Dossier Mestre - Estany d'Ivars i Vila-sana

1. Presentació i continguts
L’estany d’Ivars i Vila-sana va ser una de les zones humides més importants de
la Catalunya interior fins a la seva dessecació l’any 1951. Aquest estany ben viu
a la memòria popular ha reeixit amb el projecte de recuperació i
condicionament ecològic que s’hi ha executat. Durant el 2005 es va
començar la inundació i actualment ja es pot observar la transformació
ecològica i paisatgística d’aquest nou espai natural.
Aquest dossier recull informació bàsica en relació a l’estany d’Ivars i Vila-sana
per tal de poder emprar-la a l’escola o durant la visita a l’espai al llarg d’un
itinerari interpretatiu. “La descoberta de l’estany” és un itinerari interpretatiu
adaptat a cada edat que pretén treballar transversalment l’espai en aspectes
com la història, la vegetació i la fauna.
Per als alumnes s’han previst uns exercicis en fitxes per treballar especialment
durant la visita a l’espai. Així doncs, aquest dossier recull un primer bloc
d’informació bàsica per al mestre i un segon bloc amb les fitxes completades.
2. L’antic estany
L’estany d’Ivars i Vila-sana estava situat en una conca endorreica anomenada
llacuna d’Ivars o d’Utxafava. Aquestes llacunes salnitroses originaven uns
ambients molt singulars i característics de la depressió de l’Ebre catalana pel
fet que es troben aïllades de la xarxa fluvial general i es localitzen en les zones
àrides i semiàrides. Generalment, la seva formació era pel flux ascendent
d'aigua que, en no poder desguassar per drenatge lateral, s'acumula als punts
més baixos de la conca. L'aigua subterrània és la que aporta la gran majoria
de sals d'aquestes llacunes, mentre que la pèrdua d'aigua a causa de
l'evaporació i la transpiració de les plantes actua de forma secundària
concentrant les sals procedents del subsòl. Pel que fa a Ivars, degut a l'escassa
extensió i fondària de la llacuna, aquesta podia quedar completament seca a
l'estiu i s'hi formaven dipòsits de sals que havien estat explotats comercialment
almenys des del segle XV.
Amb la construcció del Canal d’Urgell (1861) i la conseqüent aportació
d’aigües del riu Segre a la Plana d’Urgell, es generalitzà la circulació d’aigües
superficials i subterrànies de manera que l’antiga cubeta esdevé receptora de
desguassos de regs de conreus de la pròpia cubeta i d’altres zones
circumdants. Aquest fet provocà un augment important de la superfície i del
volum d’aigua de l’estany arribant a estabilitzar-se a l’entorn de les 130 ha,
1