ECONOMIÌ•A Unidad 11 ok.indd - McGraw-Hill

B. Mitjans
LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL 11
Per a assolir aquests objectius els Estats es valen d’organismes o institucions intermèdies:
— Directes. Són els organismes que elaboren i posen en pràctica la política econòmica. Si bé
el Govern de la nació és el que dissenya la política econòmica general, executar-la correspon
al conjunt d’institucions del sector públic: el propi Estat, les comunitats autònomes,
els ajuntaments... Cadascun d’aquests organismes té assignada la seva pròpia parcel·la
dins la política econòmica. És bàsic que les institucions estiguin coordinades.
— Indirectes. Encara que no són agents econòmics pròpiament dits, hi ha diversos col·lectius
que tenen un gran pes específic en les societats modernes, com per exemple la banca, les
grans multinacionals, les associacions d’empresaris o els sindicats. Aquests col·lectius, que
també s’anomenen poders fàctics, disposen d’un ampli suport econòmic o social, per la qual
cosa resulta fonamental que l’Estat negociï amb ells per a avançar tots junts en la mateixa
direcció i aconseguir els objectius desitjats.
C. Tipus de política econòmica
Per a aconseguir els objectius econòmics els Estats es valen de polítiques econòmiques
que tenen capacitat d’influir sobre les variables econòmiques. Són aquestes:
— La política fiscal és l’acció intencionada de l’Estat per a augmentar o disminuir
l’activitat econòmica, principalment mitjançant la recaptació d’impostos i l’aplicació
de la despesa pública. Atesa la importància d’aquest tipus de política, l’analitzarem
detalladament a l’apartat següent.
— La política monetària és el conjunt de mesures que pren el banc central d’una nació
amb l’objectiu principal de mantenir l’estabilitat dels preus mitjançant la variació
de la quantitat de diners en circulació. Als països europeus que han adoptat l’euro
com a moneda única, el Banc Central Europeu (BCE) és qui assumeix les funcions
relacionades amb la política monetària des de l’1 de gener del 1999.
— La política exterior és la intervenció de l’Estat per a regular les transaccions amb
altres països o economies, com per exemple, el tipus de canvi de la moneda respecte
a les monedes d’altres països, les restriccions a les importacions o el foment de les
exportacions. Des que es va adoptar l’euro, Brussel·les pren les decisions sobre comerç
internacional per a tots els països que integren la Unió Europea, de tal manera
que les competències de cada Estat en aquesta matèria s’han reduït al mínim.
— La política de rendes pretén aconseguir l’estabilitat de preus controlant la inflació.
Quan els preus es disparen, l’Estat ha d’intentar controlar els preus dels productes
més inestables. També pot regular els salaris dels funcionaris o recomanar salaris
màxims i mínims a les empreses.
219
Fig. 11.2. «No deixa de ser significatiu
que dos grans ingressos de l’Estat
provinguin del tabac i de la loteria, és
a dir, del fum i de l’esperança. Ambdós,
narcòtics de naturalesa voluptuosa i
gairebé immaterial.» PAPINI, Giovanni: El
saco del ogro.
Més endavant
En la Unitat 12 parlarem sobre
l’actuació del Banc Central Europeu
(BCE) en matèria de política
monetària i sobre les característiques
del comerç internacional
que practica la Unió Europea,
en el context del qual se situa
Espanya, en les Unitats 15 i 16.
Taula 11.1. Tipus de política, variables
d’actuació i objectius econòmics. A grans
trets, els instruments de la política
econòmica incideixen en una sèrie de
variables per a aconseguir els objectius
desitjats.
Tipus de política econòmica Variables econòmiques d’actuació Objectius econòmics
Política fiscal Impostos, despesa pública
Creixement econòmic sostenible
Política monetària
Política exterior
Quantitat de diners en circulació, tipus d’interès
Tipus de canvi, importacions, exportacions
Plena ocupació
Política de rendes Preus, salaris
Estabilitat de preus