
Capítols Pressupost
inicial 2007
I. Impostos directes
i cotitzacions socials
(%)
203 623,06 71,8
II. Impostos indirectes 50 740,00 17,9
III. Taxes i altres ingressos 4 768,41 1,7
IV. Transferències corrents 12 542,18 4,4
V. Ingressos patrimonials 4 364,03 1,5
OPERACIONS CORRENTS 276 037,68 97,3
VI. Alienació inversions
reals
552,82 0,2
VII. Transferències de capital 3 005,85 1,1
OPERACIONS DE CAPITAL 3 558,67 1,3
TOTAL OPERACIONS NO
FINANCERES
279 596,36 98,5
VIII. Actius financers 4 134,18 1,5
TOTAL PRESSUPOST 283 730,53 100,0
DESPESES
Capítols
I. Despesa de personal
II. Despeses corrents en
béns i serveis
III. Despeses financeres
IV. Transferències corrents
OPERACIONS CORRENTS
V. Fons de contingència i
altres imprevistos
VI. Inversions reals
VII. Transferències de capital
OPERACIONS DE CAPITAL
TOTAL OPERACIONS NO
FINANCERES
VIII. Actius financers
IX. Passius financers
TOTAL OPERACIONS
FINANCERES
TOTAL PRESSUPOST

Política fiscal: la finalitat dels impostos
Els impostos són una de les principals eines de política
fiscal. Tenen les finalitats següents:
— Finançar el sector públic perquè compleixi els seus
objectius.
— Regular l’activitat econòmica. En augmentar els impostos
es frena l’activitat econòmica, és a dir, el con-
LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL 11
• Les taxes són pagaments a canvi d’utilitzar un servei públic o una activitat que
proporcionen un benefici directe a l’usuari (l’entrada en una exposició pública, la
matrícula d’una universitat pública…).
— Altres ingressos. Els més importants són:
• Transferències corrents. Recursos procedents d’altres entitats, com els generats per
les loteries i els jocs de l’Estat.
• Ingressos patrimonials. Rendes que proporcionen els béns de l’Estat, com els beneficis
d’empreses públiques com Altadis o RENFE.
• Alienació d’inversions. Deriven de la venda de béns que són propietat de l’Estat,
com per exemple, les empreses públiques. Els darrers anys hem assistit a la privatització
d’importants empreses com Telefónica, Repsol o Iberia, entre altres.
• Transferències de capital. Procedeixen de fons estructurals de la Unió Europea i es
destinen a finançar projectes d’inversió.
B. Les despeses públiques del PGE
La despesa pública és el conjunt de despeses efectuades per l’Administració pública. Pel
que fa a l’Estat i d’acord amb la destinació, podem classificar les despeses públiques en:
— Despeses corrents. Són les despeses generals que tenen l’objectiu de proporcionar a la
societat serveis públics com ara la sanitat, l’educació, la justícia, la defensa nacional i
molts altres. Al seu torn, pot dividir-se en dues grans categories:
• Salari dels funcionaris.
• Compres de béns i serveis a empreses privades.
— Despeses d’inversió. Són les que es destinen a mantenir i ampliar la capacitat productiva
del país. Gairebé tota la despesa es concentra en infraestructures: carreteres,
hospitals, centres educatius, aeroports, ports, etcètera.
— Transferències i subvencions. L’Estat obté recursos en forma d’impostos, cotitzacions
socials... i després els transfereix a les persones o empreses més necessitades. Quan les
destinatàries de les ajudes són les persones, les anomenem transferències (pensions de
jubilació o invalidesa, beques d’estudi, subsidis de desocupació...), mentre que si els perceptors
són les empreses les anomenem subvencions (per a crear empreses, per invertir
en béns de capital, per a crear llocs de treball...).
Observatori 4
sum i la inversió privada (política fiscal restrictiva)
disminueixen. Tanmateix, ambdós creixen si els impostos
disminueixen (política fiscal expansiva).
— Millorar la distribució de la renda. L’Estat estableix
lleis que intenten reduir les desigualtats en la distribució
personal i geogràfica de la renda. Entre elles hi
ha els impostos progressius, els quals tracten que els
qui més tenen paguin més, no només en quantitat,
sinó també proporcionalment.
Impostos directes
Impost sobre el patrimoni
Recau sobre la propietat
de particulars.
Impost sobre la renda de
les persones físiques (IRPF)
225
Recau sobre les rendes dels factors
productius: salaris, lloguers
i interessos.
Impost de societats
Recau sobre el benefici que
obtenen les empreses.
Impostos indirectes
Impost sobre transmissions
patrimonials
Ho paguen els particulars que
compren algun bé a altres
particulars.
Impost sobre el valor afegit
(IVA)
Recau sobre el consum de béns
i serveis.
Impostos especials
Recauen sobre béns i serveis
específics com per exemple, l’alcohol,
els hidrocarburs o el tabac.
Taula 11.7. Principals impostos de l’Estat
espanyol.

226 LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL
11
Recorda
La funció redistribuïdora de la
renda és un punt bàsic en la política
de despesa pública de qualsevol
país. L’aplicació d’impostos progressius
i l’impuls de determinades activitats
econòmiques vitals amb la
despesa pública (política sectorial)
intenten aconseguir millorar la distribució
de la renda.
Consum i inversió pública
(despeses corrents i d’inversió)
PIB = C + I + D + (X – M)
Consum i inversió privada
Fig. 11.4. La despesa real és aquella que
forma part de la demanda agregada d’un
país perquè contribueix a incrementar el
nivell de producció.
SABIES QUE EN ALGUNS PAÏSOS
L’ESTAT CONCEDEIX SUBVENCIONS A
LES EMPRESES PER A OPTIMITZAR EL
RENDIMENT?
I TU NO SABIES QUE EN
«AQUEST» PAÍS S’APLICA LA
POLÍTICA NEOLIBERAL?
Fig. 11.6. Moltes decisions de l’Estat
s’originen en la manera d’entendre
l’economia.
En analitzar els PGE cal distingir entre despesa real (despesa corrent més despesa
d’inversió) que du a terme l’Estat i les transferències i subvencions necessàries per a
millorar la distribució de la renda.
En el primer grup, a canvi de la despesa que efectua l’Estat, els ciutadans gaudim de
certs serveis. Encara que paga per ells, no és l’Estat qui rep la prestació. En canvi, en
el segon cas, l’Estat es limita a redistribuir la renda: actua com a intermediari i posa en
una banda el que treu d’una altra. És igual que un pare que gasta diners pels seus fills.
No és el mateix l’assignació setmanal que dóna al noi (que seria una transferència), que
els diners que paga al col·legi perquè l’eduquin (que seria una despesa). Tot i que en el
primer cas, el pare no rep res a canvi, sí que ho fa en el segon (l’educació del fill) de tal
manera que ens trobem davant una transferència i una despesa, respectivament. Aplicar
les transferències i subvencions forma part de la funció redistribuïdora de l’Estat.
A grans trets, hi ha dos factors que cal analitzar en els PGE: la quantia de la despesa
pública i el saldo pressupostari.
— La quantia de la despesa pública és molt rellevant, ja que indica quins són els
objectius del Govern en matèria pressupostària. Un gran despesa pública contribueix
a expandir l’economia, al contrari que una contenció (vegeu la Figura 11.4.).
— El saldo pressupostari, o diferència entre els ingressos i les despeses, és objecte
d’anàlisis en el pròxim apartat.
PGE
Fig. 11.5. No tot el que figura en els PGE són despeses sinó que una part, en forma de
transferències i subvencions, es destina a millorar la distribució de la renda.
C. El saldo pressupostari
Despeses corrents
Transferències i
subvencions
Despesa real
Despeses
d’inversió
Redistribució
de la renda
Els efectes de la política fiscal sobre l’economia són totalment diferents en funció que
el pressupost estigui equilibrat (ingressos = despeses), en dèficit (ingressos < despeses)
o en superàvit (ingressos > despeses). El dèficit públic sorgeix quan es gasta més del
que s’ingressa, de tal manera que augmenta la quantitat de diners en circulació, amb
l’objectiu d’incrementar els nivells de producció i ocupació. Darrerament, la intervenció
més gran de l’Estat i la pròpia funció de consumidor fan que els pressupostos de molts
governs siguin deficitaris. En aquest sentit hi ha dues corrents de pensament econòmic
que enfronten els economistes:
— Les polítiques basades en el model econòmic keynesià defensen que l’Estat s’ha
d’endeutar per a assolir la plena ocupació i l’estabilitat. Defensen que el pressupost
ha de buscar l’equilibri al llarg del cicle econòmic. Durant la fase recessiva del cicle,
l’Estat s’endeuta per a impulsar l’activitat econòmica. Després, durant l’expansió, obtindrà
superàvit i pagarà els deutes pendents per a quan tornin les vaques magres.

LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL 11
— Les polítiques neoliberals critiquen l’endeutament de l’Estat. L’objecció principal
és la inflació que genera el dèficit públic en augmentar la quantitat de diners
que circulen per l’economia. Opinen que la política fiscal és innecessària perquè
creuen que el mercat es regula sol i que la despesa pública s’ha de limitar a allò
que és estrictament necessari.
En l’economia es poden donar dos tipus de dèficit: el cíclic i l’estructural.
— Dèficit cíclic. Es produeix quan sorgeixen les inevitables fases de recessió del
cicle econòmic. Té un caràcter transitori, ja que dura el temps que l’Estat triga
a reactivar l’economia i a recuperar la confiança dels agents econòmics, a base
d’endeutar-se per a estimular la demanda agregada.
Per això normalment aquest dèficit desapareix en les fases de creixement, quan l’Estat
incrementa els ingressos (mitjançant impostos o prestacions socials) i redueix les
despeses (pagant menys subsidis i retallant els programes d’obres públiques), aprofitant
l’auge de la producció i de l’ocupació. Es podria dir que és un dèficit d’aparició
natural en qualsevol economia.
— Dèficit estructural. És un dèficit permanent que es manté fins i tot en situacions
pròximes a la plena ocupació. Representa un llast per al desenvolupament econòmic
a causa dels costos del deute que, constantment, ha d’assumir l’Estat.
Quan els ingressos no són suficients per a cobrir les despeses, l’Estat pot dur a terme
retallades pressupostàries per a no caure en dèficit o bé endeutar-se emprenent despeses
útils que a curt o llarg termini assentin les bases d’una recuperació.
Per a finançar el dèficit públic l’Estat pot optar per:
— Emetre deute públic. De la mateixa manera que demanem un préstec a un banc,
l’Estat demana diners a empreses i particulars a canvi d’uns títols valor que atorguen
a qui els posseeix el dret a la devolució dels diners a un interès fix pactat. L’organisme
amb competències en matèria de finançament públic és el Tresor Públic.
— Apujar els impostos. A més de ser impopular, augmentar els impostos ja existents
o establir-ne de nous frena la demanda de béns i serveis, de tal manera que
l’aplicació d’aquesta mesura s’acostuma a efectuar en fases expansives del cicle
econòmic perquè generen menys impacte social.
— Augmentar els diners en circulació. Aquesta mesura sol augmentar els preus
(inflació), raó per la qual els Estats són molt previnguts a l’hora d’aplicar aquesta
mesura. Als països de la zona euro, per motius d’estabilitat, aquesta decisió només
la pot executar el Banc Central Europeu.
5> En què es diferencien els imposts directes dels indirectes?
Quins tenen més rellevància en l’efecte
redistribuïdor de la renda?
6> Què són els Pressupostos Generals de l’Estat? I els
tributs?
227
Sabies que...? ...
Els darrers anys, a l’equilibri pressupostari
(ingressos = despeses)
se l’ha anomenat popularment
«dèficit zero».
ACTIVITATS
7> En què es diferencien les despeses corrents i les
d’inversió? I les transferències de les subvencions?
8> Per què no s’entén el dèficit cíclic com un problema?

228 LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL
11
Textos de suport
1. La pressió fiscal a Espanya
La pressió fiscal és el resultat de dividir els ingressos que obté
l’Estat en forma d’impostos i cotitzacions socials entre el PIB,
és a dir, la relació que existeix entre el que un país paga per
a mantenir l’Estat i el que produeix o guanya.
Ingressos per impostos
i cotitzacions dels treballadors
Pressió fiscal =
PIB
Per exemple, el 2004, la pressió fiscal va ser del 36 %, la
qual cosa vol dir que, de cada 100 € que guanya un espanyol,
paga 36 € d’impostos de mitjana. Si preguntem als
nostres pares o amics, segurament estaran d’acord que es
paguen molts impostos. Però si comparem les xifres amb la
resta d’Europa, potser és un tòpic dir que és així.
També el 2004 la mitjana europea de pressió fiscal va ascendir
al 42 %, un 6 % més que a Espanya. En teoria, hauríem
d’estar contents de pagar bastants menys impostos que els
nostres col·legues europeus. És cert que una pressió fiscal
menor contribueix a augmentar el consum i la inversió privada
(política fiscal expansiva), però d’altra banda l’efecte
redistribuïdor de la renda perd efecte al detreure menys impostos
de les capes socials més afavorides (a causa de la
progressivitat dels impostos directes).
EL PES DELS IMPOSTOS
Percentatge del sou destinat a IRPF i cotitzacions
socials
País/
Situació
Alemanya
Espanya
França
Parella amb dos fills amb un únic sou del
100 % del salari mitjà del país
Solter que cobra el 100 % del salari mitjà
del país
35,7
51,8
33,4
39,0
41,7
50,1
Itàlia
35,2
45,4
Portugal
26,6
36,2
Regne Unit
27,1
33,5
OCDE
27,7
37,3
Mitjana UE
31,6 42,1
Fig. 11.7. Les càrregues fiscals augmenten a Espanya. La
tendència és inversa a la que registra la mitjana de la Unió
Europea i l’OCDE. És especialment costosa la pressió fiscal sobre
la família típica, una parella amb dos fills i un únic salari.
Lògicament, si paguem menys impostos que altres països
europeus no podem esperar que els serveis públics estiguin
al mateix nivell. Les carreteres, la seguretat pública,
l’educació... són exemples de serveis públics que es poden
degradar si es descuida la política fiscal. Estadísticament,
la diferència més important respecte a la mitjana
europea rau precisament en els impostos directes, els
quals tenen un pes més gran en la majoria dels països de
la Unió Europea.
És difícil dir si Espanya desenvolupa una política fiscal
adequada, perquè cada país té una cultura i unes característiques
econòmiques diferents. Per exemple, els països
nòrdics tenen una tradició molt fiscalitzadora i uns
impostos directes molt elevats, la qual cosa genera una
gran varietat de serveis públics addicionals (per exemple,
universitat gratuïta o un any de baixa per maternitat).
Un altre factor important a l’hora de dissenyar l’estil fiscal
i econòmic dels governs és la fase del cicle econòmic que
toca viure. Una fase de recessió pot exigir mesures fiscals
expansives (reduir els impostos o incrementar la despesa
pública) per a estimular la demanda agregada.
En canvi, en una fase d’expansió les mesures restrictives
(apujar els impostos o disminuir la despesa pública) poden
ser el més pertinent. En aquest sentit, és convenient
recordar que l’economia espanyola ha continuat creixent
els darrers anys quan la d’altres països europeus, tradicionalment
més rics, està estancada o en recessió.
No obstant això, en una situació que les economies dels països
de la zona euro es relacionen amb una moneda comuna,
és d’esperar que, els anys vinents, aquests països tractin de
consensuar les polítiques fiscals més enllà del que actualment
estableix el Pacte d’estabilitat i creixement.
1> Si diem que un país té una pressió fiscal del
40 %, què significa?
2> Els darrers anys s’ha incrementat el preu que els
espanyols paguem pel tabac o l’alcohol. Quina
classe d’impostos són els que han propiciat
aquest augment? Explica com afecten aquestes
pujades la pressió fiscal.
3> En qüestions de política fiscal, raona per què és
important la fase del cicle econòmic en què es
troba un país.

Creixement
econòmic
sostenible
Segons la seva
naturalesa...
Discrecionals
Obres públiques
Ocupació
i formació
Transferències
Modificació
de tipus
impositius
Estabilitzadors
automàtics
Impostos
Cotitzacions
Emissió de
deute públic
Finançament
Increment
dels impostos
LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL 11
LA POLÍTICA ECONÒMICA
Augment
dels diners en
circulació
Dèficit
I < G
Mapa conceptual
Objectius Tipus de política econòmica
Plena
ocupació
Tipus de política fiscal
Segons els seus
efectes sobre
l’economia...
Estabilitat
dels preus
Expansiva Contractora
Fiscal
La política fiscal s’expressa
mitjançant els...
Pressupostos Generals de l’Estat
Despeses Ingressos
Corrents
Monetària
Inversió
(infraestructures)
Transferències
i subvencions
Saldo
Equilibri
I = G
Tipus
Exterior
Cotitzacions
socials
Tributs
Altres
ingressos
Superàvit
I > G
Cíclic Estructural
Rendes
229

230 LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL
11 Tribuna d’economia
230
Núm. 11
L’any vinent les polítiques educatives
comptaran amb un pressupost
de milions d’euros, fet que suposa
un increment del 16,6 % si es compara
amb els fons del 2006. Aquests
comptes preveuen una sèrie de dotacions
per a atendre les despeses
derivades d’aprovar el projecte de
Llei orgànica d’educació (LOE), que
actualment es troba al Parlament.
A la conferència de premsa en què es
van presentar els PGE per al proper
any, el ministre d’Hisenda no va poder
dissimular la seva satisfacció. Segons
el ministre, els PGE d’enguany tenen
l’objectiu fonamental d’impulsar la
competitivitat empresarial, alhora
que atenen les demandes prioritàries
dels ciutadans.
La dotació per a investigació i desenvolupament
(incloses les noves tecnologies),
entesa com a clau per a
millorar la productivitat, augmenta a
4 826 milions, el 30,9 % més. Dins
de l’anomenat pla Enginy, el Govern
pretén que el percentatge destinat a
aquesta partida assoleixi el 1,5 % el
2007 i el 2 %, el 2010.
Destaca l’augment en el capítol
d’infraestructures. El pressupost considera
per a aquesta partida una dotació
de 16 118 milions, un 42,4 %
més que l’any anterior.
ACTIVITATS
Més educació i competitivitat
Les inversions en R+D, infraestructures i educació són
les apostes dels Pressupostos Generals de l’Estat per al
2007. D’altra banda, el sanejament dels comptes públics
1> Quin tipus de despesa són les pensions? Quin és
l’objectiu d’assignar aquestes despeses entre jubilats
o viudes, per exemple?
2> Quina relació hi ha entre la productivitat i les
despeses en R+D?
Diari independent d’informació econòmica 1,00 €
Les infraestructures de transport
comptaran amb la major part de la
inversió (12 317 milions, un 12 %
més) i el ferrocarril absorbirà 5 704
milions, un 7,9 % més que l’any passat.
D’una banda, es destinaran 3 451
milions (+15,7 %) en carreteres; entre
aquestes inversions cal destacar
els projectes relatius al tancament
de l’A-8 a Astúries i l’A-7 de Granada,
la connexió Màlaga-Còrdova, la Ruta
de la Plata i l’autovia Mudéjar.
Quan es va preguntar per la despesa
social, el ministre va posar èmfasis
en l’augment del 6,9 % que experimentarà
respecte a l’any anterior la
partida destinada a pensions, fins
a situar-se en 84 641 milions. Les
pensions augmentaran entre un 5 %
i un 6,5 %. Els funcionaris cobraran
un 3,1 % més i no hi haurà pla de
prejubilacions.
La política exterior comptarà el 2007
amb un increment en l’assignació
del 23,2 % fins als 1 423,95 milions.
L’àrea més beneficiada serà la de Cooperació
per al Desenvolupament,
que comptarà amb una dotació de
681,46 milions (+57,1 %). L’objectiu
del Govern és que, al final de la legislatura,
l’ajuda oficial al desenvolupament
se situï al 0,5 % del PIB per
a complir els compromisos adquirits
amb la Unió Europea.
segueix el seu curs: es redueix el deute públic en relació
amb el PIB i s’aporten 1 677 milions per a pal·liar el
dèficit sanitari de les autonomies.
Si més no, el ministre va defensar amb
èmfasis el superàvit dels comptes públics
malgrat que se li va assenyalar
que el país semblava sumit en una fase
de recessió econòmica. «És cert que en
èpoques passades, el dèficit va ser una
eina molt emprada per a estimular la
demanda agregada, i per tant l’activitat
econòmica, però en aquests moments
és fonamental controlar la inflació; altres
països europeus ja fa diversos anys
que tenen dèficit i no per això han
reactivat les seves economies.»
Distribució per polítiques de despesa
Pressupost consolidat
12,5 %
31 %
6,4 %
50,2 %
Despesa social
(pensions, habitatge, desocupació...)
Actuacions de caràcter general
(transferències a altres adm. púb.,
deute públic)
Actuacions de caràcter econòmic
(infraestructures, R+D+i, agricultura...)
Serveis públics bàsics
(justícia, defensa, seguretat ciutadana...)
3> Com pot el sector públic reactivar una economia des
del punt de vista dels economistes keynesians i quina
relació té amb la demanda agregada? Per què alguns
països recorren al dèficit pressupostari fins i tot sabent
que pot ocasionar inflació?

Els riscos del dèficit zero
Brussel·les. La línia política que
assenyala la Unió Europea marca
l’evolució del dèficit públic als països
de la zona euro fins als nivells
pròxims al «dèficit zero». La contenció
de la despesa pública per a
buscar l’estabilitat de preus és un
punt essencial de la nova Europa,
especialment en un moment en què
s’intenta homogeneïtzar les economies.
Quan s’evita el dèficit públic, l’Estat
eludeix gastar més del que ingressa,
però no sempre convé actuar
Tribuna de d’economia economía
LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL 11
d’aquesta manera. Efectivament, una
economia en fase d’expansió no necessita
la despesa pública, perquè la
iniciativa privada ja s’encarrega de
promoure la demanda. Malgrat això,
una economia en recessió sí que pot
necessitar l’impuls de la despesa pública
per a reactivar-se.
És cert que si l’Estat no gasta, no
s’endeuta, però també és cert que
si porta massa lluny aquesta política
és probable que privi el país
d’infraestructures o inversions afavoridores
del creixement econòmic.
Contenir la despesa és una mesura de sentit comú; però és difícil fer-ho bé. Si es gasta molt,
el país s’endeuta; si es gasta poc, es pot privar el país de les inversions necessàries per al
futur.
Anàlisi
S’actualitzen les
pensions segons l’IPC
Sevilla. Una inflació moderada no és
cap problema. L’aspecte negatiu és
la manca de creixement dels salaris
al ritme de la inflació. Per exemple,
la pensió que rep un jubilat és
una quantitat fixa tots els mesos. Si
l’Estat no l’actualitzés cada any en el
mateix percentatge que augmenta el
cost de la vida, cada vegada es podrien
adquirir menys béns amb la mateixa
quantitat de diners, raó per la
qual cal actualitzar les remuneracions
esmentades.
Per a fer-ho s’utilitza l’índex de preus
de consum (IPC), un indicador que
expressa l’augment dels preus d’un
cistell d’anar a comprar estàndard
respecte al període de temps immediatament
anterior.
Diario Diari independiente independent de d’informació información econòmica
económica
Breus
Augmenta la despesa
en R+D
Els països tenen dues opcions per a
créixer econòmicament: augmentar
la dotació de factors de producció
disponibles o millorar la productivitat.
Tenint en compte que modificar
la quantitat de factors de producció
és relativament difícil a curt termini,
la variable sobre la qual es
tracta d’actuar és la productivitat,
i aquest és el moment en què entra
l’R+D.
Els avenços tecnològics que permeten
una combinació de factors més
eficient solen ser fruit d’anys de recerca
i desenvolupament.
El pressupost
de Sanitat creix
un 3 %
Els béns i serveis, encara que els
proporcioni l’Administració, tenen
un cost d’oportunitat. Quan l’Estat
decideix incrementar la despesa en
educació, per exemple, renuncia a
altres alternatives, com ara elevar el
pressupost en Sanitat o millorar les
carreteres.
Les queixes sobre el funcionament
dels serveis públics solen ser freqüents
i hi ha persones que se senten
ofeses quan es comparen amb
els dels nostres veïns europeus.
Tanmateix, no cal oblidar que, per
exemple, per a abaratir el transport
públic a jubilats i estudiants, o augmentar
el nombre de prestacions per
desocupació o posar un llit en un
hospital públic, és necessari recaptar
impostos.
I encara que es percep que paguem
massa impostos, comparativament
parlant, es paguen més a Europa.
231
231

232 LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL
11
Exercicis
1> Per què és important el suport de certs col·lectius a
l’hora de planificar la política econòmica?
2> Digues a quin tipus de política econòmica corresponen
les mesures següents adoptades pel Govern:
a) Concessió d’ajudes a les empreses exportadores.
b) Actualització del salari mínim interprofessional.
c) Supressió de l’impost d’activitats econòmiques.
d) Reducció de la quantitat de diners en circulació.
e) Creació d’un nou impost sobre la gasolina.
3> Posa’t al lloc del ministre d’Economia i, després de
descobrir a Internet quines són les principals partides
de despeses dels PGE d’enguany, comenta amb els
teus companys les raons que han impulsat el Govern
a determinar les despeses en qüestió així com quines
han estat les principals variacions respecte l’any
anterior.
4> Què succeiria si l’Estat no intentés millorar la distribució
de la renda? Creus que la política fiscal aconsegueix
sempre millorar la distribució de la renda?
Raona la resposta.
5> Quan el Govern decideix disminuir la despesa pública
o apujar els impostos:
a) Quins efectes en cadena es produeixen en una
economia?
b) Quin és el possible efecte indesitjat d’aquesta
actuació?
c) Com s’anomena aquest tipus de política fiscal?
6> A quin instrument de política fiscal discrecional pertanyen
les mesures següents adoptades per l’Estat?
a) Construcció d’un hospital.
b) Increment del tipus impositiu de l’IRPF.
c) Cursos de formació per a treballadors en actiu.
d) Pagament del subsidi d’atur.
7> Explica en què es diferencien les polítiques fiscals
discrecionals i els estabilitzadors automàtics.
8> Utilitza un exemple per a descriure com actuen els
estabilitzadors automàtics sobre l’economia.
9> En què consisteix un procés de privatització d’empreses?
Esmenta algun exemple que coneguis.
10> Quina diferència hi ha entre les despeses reals i les
de transferència? Posa un exemple de cadascun.
11> Digues a quin grup de despesa (corrent, inversió,
transferència/subvenció) pertanyen les mesures següents
adoptades per l’Estat:
a) Pagament de les pensions de viduïtat.
b) Construcció d’obres públiques.
c) Despesa en material sanitari.
d) Beques d’estudi.
e) Subvenció per a crear llocs de treball.
f) Contractació de funcionaris.
g) Subsidi de desocupació.
h) Gestió de subvencions procedents de la Unió
Europea.
i) Ajudes per a la recerca i el desenvolupament de
productes o processos nous.
12> Per què el saldo pressupostari pot esdevenir un problema?
13> Per què l’entrada en vigor de la moneda europea ha
suposat un inconvenient per als països de la zona
euro a l’hora de finançar el dèficit públic?
14> Quina controvèrsia mantenen keynesians i neoliberals
pel que fa al dèficit pressupostari?
15> En què consisteix el Pacte d’estabilitat de la UE, del
qual forma part Espanya?
16> Raona la veracitat o falsedat de les afirmacions
següents:
a) El dèficit pressupostari no és necessàriament
negatiu per a l’economia.
b) La política fiscal expansiva pot generar inflació.
c) La principal diferència entre els impostos i les
taxes és que en els primers el contribuent rep
alguna cosa a canvi i en els segons no.
d) La despesa pública que figura en els PGE és un
dels components de la demanda agregada.
e) Una reducció de la despesa pública pot motivar
que perdis el lloc de treball.
f) El dèficit zero, en la mesura que no es gasta més
del que s’ingressa, sempre és beneficiós.

17> Relaciona els titulars següents extrets de la premsa
econòmica amb conceptes econòmics estudiats al
llarg d’aquesta unitat.
a) «El govern demana moderació salarial.»
b) «La supressió de l’IAE és imminent.»
c) «Augmenta la pressió fiscal.»
18> Llegeix el text següent i contesta les preguntes que
hi ha a continuació:
Els països de la Unió Europea han formalitzat un acord
polític per a liberalitzar completament els serveis postals
a Europa a partir del 2011, amb un període excepcional
d’adaptació de dos anys per a alguns estats.
L’obertura del mercat acabarà amb els darrers monopolis
en aquest sector. La situació dels serveis postals a
Europa és molt diversa. Entre els països que gaudeixen
LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL 11
Exercicis
d’una liberalització completa figuren Suècia i el Regne
Unit. A Espanya, Correos encara controla els enviaments
interprovincials i transnacionals de menys de 50
grams, encara que altres serveis, com el correu local,
un dels més interessants a nivell econòmic, estan
totalment liberalitzats.
Font: El Mundo, 1 d’octubre del 2007.
a) Des que Espanya va ingressar a la UE el 1986,
l’Estat espanyol s’ha anat desprenent dels monopolis.
Què penses que ha motivat aquesta tendència?
b) Quines creus que seran les conseqüències de la
liberalització anunciada pel 2011 en el sector
postal?
19> Aparella els conceptes del primer bloc amb les definicions del segon:
a) Dèficit públic.
1. Situació de desequilibri pressupostari, en què les despeses
públiques són inferiors als ingressos obtinguts.
b) Discrecional.
2. És una part del pressupost que s’utilitza per a redistribuir
la renda i que no genera contraprestació, per exemple, un
subsidi o una prestació.
c) Impostos directes.
3. Són aquells impostos que graven la renda de les famílies o
de les empreses.
d) Impostos indirectes.
4. Potestat governativa en les funcions de la competència que
no estan reglades.
e) Indicador econòmic.
5. Són els mitjans i instruments que l’Estat empra per a
intervenir en l’activitat econòmica i intentar assolir els
objectius perseguits.
f) Taxa.
6. Magnitud que mesura les variables econòmiques d’un país.
7. Tribut lligat a l’ús o gaudi de determinats béns i serveis
g) Política econòmica.
públics.
8. Són aquells impostos que graven el consum que els
h) Superàvit públic.
individus efectuen.
i) Transferència.
9. Situació pressupostària en què els ingressos públics són
inferiors a les despeses públiques.
233

234 LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL
11
Conceptes bàsics
La política econòmica són els mitjans i instruments que
l’Estat utilitza per a aconseguir uns objectius determinats
intervenint en l’activitat econòmica. Els objectius més
habituals són assolir el creixement econòmic, la plena
ocupació i l’estabilitat dels preus. Per això, els estats influeixen
sobre les variables econòmiques (producció, ocupació
i preus) mitjançant la política econòmica, la qual
es divideix en quatre àrees: la política fiscal, la política
monetària, la política exterior i la política de rendes.
Avui dia, amb la política monetària i l’exterior en mans de
la Unió Europea, la política econòmica més important en
un país és la fiscal, que es defineix com l’actuació intencionada
de l’Estat per a augmentar o disminuir l’activitat
econòmica del país principalment a través de la recaptació
d’impostos i l’aplicació de la despesa pública. Els
instruments fiscals es poden dividir en dos grans grups:
discrecionals i estabilitzadors automàtics, que es diferencien
perquè els primers s’utilitzen a voluntat i els
segons, no. En funció dels seus efectes sobre l’economia,
la política fiscal pot ser expansiva o contractora, segons
si pretén augmentar o disminuir els nivells de producció
i ocupació del país.
El pressupost és l’instrument del qual se serveix la política
fiscal per a expressar els plans de despeses i ingressos.
En el cas d’Espanya els instruments de la política fiscal es
plasmen en els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE),
una relació detallada del sostre de despeses i les previsions
d’ingressos que la Hisenda Pública efectuarà durant
l’any següent, d’acord amb el pla econòmic que elabora
l’Estat.
Per tal de dur a terme les diferents funcions del sector
públic calen uns recursos que s’anomenen ingressos públics.
Concretament, l’Estat disposa de les vies següents
per a obtenir recursos: els tributs (principalment impostos)
i altres ingressos. Pel que fa a la destinació de les
despeses podem parlar de despeses corrents (pagaments
als funcionaris i compres de béns i serveis a empreses
privades), despeses d’inversió (infraestructures)
i transferències i subvencions.
A part de la quantia dels PGE, que indica una política fiscal
expansiva o contractora, és especialment rellevant el
saldo pressupostari, ja que els efectes sobre l’economia
són totalment diferents en funció que el pressupost estigui
equilibrat (ingressos = despeses), en dèficit (ingressos
< despeses) o en superàvit (ingressos > despeses).
Darrerament, la major intervenció de l’Estat en l’economia
i la pròpia funció de consumidor fan que els pressupos-
tos de la majoria dels governs siguin deficitaris. Sense
entrar en el debat entre keynesians i neoliberals sobre
la idoneïtat d’aquesta pràctica, cal destacar dos tipus de
dèficit: el cíclic, que es produeix quan l’economia entra
en una fase de recessió (de caràcter temporal i d’aparició
natural en qualsevol economia) i l’estructural, un dèficit
permanent que es manté fins i tot en situacions pròximes
a la plena ocupació i que esdevé un llast per al desenvolupament
econòmic.
En aquestes situacions de dèficit, els estats poden adoptar
diverses mesures per a obtenir recursos: emetre deute
públic, apujar els impostos o augmentar la quantitat de
diners en circulació.
Les polítiques econòmiques són les formes en què l’Estat
pot intervenir en l’economia per a assolir uns objectius
econòmics relacionats amb la producció, l’ocupació i els
preus, mitjançant variables com els impostos, la despesa
pública i el preu del diner.
Dins de les polítiques fiscals discrecionals s’inclouen
els programes d’obres públiques, els plans d’ocupació i
formació, els programes de transferències i la modificació
dels tipus impositius.