Dossier Mestre - Estany d'Ivars i Vila-sana

amb unes dimensions màximes d’uns 2.400 m de llargada per uns 800 m
d’amplada i una profunditat màxima de 3,8 m. D’aquesta forma va esdevenir
l’estany d’aigua dolça més gran de Catalunya. En efecte, aquesta
transformació va implicar una dulcificació de la llacuna inicial, perdent el
caràcter originari endorreic, desenvolupant-se diverses comunitats de
macròfits, com la important franja de canyissar perimetral i augmentant el
nombre de peixos i d’ocells presents.
Amb aquesta transformació l’estany es convertí en un important centre de
vida social, cultural i econòmic per als pobles de l’entorn. La caça hi era molt
abundant, especialment va ser molt popular la caça d’anàtides que va
comportar fins i tot l’arribada de caçadors amb tren des de Barcelona i Lleida
que s’allotjaven en les masies de l’entorn. S’organitzaven caceres on es podien
abatre centenars d’ànecs i fotges en una sola jornada. Alhora la pesca també
hi era molt abundant, especialment l’anguila, però també el barb, la tenca i el
cranc de riu, que es comercialitzaven als principals mercats de l’entorn. Era
molt característica la pesca de l’anguila a Cal Aragonès, situat al punt on hi
havia la sortida d’aigües de l’estany, ja que a través d’un sistema de reixes
atrapaven grans quantitats d’anguila que era molt apreciada culinàriament.
D’altra banda, la memòria històrica popular i dels molts padrins d’avui està
plena de records de l’estany com a lloc de passeig, gaudi, dinars, festes i
celebracions de tot tipus.
En contra de la voluntat popular fou dessecat
L’any 1951 l’estany va ser dessecat amb es desacord majoritària de la gent
dels pobles de l’entorn. Després de superar un primer intent de l’any 1914, tot
plegat va finalitzar com a conseqüència de la conjuntura històrica del
moment. Durant molts anys, arreu les zones humides van ser dessecades i
transformades en conreus. En aquest cas, una empresa de fora veié una
oportunitat de negoci i va aconseguir tirar endavant aquest projecte rebent
fins i tot ajudes estatals. Així, l’any 1945 es publicà el decret i entre el 1949 i 1951
fou dessecat l’estany construint un canal de desguàs (la mina al costat de Ca
l’Aragonès). El negoci no fou tal donat que durant molts anys les sals de l’antic
estany aparegueren de nou a les seves terres, fins i tot havent-se de conrear
arròs els primers anys, construir drenatges i esperant que el reg rentés de sals
aquelles finques.
2