GAUDEIX DELS RELATS GUANYADORS AQUÍ! (pdf) - Torrelles de ...

RELATS GUANYADORS 2010
MODALITAT A - Nens/es de 7 a 8 anys, ambdós inclosos (nascuts els anys 2002 i 2003)
Haití i Torrelles
Haití és un país que està en una illa i està molt a prop del mar. Haití és un país que no té menjar
i no té material perquè hi va haver un terratrèmol. Hi havia una escola que es va enfonsar i els
nens es van quedar sense escola i sense casa. Estaven patint perquè tenien por que es repetís
el terratrèmol.
Torrelles és un poble que està a Catalunya i està una mica a prop del mar. Torrelles és un poble
que té menjar i material. La gent de Torrelles vam fer cançons, danses, botigues de pastissos,
inflables, xarranques i mandales per recollir diners per tornar a fer les cases i l’escola.
Nosaltres vam ser feliços per a que ells fossin feliços.
Pseudònim: Cleo
Mireia Torres Martí

MODALITAT B - Nens/es de 9 a 10 anys, ambdós inclosos (nascuts els anys 2000 i 2001)
L'aventura màgica
Temps era temps, quan la màgia no existia, en un bosc amb flors de brillants hi vivia un follet que
sempre s'equivocava.
El follet volia anar al poble a buscar una fada, perquè l'ajudés a no equivocar-se tant.
El follet es va equivocar de camí i va anar a parar al mar. Allà es va trobar un lladre i li va
preguntar on era el poble. El lladre li va respondre:
- Jo, ara, no t'ho puc contestar, em persegueix la policia. Però busca una roca en forma
de cor, allà està la sirena, ella t'ho dirà.
El follet treia foc pels queixalis perquè no trobava la roca en forma de cor. De cop i volta, va
veure una capseta de vidre on hi havia escrit "Més amunt hi trobaràs una roca amb un cor". El
follet el va agafar i va seguir caminant. Al cap d'uns minuts, la va trobar. Va acostar-se i va veure
un forat molt petitó i rodó que al voltant hi posava "A la capsa ho trobaràs". El follet va obrir la
capseta de vidre i va veure una coseta rodona que encaixava al foradet de la roca. La va
encaixar i va sortir una sirena preciosa que li va dir:
- Follet, què vols?
- Vull que em diguis com puc anar al poble.
La sirena li va proposar un enigma, havia d'explicar què volia dir una expressió popular "La vida
és dura menjant verdura", si encertava li deia el camí. El follet pensant va contestar:
- Ja ho sé! Vol dir que menjar sempre la mateixa cosa se't fa avorrit. La sirena li va dir que
era correcte i li va indicar el camí del poble, així que el follet se'n va anar ràpidament.
Quan va arribar al poble, es va trobar un home conegut al poble com "l'Estafador". L'Estafador es
va acostar al follet i li va dir:
- Si vols, et convido a alguna cosa.
El follet es va negar i va preguntar a la gent del poble on podria passar la nit i li van recomenar
l'hotel d'allà el costat.
Es va dirigir a l'hotel i va entrar. El senyor de l'hotel li va donar una clau per la seva habitació i va
anar-hi.
Quan va sortir de l'habitació, va anar al menjador, es va menjar unes costelles de porc per agafar
forces i se'n va tornar cap a l'habitació. Al dia següent, va anar al parc del poble i es va trobar
molta gent. Els va preguntar si hi havia una fada per allà. La gent del poble li van dir, que es
trobava passant la rotonda en un casa amb els colors de l'arc de Sant Martí. El follet va sortir
molt depressa del parc i se'n va anar fins a la rotonda, però es va trobar amb dos camins: en un
posava "Casa de l'arc de Sant Martí" i a l'altra "Cascada gelada". Així que va anar a la primera.
Quan va arribar a la casa, les parets eren de vidres de colors, les cortines de teranyines d'una
aranya i amb algunes gotetes de resina blava. Era preciosa! El follet es va quedar meravellat.

Però l'encantament no va durar molt, perquè amb una carícia d'un gat va desaparèixer el que
estava veient. Va picar a la porta i una donzella vestida de gala el va fer passar.
Amb un somriure ben gran, li va preguntar què volia. El follet va demanar-li que fes alguna cosa
per no equivocar-se tant. La fada va pronunciar, amb veu baixa, "Qui té boca s'equivoca" i
ràpidament, una capa de fum el va envoltar. El seu desig es va complir!
"Catacric-catacrac, aquest conte s'ha acabat"
Pseudònim: Alrac
Carla Comella

MODALITAT C - Nois/es de 11 a 12 anys, ambdós inclosos (nascuts els anys 1998 i 1999)
Un món petit
L' Albert, vivia en una petita illa que es deia Tércan, on hi vivia tan poca gent, que tothom es
coneixia.
L'illa no tenia port, i l'Albert li ho havia preguntat a la gent però ningú li sabia donar una
explicació, l'illa només tenia aeroport.
Ell treballava en un petit banc al centre de l'illa.
El seu millor amic i company de feina es deia Jon, eren amics des de l'infància.
Un dia en Jon li va dir que marxava de vacances, i des d'aquell dia no el va tornar a veure. Al
principi va pensar que se n'havia anat a viure a un altre lloc, fins que li van dir que havia tingut un
accident d'avió.
Al cap d'uns anys en Jon va tornar a aparèixer a la feina. Ell no entenia res, perquè li havien dit
que era mort, però no era cert. Es va quedar desconcertat i el seu amic no li va donar cap mena
d'explicació.
L'Albert tenia por a volar i per tant mai havia sortit de l'illa.
Un dia, treballant, es va tallar amb un full, i va anar a l'infermeria per a curar-se la ferida.
No hi havia ningú, però va veure una porta oberta, i hi va entrar. Era una habitació molt petita on
hi entrava poca llum, i hi havia una màquina que no semblava humana, semblava extraterrestre.
Quan l'Albert estava apunt de tocar-la va sentir com entrava algú a l'infermeria. Era l'infermera
acompanyada d'un home, i parlaven un idioma molt estrany que l'Albert no coneixia ni havia
sentit mai. Es va quedar amagat sense moure's i va veure com l'infermera pitjava un botó, i la
paret es va obrir per la meitat, l'home va entrar, i la porta es va tancar darrera seu, l'infermera va
marxar, sense veure l'Albert.
Allò el va deixar ben sorprès, no es va atrevir a pitjar el botó i entrar per aquella porta.
Quan li va explicar a en Jon es va quedar molt sorprès, i va fer cara de no creure gaire el que
deia l'Albert. Ell estava preocupat perquè tot plegat era molt estrany i en passava alguna de molt,
molt grossa.
De tornada cap a casa va notar que el seguia un cotxe. En arribar a casa però el cotxe ja no hi
era.
Quan ja era de nit, un home va trucar a la porta de casa i li va demanar que l'acompanyés. Al
negar-s'hi, l'home el va agafar pel braç però l'Albert es va esmunyir i va córrer cap al pàrquing
per agafar el cotxe. En la persecució, l'Albert va tombar un got d'aigua; l'home al trepitjar l'aigua
va caure al terra i l'aigua el va anar desfent fins a fer-lo desaparèixer del tot. L'Albert es va
quedar al•lucinat i va sortir corrents a agafar el seu cotxe. De sobte, van començar a sortir naus
espacials que aterraven al carrer, I sortien persones de dins. Tal com anaven caminant, la pell
els hi anava caient fins a mostrar el seu aspecte original que era extraterrestre. L'Albert va
pensar que l'única possible solució tenia que estar darrera d'aquella porta que havia vist a la
infermeria.
Va anar cap allà i darrera la porta va trobar una nau extraterrestre de petites dimensions. Va
entrar-hi i hi havia un petit ésser. L'Albert estava tan espantat que sense pensar-s'ho gaire va
començar a fer preguntes a aquell ésser.
El que li va explicar, li va canviar la vida:

La seva illa, en realitat, era un micro hàbitat que els extraterrestres havien creat per a
entreteniment d'ells. Havien fet una mena de peixera, i havien agafat éssers humans de la terra i
els havien posat a viure allà. L'Abert no s'ho podia creure, li semblava una salvatjada. Però
l'ésser li va dir:
"Doncs la idea la vàrem agafar de la terra, ja que vosaltres agafeu peixos, els poseu dins una
peixera, amb plantes, i decoracions diverses i passeu el temps entretinguts mirant que fan i com
viuen" exactament el mateix que hem fet nosaltres! L'Albert li va donar la raó.
Van acordar que podia marxar de l'illa i tornar a la terra, però ni els humans ni els extraterrestres
tornarien a fer mes això.
Pseudònim: El núvol
Marc Povill Montserrat

MODALITAT D - Nois/es de 13 a 17 anys, ambdós inclosos
Identitat
Anava conduint tranquil·lament per l'autopista. Tenia ganes de tornar a Torrelles. Havia anat de
vacances a un poblet perdut en mig de les muntanyes aragoneses. Era bonic, i la gent era molt
amable i hospitalària. Però havia arribat l'hora de tornar. Ja havien passat dos mesos des de la
"Gran Baralla". Havia discutit amb els meus pares per una raó que ara no recordo. La qüestió és
que havia donat un cop de porta i havia marxat, sense gairebé res, tret dels meus diners i alguna
peça de roba. A les muntanyes havia tingut temps de sobra per reflexionar sobre el que havia fet,
el que havia dit i com podia solucionar-ho. I ara em dirigia altre cop cap a casa, a Torrelles. Vaig
sortir de l'autopista i vaig agafar el pont cap a Sant Vicenç. Vaig seguir cap al barri de Sant
Antoni. Un cop més, vaig observar que des de la ventada, és veien moltes més cases, i que ja no
era tan bonic. Vaig enfilar la pujada cap a les barbacoes. Vaig abaixar les finestres per olorar la
carn a la brasa però no em va venir cap olor. Estranyada, vaig treure el cap per la finestreta i vaig
veure que ja no hi eren. Les barbacoes, vull dir. Vaig moure el cap, mirant de distreure'm.
L'hauran traslladat a un altre lloc, o potser les han tancat, que ja se sap que amb la crisi..., anava
pensant. Vaig encendre la radio, en l'emissora que hauria de ser la dels quaranta principals. Per
la meva sorpresa, van sonar cançons que jo mai no havia escoltat. Bé, havia estat fora molt de
temps i era comprensible que hi haguessin noves cançons, però un neguit se'm va instal·lar al
pit.
Sense adonar-me'n vaig veure que gairebé havia aturat el cotxe í que al meu darrere s'estava
formant una cua. Vaig seguir conduint sense immutar-me. Quan hauria d'haver arribat a
Torrelles, vaig veure que tot eren camps de conreu. Que estrany, vaig pensar.... No recordava
tota aquesta extensió agrícola, i tan sols feia dos mesos que no venia per aquí.... Una mica més
endavant vaig veure un punt d'informació. Sense que jo me n'adonés, el neguit havia anat
augmentant per moments. Em semblava tot tan irreal que no em va sorprendre veure un punt
d'informació en mig de camps de conreu.
Vaig aturar el cotxe i pràcticament vaig sortir volant. Vaig mirar al meu voltant. Realment, estava
al mig del no-res, si es podia dir no-res d'aquella enorme extensió. Una empleada, perfectament
vestida i pentinada em mirava amb atenció des del punt d'informació. Vaig acostar-m'hi amb
cautela. Vaig decidir saludar-la i preguntar per Torrelles, ja que no tenia ni idea d'on estava.
Bon dia - vaig saludar jo - Estic una mica perduda i m'agradaria saber on soc, exactament.
Ella em va mirar una mica preocupada. Això volia dir que la meva màscara de tranquil·litat no
l'havia convençuda del tot. Malgrat això, era una professional, i em va respondre molt
educadament.
Miri al seu voltant, estem a la plantació agrícola de Tor... En aquest punt jo la vaig interrompre,
emocionada:
De Torrelles, oi que sí? La pobra dona em va mirar com si estigués mig trastocada.
Senyoreta, anava a dir la plantació agrícola de Torda de Dalt. - aleshores va començar
l'explicació - Torda de Dalt és un poble pioner en tècniques agrícoles. Inspirats en els antic
egipcis, hem creat una gran superfície, regada per un riu artificial, que té crescudes com el Nil. -
Ah... - vaig fer jo, totalment desconcertada - Sembla molt interessant, però m'estan esperant. Em
podria dir per on queda Torrelles de Llobregat, més o menys?
Perdoni, però jo no he sentit mai a parlar de Torrelles de Llobregat. Està segura de que el poble
tenia aquest nom? Potser s'ha confós o vagi vostè a saber... Que consti que jo sóc una

professional en el sector i que porto molt de temps treballant aquí. He vist créixer els pobles, fins
a convertir-se en el que són ara.
A més a més, si vol comprovar-ho, pot comprar la guia. Només costa 22,95€ i conté tota la
informació que necessita per fer turisme per aquestes contrades. - Ah..., doncs..., sí, moltes
gràcies. Quant ha dit que costava? Vaig pagar i em vaig endur la guia al cotxe. Allà, vaig fullejar
la guia fins a trobar l'apartat de pobles i ciutats. Estaven ordenats alfabèticament i aviat vaig
arribar a la T. Vaig rellegir el nom de tots els pobles unes deu vegades, però res. No hi apareixia
Torrelles per enlloc. El neguit s'havia convertit en sentiment d'angoixa i no minvava. Més aviat al
contrari. Sentia com si tingués un pes que m'estigués a punt d'esclafar el pit. Vaig trucar a casa
dels meus pares.
- El número al que truca no existeix, si us plau, torni a marcar correctament. - em va
respondre una veu enregistrada.
Vaig intentar-ho amb els números de tots els meus familiars i cap existia. De cop vaig recordar
els meus amics. Segur que algú tenia el mòbil encès. Per sort em van respondre a la primera.
- Hola, soc l'Anna, ¿què ets la Mònica?
- Perdoni, però crec que s'ha equivocat - em va dir una veu greu, just abans de penjar.
Vaig obtenir el mateix resultat amb tots els meus contactes. Tots els números estaven
equivocats. Vaig tornar a engegar el cotxe per sortir de la plantació. Sense saber ben bé com,
em vaig trobar a l'aeroport del Prat. Almenys alguna cosa no havia canviat, seguia sent un
batibull de gent i soroll. Vaig reservar una habitació en un hotel al costat de l'aeroport. Estava
intentant dormir, però era impossible. Sempre hi havia alguna porta que és tancava, o un telèfon
sonava o posaven música a tot volum... Va ser una de les pitjors nits de la meva vida. Vaig
llevar-me a les cinc de la matinada i vaig pagar. Em notava molt cansada. Vaig aparcar el cotxe
en un prat i vaig dormir una estona.
Quan em vaig despertar, vaig estar pensant. Podia anar al registre civil i buscar el meu nom, o el
dels meus pares, així segur que em donarien la direcció. No sabia ben bé on estava Torrelles,
així que no tenia sentit que intentés mirar el padró municipal.
Tot i així, volia anar a la Generalitat o on fes falta per poder veure que el meu poble existia.
Durant el temps que havia passat mig adormida, una sospita anava creixent dins al meu cap.
Des d'aleshores, m'anava menjant el cap, com un corcó "tu ja saps el que està passant...". El
que em deia el meu cervell (semblava que m'estigués tornant boja) era que Torrelles ja no existia
físicament. Per descomptat que existia en els meus records, però realment... Vaig conduir fins al
centre de Barcelona. Durant el trajecte anava pensant en les evidències. Primer, la desaparició
de les barbacoes; segon, les cançons desconegudes; tercer, la desaparició física de Torrelles.
Per un costat, em semblava que estava totalment boja, però per un altre, em semblava genial
haver trobat una explicació per tot aquell munt de coses inexplicables. Em sentia bé i malament a
la vegada. Com més anava pensant en la desaparició, més em costava recordar com eren els
carrers, les cases, la gent...
Vaig arribar a l'Administració, i allà em van indicar com accedir al registre civil obert a tots els
ciutadans. Amb veritable ànsia vaig ensenyar el meu DNI. Quan em van deixar mirar l'ordinador,
vaig quedar-me en blanc. No recordava el nom dels meus pares! Començava per A... La meva
mare era Amèlia Roses Fruitvell, ara ho recordava. Vaig teclejar el nom ràpidament a la pantalla,
però no va passar res. Com que no recordava el nom del meu pare, vaig posar-hi el meu. Just
quan esperava que l'ordinador reaccionés, van entrar dos guàrdies uniformats. - Senyoreta, ens
haurà d'acompanyar. El seu DNI és fals.

Aleshores vaig veure la pantalla de l'ordinador. Posava "No se han encontrado nombres
correspondientes al solicitado, vuelva a intentarlo."
Mentre m'arrossegaven cap a fora per interrogar-me vaig començar a plorar. Les llàgrimes em
mullaven la cara i m'ennuvolaven la vista, però no podia parar. De l'interrogatori no en van treure
res. Jo estava en estat de shock i no contestava, però al final els hi vaig explicar la meva teoria.
Per això ara sóc aquí, al psiquiàtric, escrivint aquesta història per no oblidar-ho tot. Ara depenc
completament d'aquest escrit. Qui seré.... si el perdo?
Pseudònim: Katniss
Ainhoa Marcos Camps

MODALITAT E - Joves i adults a partir de 18 anys.
Amnèsia
Qui sóc? Què faig aquí? D'on vinc? A on vaig? No eren preguntes filosòfiques sinó dubtes reals
que requerien respostes concretes i immediates. Però no en tenia.
Intentava concentrar-se, però en el seu cap només hi havia un pensament: el vent. En aquelles
circumstàncies era impossible pensar en res més que no fos aquell vendaval. De fet no li hagués
resultat estrany descobrir que es trobava en mig d'un cicló.
El soroll que l'aire produïa al voltant de les seves orelles era ensordidor. Va cridar, però ell
mateix no sentia les seves paraules. En aquell instant va tenir la sensació que si obria massa la
boca s'inflaria com un globus aerostàtic. Amb gran dificultat aconseguia respirar, ja que
centenars de metres cúbics d'aire s'esforçaven a entrar a la vegada a les seves petites fosses
nasals. Amb prou feines podia obrir els ulls, i si ho feia era, sense cap mena de dubte, gràcies a
les grans ulleres que portava. "Ulleres?" Es va preguntar. Alguna cosa en el seu interior li deia
que ell normalment no portava lents.
Intentava fer memòria, però pel seu cap només passaven imatges confuses: una porta..., sí,
obria una porta i sortia. Això sí que ho recordava!
Llavors es va adonar que a l'esquena li penjava una motxilla. Va voler saber què hi havia, però
anava fortament lligada. A més el fred era molt intens, probablement sota zero. Fins i tot, amb les
botes i els guants que portava, gairebé no sentia les seves extremitats. Quan finalment va
aconseguir treure-se-la, l'aire huracanat, que no havia deixat de bufar ni un instant amb una força
descomunal, la hi va prendre de les mans. La motxilla va sortir literalment volant i amb ella totes
les esperances que n'havia dipositat.
El cap li donava voltes; desorientat i confús va intentar agafar-se a algun lloc, però va ser
impossible, no hi havia res. Lluitava per no perdre l'equilibri, ja que la sensació de vertigen era
molt acusada; estava realment marejat i per moments tenia la sensació de no tocar de peus a
terra.
Va tornar a mirar el seu voltant si bé la boira, aquella boira densa que l'havia acompanyat des del
principi, no li permetia veure un pam de nas en qualsevol direcció. Aleshores es va adonar que
allò era una situació força increïble: la boira passava a tota velocitat!
Intentava trobar-hi una explicació quan la imatge de la porta va tomar a aparèixer. S'obria una
porta i sortia, sí, però no sortia caminant. Llavors què feia? Saltava!...?.... MERDA!!!!!,
MERDA!!!!!, MERDA!!!!
Els records van tomar i en una dècima de segon va comprendre horroritzat què és el que li
estava passant: el seu cos se sostenia en l'aire, aparentment estàtic, tot i que en realitat queia a
gran velocitat. Enrere quedaven els núvols, que l'havien envoltat durant tot el descens, i a baix el
terra, cada vegada més a prop. Havia deixat escapar el paracaigudes, anava cap a una mort
segura i ja no hi podia fer res.
Com havia estat tan ximple?
Però, un cop recuperada la memòria, el seu cervell tornava a funcionar al cent per cent. La seva
mà va anar a buscar una anella que portava al davant -formava part d'un petit paracaigudes
d'emergència- la va estirar, i després d'una bona sotragada, va caure amb suavitat.
Estava viu. El que ignorava en aquell moment era que, abans d'acabar l'estiu, moriria
violentament.
A la tarda, a l'Hospital, tomava a ser el de sempre.

— I la reunió de demà? Què farem amb aquesta reunió? —insistia força preocupat. —Vol
guardar silenci un moment, si us plau? —va rondinar la infermera que intentava prendre-li
la tensió.
— Està ajornada fins que estigui recuperat. No s'ha d'amoïnar, tothom s'ha fet càrrec de la
situació. —amb una veu pausada i melòdica la Sara, la seva secretària intentava
transmetre-li tranquil·litat.
— Però, és que no sap que els japonesos ja han arribat?
Era una manera de parlar. Sabia perfectament que ella n'era conscient. Feia molts anys
que treballaven junts i en les situacions difícils sempre havia estat a l'alçada de les
circumstàncies.
— Els hem organitzat una visita turística per la comarca i estan encantats. —i va somriure,
convençuda que havien fet una bona feina.
A l'endemà li va tocar fer de conillet d'índies: escàner, electroencefalograma, ressonància
magnètica, analítiques i un munt de proves que ni ell mateix entenia ben bé perquè servien.
Odiava perdre el seu valuós temps d'aquesta manera.
El diagnòstic va arribar abans del què estava previst: havia sofert un xoc d'amnèsia
posttraumàtica, intermitent i transitòria.
Volia saber el motiu, el perquè; però això no seria fàcil d'esbrinar: el seu historial clínic a
Traumatologia era un dels més voluminosos de l'Hospital. Havia patit accidents d'especialitats
esportives tan diferents com el piragüisme, el motocròs, l'espeleologia o l'hípica, per citar-ne
algunes. Havia escalat a més de sis mil metres d'alçada, igual que havia baixat a grans
profunditats. En algun moment el seu cervell havia patit una lesió. El pitjor de tot era que ningú
no podia assegurar que un altre episodi no es tornés a repetir.
— Haurà de fer repòs, si més no, fins que veiem com evoluciona. De moment es quedarà
en observació.
La doctora el coneixia perfectament.
— Sí, sí, i tant! —va afirmar ell amb ironia.
Però el seu somriure sarcàstic el delatava. I mentre posava cara de nen entremaliat va
començar a descordar-se la bata. Ella va insistir:
— Jo m'ho prendria molt seriosament i no en faria broma. Però sabia que era inútil.
En efecte, tal i com s'havia proposat, va aconseguir l'alta, amb la condició que no
realitzaria cap activitat de risc (com si sortir cada dia al carrer, i enfrontar-se a la vida
diària, no fos ja un acte ple d'heroisme).
Les tres setmanes posteriors va fer vida gairebé normal. Es va dedicar en cos i ànima al seu
negoci, i va deixar de banda les emocions fortes. No va patir cap episodi d'amnèsia i l'últim
incident començava a quedar-li lluny. Però no era feliç ni de bon tros. Li faltava empenta, decisió,
agressivitat i aquesta sensació de voler menjar-se el món que el feia diferent de la resta dels
seus competidors. En altres paraules: necessitava sentir-se viu.
Sabia perfectament quin era el problema, i tenia molt clar com trobar la solució. D'una manera o
d'una altra havia de descarregar tota la tensió que anava acumulant; i la millor forma de fer-ho
era enfrontar-se a reptes cada cop més grans. Ho feia cada dia al seu despatx, però no n'hi
havia prou. Necessitava lluitar cos a cos, físicament, contra els elements, i demostrar que se'n
podia sortir vencedor.
Malgrat l'opinió de tothom, que li recordava, una vegada i una altra, que s'estava jugant la vida,
va prendre l'única decisió possible. No entenia la seva existència de cap altra manera.
Paradoxes de la vida, allò que el podia matar era precisament el que el mantenia viu.
Un diumenge blau, després de molts dies d'espera, arribava el moment tan desitjat.

Amb gestos mecànics comprovava el material, peça a peça, en especial la seguretat. Després,
respirava profundament, i amb un ritual gairebé religiós, s'ajustava les ulleres, obria els braços i
saltava.
La seva obsessió es feia realitat.
Per fi sentia de nou el vent a la cara, i una sensació de pau i llibertat que només poden entendre
aquells que han volat lliures, encara que només sigui durant uns segons. Definitivament havia
valgut la pena.
Les paraules de la doctora, però, ressonaven en el seu cap: "Hi ha probabilitats que una situació
límit pugui desencadenar aquests episodis. "
De sobte, com si d'una premonició es tractés, en el moment més inoportú -com acostuma a
passar- perdia la memòria. En un segon havia esdevingut un objecte amb forma humana que
cau com una pedra.
El seu instint de supervivència li va fer girar la mà en busca d'un paracaigudes a la esquena,
però... No hi era! I el d'emergències... havia desaparegut!
Una idea esfereïdora va passar per la seva ment: s'estava suïcidant. No hi trobava cap altra
explicació. Però per què? Per què? Repetia incrèdul. No hi havia resposta, la informació era en el
seu cervell, però en aquells moments no hi tenia accés.
El terra cada vegada més a prop. Anava cap a una mort segura i una sensació d'impotència i de
ràbia es va apoderar d'ell. Va començar a cridar. En el silenci sepulcral de la vall qualsevol
s'hagués pensat que l'estaven matant.
Sense èxit intentava frenar la caiguda, agafar-se a la vida que se li escapava per moments.
Diuen que en aquests casos pots veure passar tota la teva existència en un instant. Ell no va
tenir aquest privilegi, senzillament no hi havia cap vida per recordar.
El xoc era inevitable.
Tots els seus músculs en tensió, durs, però no tant com les pedres a les quals s'apropava a tota
velocitat. Va allargar els braços en un intent desesperat per evitar l'impacte directe contra les
roques. Va tancar els ulls amb força com si no volgués veure l'escena més sanguinolenta d'una
pel·lícula de terror. Va agafar tot l'aire que els seus pulmons podien retenir -es va inflar
literalment com una pilota encara que sabia que no rebotaria- i va aguantar la respiració. Cinc
Metres.................... quatre.......................... tres.................... dos....................... un i el seu cos va
sortir disparat cap amunt.
Tot havia anat a la perfecció, res d'estrany tenint en compte que havia estat calculat al
mil·límetre, com ell acostumava a fer les coses. En aquells moments, però, encara no entenia
res.
Respirava de forma compulsiva; intentava que aquell cor, que ja no li cabia al pit, tornés a la
normalitat. La sang s'acumulava al cervell, pressionava i provava de sortir-ne per algun orifici.
Suat de dalt a baix: una suor freda com l'aigua que, en algun moment, havia corregut per
aquelles pedres erosionades.
Va continuar rebotant amunt i avall durant uns segons, cada vegada amb recorreguts més curts,
fins que finalment es va aturar. Penjat cap per baix el món es veia d'una altra manera. A dalt del
pont la gent saltava, aplaudia i xiulava entusiasmada. No portaven ales, per tant, estava clar que
ni eren àngels ni allò era el cel. Seguia viu a la Terra.
Llavors, com la darrera vegada, va recuperar la memòria. Per fi tornava a ser conscient de la
seva situació. En comprendre què havia passat no s'ho podia creure; al final cridava com un

histèric. El ponting sempre li havia subministrat una bona dosi d'adrenalina, però en aquesta
ocasió les circumstàncies havien superat totes les seves expectatives.
Encara penjat de la corda, i un cop calmat, va agafar el mòbil de la butxaca i va trucar a la seva
secretària: "Sara, anul·li totes les activitats que tingui programades pels propers caps de
setmana ".
Un mes després, en un matí clar i xafogós d'estiu, un dels seus millors amics li disparava
al pit.
— No, no! Si us plau, NO!
Va sentir l'impacte, va veure la seva jaqueta tacada de vermell, i va desplomar-se al terra. Amb
cara d'incredulitat i amb un dolor insuportable que li cremava per dins, comprovava impotent com
se li escapava la vida. Uns segons més tard era mort.
Malgrat que li havia vist perfectament la cara mai no va arribar a saber qui havia estat l'assassí ni
per què l'havia matat.
Per al forense en canvi la causa de la mort va ser clara: "Un atac de cor, provocat per un fort
ensurt, en el transcurs d'una partida de paintball".
"...una bala de pintura... l'ha mort... una bala de pintura... " repetia mecànicament la seva
secretària.
En certa manera també tenia raó, encara que en el fons tots dos s'equivocaven. En realitat...
l'havia matat l'amnèsia.
Pseudònim: Miguel de la Cuadra
Ricard Olalla Jiménez

MODALITAT F - Relats curts ambientats a Torrelles (narració actual com històrica).
Una melodia per a la Gina
Encara no són les deu del matí, però a Torrelles ja fa una calor del dimoni. En Hank s'atura,
deixa al terra la seva vella maleta de cuir i s'eixuga el front amb un mocador. El campanar de
l'església ja és a tocar, però a aquestes alçades de la vida en Hank ha après a prendre's les
coses amb calma. Aquest viatge s'ha endarrerit trenta anys, ara ja no vindrà de cinc minuts...
Mentre les gotes de suor s'obren pas per la pell solcada de la seva cara, en Hank treu el saxo de
la maleta i se'l col·loca a l'esquena. Repartir el pes hagués estat una gran idea si se li hagués
acudit una hora enrere, quan enfilava les primeres rampes de la carretera que porta a Torrelles.
Ara, amb el sol socarrant el seu cabell blanquinós, en realitat això no té gaire importància.
Resta un últim esforç. Una pujada i prou. Mira un cop més el campanar i fa un petó a la medalla
que porta penjada del coll. "Ja sóc aquí, Gina - xiuxiueja -, com et vaig prometre". Avui ja fa un
any que ella no hi és. Vés per on, de vegades el temps passa tan lent...
En pocs minuts arriba, per fi, al poble. Les cames li tremolen, i no precisament pel cansament.
Està clar que els anys l'han canviat, però Torrelles és exactament com la Gina li havia explicat. A
la dreta, presidint el turó, el campanar esmolat de l'església. Al davant, l'ateneu. En Hank es
deixa portar per la seva intuïció. Saluda amb timidesa dues senyores que surten del forn. Un
home gran se'l mira de dalt a baix quan es creuen al carrer Major. En Hank ha recorregut mig
món, i no esperava pas una altra reacció: al cap i a la fi, es diu amb un somriure, què nassos fa
un negre gegant amb un saxo a l'esquena passejant de bon matí per Torrelles?
Tot i que no coneix el poble, té una idea sobre el lloc exacte on ha d'anar. La Gina li va explicar
desenes, potser centenars de vegades: aquella cruïlla al final del carrer Major l'ha de portar
escales amunt, fins un indret on es domina la vista. En Hank no ha sigut mai un home esportista,
això segur. Només cal veure'l bufar sense alè mentre es recupera, encara, de la darrera pujada.
Però aquest cop no s'hi val posar excuses. Com que encara és d'hora, se li acut que pot fer un
cafè: un cafè llarg i ben carregat, com li agradava a ella. "Ets massa vell per passar pàgina", es
diu a sí mateix negant amb el cap. Dit i fet: al final del carrer veu una cafeteria oberta; sembla un
lloc acollidor, amb el seu terra de parquet i les seves taules rodones de fusta.
Bon dia - saluda en un català prou correcte. La parròquia del bar se'l mira amb curiositat. Ell
esboça un somriure amb cara de circumstàncies i s'acomoda en una de les taules del racó
intentant passar desapercebut. Demana el seu cafè i se'l pren sense perdre detall del que passa
a l'altra banda de la finestra. Un home solitari compra el diari i el llegeix mentre remena un tallat.
Dos nens surten al carrer amb l'aspecte radiant de les vacances acabades de començar.
Torrelles es va despertant amb un badall serenament compartit per tot el poble. En Hank treu de
la butxaca el seu vell rellotge, ja rovellat. Són tres quarts d'onze. Apura d'un glop el cafè i surt al
carrer amb la seva maleta i el seu saxo. Deixa unes monedes a la barra i s'acomiada
discretament. Encara no ha tancat la porta i ja sent els primers comentaris.
Algú sap qui és?
Enfila de nou el carrer Major i busca un lloc apropiat. Sense saber ben bé com, el troba de
seguida: és un raconet a l'ombra, protegit del sol implacable que avui sembla haver matinat més
que ningú. A uns quants metres hi ha un forn on venen 'torretes', aquelles galetes que la Gina
tant trobava a faltar. En Hank no imaginava que algun dia arribaria a veure-les, i molt menys a
tastar-les. Després anirà a comprar-ne. Però ara té una feina a fer. I l'escenari ja està escollit.

Sense gaire preàmbuls, es despenja el saxo de l'espatlla i el pren amb ambdues mans. Se'l mira
amb tendror, com si aquell tros de llautó necessités la seva comprensió. Potser és perquè ell
mateix se sent com un vell instrument de ferralla. Tanca els ulls i deixa escapar les primeres
notes. De seguida es troba un grup de curiosos que s'aturen davant l'espectacle.
Abans de continuar, es treu l'armilla que encara cobria la seva camisa i mira cap amunt; cap a
algun lloc inconcret on -ell n'està segur- la Gina l'estarà escoltant. "Va per tu, Gina", diu en veu
baixa, i aleshores ha de fer un esforç per contenir les llàgrimes. La gent se'l mira encara amb
perplexitat; no entenen res. Un home gran se li acosta decidit
i llença unes monedes sobre la funda. En Hank li fa un gest amb el palmell de la mà, intentant
fer-li entendre que no vol diners. Però l'home ja ha fet mitja volta i ell pensa que tant se val. Uns
nens es miren l'escena encuriosits i en Hank els pica l'ullet: aquestes monedes ja tenen
destinatari.
A poc a poc, les notes flueixen del seu saxo de forma melodiosa. Torrelles és encara en silenci,
un silenci interromput només per la balada harmònica que aquell vell saxofonista ha composat
expressament per a la seva estimada Gina. En qüestió de minuts, el racó improvisat d'en Hank
és ple de veïns seduïts com en el conte d'Hamelin. En realitat, ja fa estona que ell no veu ningú.
Tots els seus sentits estan posats en la peça que interpreta, l'únic fil que li permet mantenir el
contacte amb la Gina. Com si ella mai no hagués marxat. Com si poguessin agafar-se de la mà.
Com si haguessin fet realitat el somni incomplert de la Gina: tornar a Torrelles de la mà d'en
Hank. Quan acaba de tocar, en Hank no pot evitar-ho: comença a plorar. Primer una llàgrima que
rellisca, solitària, per la seva galta arrugada. Però després ve una altra, i finalment plora com mai
ho havia fet fins ara; com el nen que encara sent que és. La gent que l'envolta no sap què fer.
Alguns deixen unes monedes; altres aplaudeixen. Una nena plora, contagiada per la tristor d'en
Hank.
Passen els minuts i aviat en Hank es torna a quedar sol. Agafa les monedes i s'acosta a un grup
d'escolars.
Aquí teniu, nois - els diu obrint la seva mà gegant-. Aneu a comprar un gelat. Els nens se'l miren
amb els ulls oberts i triguen uns segons abans de decidir-se a acceptar els diners. Comencen les
vacances i aquell senyor tan gran els regala un gelat: decididament, la vida els somriu.
Des d'una distància prudent, l'amo de la cafeteria es mira l'escena amb el cor encongit. En Hank
es gira i ambdós creuen les mirades.
Fa massa calor per passar el dia aquí fora - li diu-. En Hank somriu. El sol és al punt més alt.
Potser també ell agrairia prendre alguna cosa fresca. Torna a agafar entre els dits la seva
medalla i li fa un últim petó abans de dirigir-se cap a la cafeteria.
Ja ho veus, Gina. Acabo d'arribar al teu poble i ja he fet amics. La porta es tanca a l'esquena
d'en Hank i el carrer queda buit. Des de dins del local se sent una nova melodia. La vida segueix
a Torrelles. I en Hank és allà, complint la seva promesa.
Pseudònim: Conrad Kurtz
Aureli Vázquez Chimeno

MODALITAT G - Relats curts de l’Associació contra el càncer de Torrelles
Búfalo de ferro
La mama plora. Els núvols van carregats d'aigua. La televisió s'encén. Cada cop que la mama fa
pluja, la capsa fosca treu llums. És estranyament coincident. De cop sent-ho a la meva tribu
d'indis sioux bramulant el crit de guerra. Desprès la mama s'amaga al bany i de cop i volta es
converteix en un dibuix animat. És la sabia xaman que balla la dansa de la pluja. Ho
aconsegueix, però no surt del bany fins que no s'ha escampat la tempesta i ha deixat de ploure.
L'avi mai plora. Ell sempre porta un lluent somriure i arriba al començar el dia.
Tot brillant, el sol entra a l'habitació i hem fa un petó acompanyat per un dels seus raigs de llum
que es converteix en l'obsequi d'una brillant ploma d'àguila. És llavors quan els ocells paren de
cantar, l'aigua del riu s'atura, el vent deixa de bufar i la terra queda quieta durant uns segons. És
llavors quan el gran cap "Sol brillant" de la tribu sioux parla.
- Bon dia Martí! ¿Com està el meu petit gran indi?
Contínuament parla amb les fredes germanes de blanc, les gèlides volves de neu que
ràpidament van d'una habitació a un altre. Totes diferents, però amb el mateix vestit. Sento
encara les seves fredes mans amb les que hem toquen quan experimenten amb mi. Xiuxiueja'n
secrets amb l'avi sense parar. Una mala combinació, la neu amb el sol. Parlen i parlen d'amagat
perquè no m'he n'enteri. Encara que si el silenci hem deixa, provo d'escoltar. S'equivoquen amb
la meva capacitat auditiva de petit gran indi.
Silenci.
Entre curioses paraules esbrino que parlen de globus vermells i blancs. El sol perd brillantor. No
se pas perquè s'ho prenen tan malament. No m'importa que no hi hagin masses globus vermells,
la mama ja sap que el meu color favorit és el verd. Potser l'avi no se'n recorda. A més, no és el
meu aniversari, només és el sant. Mai havia tingut globus en un sant. Tot i això, sembla que el
celebrarem en aquesta metàl·lica tenda de campanya. No sé com fer-li saber a la mama les
ganes que tinc de tornar a casa nostra, al nostre campament. Bé, almenys hem faran una festa.
Malgrat que ja no serà sorpresa.
Desprès de la festa volen anar a algun lloc. Per la meva part penso que qualsevol lloc serà millor
que aquí. Per l'opinió d'ells, crec que encara estan decidint a on anar. Tota l'estona repeteixen:
"Anem-hi a".
El maligne beuratge que hem van fer prendre fa temps, encara dura. Van passant les llunes i la
mama diu que a poc a poc m'aniré recuperant. Però crec que s'equivoca. Tinc mal al coll, vòmits,
hem fan mal les dents i sembla que tingui una foguera dins el cap.
Aquesta tarda m'he adonat que parlen d'una dona a les reunions secretes que tenen. Hem
sembla que fa temps que parlen d'ella, però no aconsegueixo saber qui és, encara que
repeteixen el seu nom constantment.

Les pocions de curació que hem donen no serveixen de res. La mama plora. Diu coses
estranyes, paraules que no conec. És impossible desxifrar res. Avui crec que m'han fet prendre
alguna mena de pipa de la pau. M'han posat una màscara transparent a la boca i m'han fet
comptar enrere. Però encara no hem sé els nombres, i molt menys en sioux.
Sembla que desprès m'he adormit. No recordo res. Només la nova ploma de l'avi al tornar al tipi.
Marxem. La mama diu que anem a un campament més gran. Diu que allà hi ha un vell xaman
que hem curarà per sempre i que deixaré de sentir aquests dolors. Arribem al nou campament.
Sorprenentment el nou campament és molt més gran i esta tot ple de petits grans indis. Avui he
conegut al meu company de tipi. Parla estrany, però sembla que esta sempre content. No és un
indi sioux. Deu ser un d'aquells indis cherokees, perquè no te pel al cap, deu haver-se rapat.
A les dues llunes següents m'he n'adono que el meu company d'habitació no pot caminar.
Sembla que a ell també el van enverinar, però ja porta molt de temps amb el vell xaman i diu que
li queda poc de temps per a curar-se. M'he n'alegro per ell. Tot i això no fa bona cara i es mou en
una cadira de rodes.
- Bona nit "toro assegut" demà ens espera un gran dia.
Tot ple de globus verds. I tant que se'n recordaven del meu color favorit. També hi han globus
blancs i vermells, entre d'altres colors. No se perquè tant enrenou. L'avi hem porta una nova
ploma d'àguila. No recordava amb tanta intensitat un sant. De fet semblava un aniversari i no un
sant. Aquesta tribu sembla que és molt festejadora. La mama hem regala un arc i fletxes. Estic
content, però no hem trobo bé per continuar despert. Deixo a "toro assegut" el meu arc i les
fletxes perquè les provi.
Abans de dormir-me torno a sentir al gran cap de la tribu sioux parlar sobre aquella dona de la
que parlen a les reunions secretes. Ja sé qui és.
La llum colpeja els meus ulls. Mal de cap. A la fi he descobert qui és la dona de la que parlen.
Desprès de molt pensar, he recordat a l'Eusebi, el nostre veí de casa. Quasi bé no recordo la
seva cara. Fa molt de temps que no el veig. Espero tornar-lo a veure quan tornem a casa,
desprès de curar-me. Enyoro les seves histories d'indis i vaquers que tant m'apassionaven. I
espero que la seva dona es recuperi. Perquè pel que sembla esta bastant malament, sempre es
posen tristos quan parlen de l'Eusebia ".
Passen les llunes veient la meva antiga tribu per la capsa fosca en forma de dibuixos animats.
Mentrestant, explico a "toro assegut" coses sobre les tribus sioux que sembla que desconeix. Ni
tan sols sabia que ell era un cherokee. M'explica els costums de la seva tribu. Son bastant
estranys. Li explico com funciona la pipa de la pau i se sorprèn. Sembla que no tenia ni idea de
res. Ni tan sols sap el nom de la seva tribu. Tindrem d'esbrinar-ho. No puc estar en una nova
tribu sense saber-ne ni el nom.
M'agrada que els grans de la tribu hem preguntin la meva edat. Sempre que ho fan, mostro la
palma de la ma oberta cap a ells i crido: Hau! Vol dir cinc en indi.

Ho veig tot fosc. No sento el cos. Llavors hem sembla que va ser quan vaig desaparèixer.
Desprès vaig tornar. Vaig tenir la mateixa sensació de quan la capsa fosca s'apaga i deixa
d'emetre llum. Els indis es fonen i no tornen fins al dia següent. Vaig estar apagat durant una
lluna sencera i desprès vaig tornar. Però no tenia les mateixes forces. Hem sentia fluix.
Sent-ho a la mama plorar. Veig a "toro assegut" a la seva cadira de rodes, amb l'arc i les fletxes.
Quan veu que obro els ulls comença a cridar.
- Ja sé el nom de la tribu! Sempre ho sentia però no sabia pas que era! A la fi he
descobert el que significava!
S'apaguen les llums. Passen varies llunes.
Llum. Dolor. Hem fan mal els ulls. Estic connectat a una maquina. Tinc cables per tot el cos. Deu
ser un ritu per entrar a la nova tribu. Borrosament veig el que crec que és el gran xaman. Passen
les llunes allà estant. No veig a la mama. No veig a l'avi. No veig a "toro assegut". Començo a
pensar que pertànyer a aquesta nova tribu és molt difícil. Vull tornar a casa. Vull tornar a quan la
tribu era mes petita. Vull tornar amb la mama i l'avi. No vull seguir amb aquest dolor.
No vull menjar. Hem fa mal la boca, tinc ferides, sang. Sé que he de sé fort, però no puc més. A
la fi he plorat. No ha sigut una pluja molt forta, però a plogut molta estona. Tot fosc.
Sent-ho a la mama. No esta plorant. Alguna cosa passa. Té els cabells diferents. Sembla que íi
hagin crescut de cop. També esta l'avi. Quant de temps ha passat? Noto el fred de les volves de
neu que també estan presents. Miro a la dreta i veig a "toro assegut". Té pintures de guerra sota
els ulls. Ja ha passat tot. Provo de parlar. Hem fa mal la boca. Aconsegueix-ho preguntar-li.
- Sóc un més de la tribu?
La mama plora. "Toro assegut" esclata cridant amb un somriure a la cara. Benvingut a la tribu
"Kini'o Terapika"!
Passen les llunes i a la fi hem trobo millor. Sent-ho a les fredes volves de neu parlar amb l'avi.
Estic enfadat. Crec que les volves no m'accepten dins de la tribu. Les he sentit dir que sóc un
"rostre pàl·lid". Com poden dir això? "Rostre pàl·lid" era com deien els indis als forasters blancs.
Jo sóc un indi! Estic empipat. Parlaré amb el gran cap "Sol brillant" de la tribu.
L'avi m'ha dit que no hem preocupi. Que si sóc optimista i tiro endavant, tot bon guerrer indi
tindrà la seva recompensa.
Aquesta tarda ha sigut la més feliç que puc recordar. M'han fet un ritual per entrar oficialment a la
tribu. M'han tallat els cabells. Les volves no podran dir res. He deixat de ser un indi sioux, ja
pertanyo a la tribu dels cherokees. L'avi m'ha fet un tocat indi amb les plomes d'àguila que
m'anava portant! M'han acceptat a la nova tribu!
Sóc "Búfalo de ferro ". Diuen que he sigut un dels guerrers més forts de tot el campament indi!
Però que encara he de ser fort, perquè el recorregut d'un indi es fa dia
a dia. Sent-ho dir que he tornat a néixer. Suposo que es refereixen a què abans era un indi sioux,
i ara sóc un cherokee.

A poc a poc passen les llunes. A la fi he pogut caminar tot sol. Tant de temps al llit m'ha debilitat.
Sembla que dia a dia les pocions que hem donen van sorgint efecte. La mama porta temps que
no fa que plogui. Deu haver-se oblidat el cant de la pluja.
La mama diu que d'aquí a poc tornarem a casa. A la fi. Al campament d'origen.
Passen les llunes i tot comença a anar bé. "Toro assegut" i jo ens pintem senyals de guerra a la
cara, amb pintallavis de la mama. L'arc d'indi va genial. Tenia ganes de provar-lo ja. "Toro
assegut" diu que me l'ha estat cuidant.
Arriba el dia tan esperat. Marxem a casa! El gran xaman a vingut aquesta tarda a donar-nos la
gran noticia. La mare a començat a plorar altre cop. Però se la veia contenta. Es estrany. Ha
trucat l'avi i he parlat amb ell per la caixa màgica. Estava tot content. Devia estar brillant amb la
màxima esplendor.
El sol brilla com mai. La mama fa pluja com mai. Tempesta. Sol. No ho entenc.
És estranyament coincident. Veig colors que mai havia vist. La mare diu que simbolitza la victòria
i la pau amb Déu. Diu que hem guanyat.
- L'arc de Sant Martí?
Començo a entendre alguna cosa més. Sembla ser que és l'arc que hem van regalar al meu
sant. Per això es diu arc de sant Martí. El que encara no entenc és que fa allà dalt. Són moltes
coses les que no entenc encara. Malgrat això estic content.
Fins sempre "toro assegut". Adéu "Kini'o Terapika".
La mama diu que amb el temps m'explicarà coses que per ara no entenc. Sembla ser que sap el
nom del maleït beuratge que hem va infectar. De moment només sé com l'anomenen.
Pseudònim: Búfalo de ferro
Irving Gómez Calero