ECONOMIÌ•A Unidad 11 ok.indd - McGraw-Hill

LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL 11
La política fiscal és l’actuació intencionada del sector públic (Estat, comunitats
autònomes, ajuntaments i Seguretat Social), mitjançant la recaptació
de fons (principalment en concepte d’impostos) i l’aplicació de
despeses públiques, per a assolir els objectius que persegueix l’Estat.
A. Tipus de política fiscal
Pel que fa als tipus de política fiscal, podem establir dos classificacions importants:
una, segons la naturalesa dels instruments aplicats i, una altra, en funció dels efectes
de les polítiques esmentades sobre l’economia.
Instruments fiscals
Els instruments dels quals disposen els governs per a intentar aconseguir els seus objectius
econòmics són les polítiques fiscals discrecionals i els estabilitzadors automàtics.
— Polítiques fiscals discrecionals. Són les que apliquen els governs quan volen influir
sobre els ingressos o les despeses intencionadament, és a dir, les que cal
activar per iniciativa pròpia perquè no estan reglades. Les polítiques discrecionals
pretenen mantenir el to de l’activitat econòmica, ja que normalment en èpoques de
crisi contribueixen a evitar la caiguda del nivell de producció de béns i serveis. Les
principals són:
• Programes d’obres públiques. Tenen dues finalitats: incrementar els nivells de la
producció i ocupació i dotar de més infraestructures el país.
• Plans d’ocupació i formació. Tenen l’objectiu de contractar i formar treballadors
durant breus períodes per poder incorporar-se ràpidament al món laboral. Patrocinats
per diferents administracions públiques, aquests projectes es concreten en
la formació ocupacional i en les escoles taller.
• Programes de transferències. Protegeixen els col·lectius desafavorits mitjançant
pagaments periòdics temporals o permanents. Les principals transferències són el
subsidi de desocupació (el popular «atur») i les pensions de jubilació.
• Modificació dels tipus impositius. Les persones determinen el consum propi segons
la renda disponible. Una variació dels tipus impositius de certs impostos, per
exemple, modifica les quantitats de què les famílies o les empreses disposen per a
consumir o invertir, la qual cosa, al seu torn, repercuteix en la demanda agregada
i, per tant, en els nivells de producció i ocupació.
No obstant això, les polítiques discrecionals tarden a fer efecte i no sempre es posen
en pràctica de manera encertada. A més, quan es produeix l’efecte desitjat és
difícil dir fins a quin punt obeeix aquestes polítiques. Per això, també s’empren els
anomenats estabilitzadors automàtics.
— Estabilitzadors automàtics. Són els ingressos o les despeses públiques que augmenten
o disminueixen paral·lelament al nivell de producció d’un país. Amb l’ús
dels estabilitzadors automàtics, les transicions entre les fases dels cicles econòmics
d’expansió i recessió són més breus i menys traumàtiques. Per establir un símil: si
l’economia fos un ascensor que puja o baixa massa ràpid, els estabilitzadors automàtics
actuarien com un fre en la baixada i com un llast en la pujada. Els principals
estabilitzadors automàtics són:
Política discrecional
Programes d’obres públiques
Plans d’ocupació i formació
Programes de transferències
Modificació dels tipus impositius
Estabilitzadors automàtics
Impostos progressius i proporcionals
Cotitzacions socials
Subsidis de desocupació
Recorda
221
El tipus impositiu és un percentatge
que s’aplica sobre una
quantitat determinada per a calcular
l’impost que cal pagar.
S’anomena discrecional la potestat
del Govern de complir les funcions
que no estan reglades però que formen
part de la seva competència.
La formació ocupacional, gestionada
per l’INEM i les comunitats
autònomes, es dirigeix als
col·lectius d’aturats i a les persones
que busquen la primera feina.
Taula 11.2. Tipus de política fiscal
segons la seva naturalesa. Les polítiques
discrecionals s’executen a voluntat
del Govern de la nació. En canvi, els
estabilitzadors automàtics actuen en
funció de la fase del cicle econòmic.