ECONOMIÌ•A Unidad 11 ok.indd - McGraw-Hill

226 LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL
11
Recorda
La funció redistribuïdora de la
renda és un punt bàsic en la política
de despesa pública de qualsevol
país. L’aplicació d’impostos progressius
i l’impuls de determinades activitats
econòmiques vitals amb la
despesa pública (política sectorial)
intenten aconseguir millorar la distribució
de la renda.
Consum i inversió pública
(despeses corrents i d’inversió)
PIB = C + I + D + (X – M)
Consum i inversió privada
Fig. 11.4. La despesa real és aquella que
forma part de la demanda agregada d’un
país perquè contribueix a incrementar el
nivell de producció.
SABIES QUE EN ALGUNS PAÏSOS
L’ESTAT CONCEDEIX SUBVENCIONS A
LES EMPRESES PER A OPTIMITZAR EL
RENDIMENT?
I TU NO SABIES QUE EN
«AQUEST» PAÍS S’APLICA LA
POLÍTICA NEOLIBERAL?
Fig. 11.6. Moltes decisions de l’Estat
s’originen en la manera d’entendre
l’economia.
En analitzar els PGE cal distingir entre despesa real (despesa corrent més despesa
d’inversió) que du a terme l’Estat i les transferències i subvencions necessàries per a
millorar la distribució de la renda.
En el primer grup, a canvi de la despesa que efectua l’Estat, els ciutadans gaudim de
certs serveis. Encara que paga per ells, no és l’Estat qui rep la prestació. En canvi, en
el segon cas, l’Estat es limita a redistribuir la renda: actua com a intermediari i posa en
una banda el que treu d’una altra. És igual que un pare que gasta diners pels seus fills.
No és el mateix l’assignació setmanal que dóna al noi (que seria una transferència), que
els diners que paga al col·legi perquè l’eduquin (que seria una despesa). Tot i que en el
primer cas, el pare no rep res a canvi, sí que ho fa en el segon (l’educació del fill) de tal
manera que ens trobem davant una transferència i una despesa, respectivament. Aplicar
les transferències i subvencions forma part de la funció redistribuïdora de l’Estat.
A grans trets, hi ha dos factors que cal analitzar en els PGE: la quantia de la despesa
pública i el saldo pressupostari.
— La quantia de la despesa pública és molt rellevant, ja que indica quins són els
objectius del Govern en matèria pressupostària. Un gran despesa pública contribueix
a expandir l’economia, al contrari que una contenció (vegeu la Figura 11.4.).
— El saldo pressupostari, o diferència entre els ingressos i les despeses, és objecte
d’anàlisis en el pròxim apartat.
PGE
Fig. 11.5. No tot el que figura en els PGE són despeses sinó que una part, en forma de
transferències i subvencions, es destina a millorar la distribució de la renda.
C. El saldo pressupostari
Despeses corrents
Transferències i
subvencions
Despesa real
Despeses
d’inversió
Redistribució
de la renda
Els efectes de la política fiscal sobre l’economia són totalment diferents en funció que
el pressupost estigui equilibrat (ingressos = despeses), en dèficit (ingressos < despeses)
o en superàvit (ingressos > despeses). El dèficit públic sorgeix quan es gasta més del
que s’ingressa, de tal manera que augmenta la quantitat de diners en circulació, amb
l’objectiu d’incrementar els nivells de producció i ocupació. Darrerament, la intervenció
més gran de l’Estat i la pròpia funció de consumidor fan que els pressupostos de molts
governs siguin deficitaris. En aquest sentit hi ha dues corrents de pensament econòmic
que enfronten els economistes:
— Les polítiques basades en el model econòmic keynesià defensen que l’Estat s’ha
d’endeutar per a assolir la plena ocupació i l’estabilitat. Defensen que el pressupost
ha de buscar l’equilibri al llarg del cicle econòmic. Durant la fase recessiva del cicle,
l’Estat s’endeuta per a impulsar l’activitat econòmica. Després, durant l’expansió, obtindrà
superàvit i pagarà els deutes pendents per a quan tornin les vaques magres.