Descarrega el NPQ - Col·legi Oficial de Químics de Catalunya

Señores catedráticos,
queridos compañeros...
Ha llegado el momento
de devolver la
pelota al Dr. Vericat.
Si os acordáis, cuando
nos convocaba a
examen, solía decir:
«Quedan ustedes invitados
para el día tal
a las tantas de la tarde,
festividad de...»,
y entonces sacaba a
relucir pícaramente
su famosa agenda,
en la que escudriñaba unos segundos
y, por fin, decía: «de San Tal.
En tan doloroso trance tendré a bien
asistirles acompañado de mis auxiliares».
Pues bien. Tenga en cuenta
que ha sido invitado a la cena de
fin de carrera de Ciencias Químicas,
hoy, 15 de junio de 1949, a las 10
de la noche, festividad de los santos
Vito, Modesto y Crescencia; Esiquio,
soldado, Dulas, Benildes, las
NPQ 451 • maig-juny 2010
col·laboracions
UN SOPAR DEL 1949
vírgenes Libia y Leónida, y Eutropia
(no Entropía), niña de doce
años, mártires; Landelino, ab. y
Abraham, cfs.; y Germana de Cousin,
vg. Lo que sí lamentamos es
que hoy no le acompañen sus secuaces.
Después de cinco años de carrera
llegamos a su final. Y por lo
visto a simple vista, parece que el
Ricard Martí
Els anys passen, nosaltres passem, però els papers resten amagats en un calaix, dins d’un llibre, o en
una capsa plena d’andròmines. I quan surten de nou a la llum, ens donen el testimoniatge d’un temps i
d’unes vivències passades.
El nostre amic i company Ricard Martí ha recuperat un d’aquests papers. Ell va ser vocal de la Junta
Directiva del Col·legi durant molts anys, i un animador dels sopars de Sant Albert amb els seus monòlegs
a l’estil de l’Andreu Buenafuente, quan aquest conegut presentador no havia ni nascut.
El document recuperat és ni més ni menys que el discurs que va fer en el sopar de final de carrera, un
15 de juny de 1949. En aquella època, en aquests sopars, assistien els catedràtics, i era el moment òptim
per parodiar aquelles persones que durant cinc o sis anys ens havien estat passant per la pedra.
Molt han canviat els costums i molt han canviat les celebracions, però l’humor i la picaresca d’aquest
escrit són plenament vigents, i per això l’hem volgut reproduir a la nostra revista.
Aprofitem l’ocasió per fer una crida a tots aquells que trobin «un paper d’ahir», per fer-nos-ho arribar a
la redacció, i així donar vida a aquesta nova secció de l’NPQ.
fin de una carrera sea
una opípara cena, en
la que se come en
cantidades más o
menos masivas. Lo
cual, en estos tiempos,
no deja de ser
un hecho realmente
sorprendente. Congratulémonos,
pues,
de haber acabado y
cenando, cosa siempre
más positiva que
un triste tentempié de
confraternidad, que
no es más que un
irse muriendo reversiblemente
de hambre, rematado
con un brindis de vino español... de
Oporto.
Recordemos que al empezar
cada asignatura, decían nuestros
profesores, que los discursos eran
consuetudinaria realidad en otras facultades,
por lo que, casi siempre,
nos saludaban con la típica «Lección
1. a », que es, cosa rara, la lec-
17