GAUDEIX DELS RELATS GUANYADORS AQUÍ! (pdf) - Torrelles de ...

— I la reunió de demà? Què farem amb aquesta reunió? —insistia força preocupat. —Vol
guardar silenci un moment, si us plau? —va rondinar la infermera que intentava prendre-li
la tensió.
— Està ajornada fins que estigui recuperat. No s'ha d'amoïnar, tothom s'ha fet càrrec de la
situació. —amb una veu pausada i melòdica la Sara, la seva secretària intentava
transmetre-li tranquil·litat.
— Però, és que no sap que els japonesos ja han arribat?
Era una manera de parlar. Sabia perfectament que ella n'era conscient. Feia molts anys
que treballaven junts i en les situacions difícils sempre havia estat a l'alçada de les
circumstàncies.
— Els hem organitzat una visita turística per la comarca i estan encantats. —i va somriure,
convençuda que havien fet una bona feina.
A l'endemà li va tocar fer de conillet d'índies: escàner, electroencefalograma, ressonància
magnètica, analítiques i un munt de proves que ni ell mateix entenia ben bé perquè servien.
Odiava perdre el seu valuós temps d'aquesta manera.
El diagnòstic va arribar abans del què estava previst: havia sofert un xoc d'amnèsia
posttraumàtica, intermitent i transitòria.
Volia saber el motiu, el perquè; però això no seria fàcil d'esbrinar: el seu historial clínic a
Traumatologia era un dels més voluminosos de l'Hospital. Havia patit accidents d'especialitats
esportives tan diferents com el piragüisme, el motocròs, l'espeleologia o l'hípica, per citar-ne
algunes. Havia escalat a més de sis mil metres d'alçada, igual que havia baixat a grans
profunditats. En algun moment el seu cervell havia patit una lesió. El pitjor de tot era que ningú
no podia assegurar que un altre episodi no es tornés a repetir.
— Haurà de fer repòs, si més no, fins que veiem com evoluciona. De moment es quedarà
en observació.
La doctora el coneixia perfectament.
— Sí, sí, i tant! —va afirmar ell amb ironia.
Però el seu somriure sarcàstic el delatava. I mentre posava cara de nen entremaliat va
començar a descordar-se la bata. Ella va insistir:
— Jo m'ho prendria molt seriosament i no en faria broma. Però sabia que era inútil.
En efecte, tal i com s'havia proposat, va aconseguir l'alta, amb la condició que no
realitzaria cap activitat de risc (com si sortir cada dia al carrer, i enfrontar-se a la vida
diària, no fos ja un acte ple d'heroisme).
Les tres setmanes posteriors va fer vida gairebé normal. Es va dedicar en cos i ànima al seu
negoci, i va deixar de banda les emocions fortes. No va patir cap episodi d'amnèsia i l'últim
incident començava a quedar-li lluny. Però no era feliç ni de bon tros. Li faltava empenta, decisió,
agressivitat i aquesta sensació de voler menjar-se el món que el feia diferent de la resta dels
seus competidors. En altres paraules: necessitava sentir-se viu.
Sabia perfectament quin era el problema, i tenia molt clar com trobar la solució. D'una manera o
d'una altra havia de descarregar tota la tensió que anava acumulant; i la millor forma de fer-ho
era enfrontar-se a reptes cada cop més grans. Ho feia cada dia al seu despatx, però no n'hi
havia prou. Necessitava lluitar cos a cos, físicament, contra els elements, i demostrar que se'n
podia sortir vencedor.
Malgrat l'opinió de tothom, que li recordava, una vegada i una altra, que s'estava jugant la vida,
va prendre l'única decisió possible. No entenia la seva existència de cap altra manera.
Paradoxes de la vida, allò que el podia matar era precisament el que el mantenia viu.
Un diumenge blau, després de molts dies d'espera, arribava el moment tan desitjat.