Aleshores vaig veure la pantalla <strong>de</strong> l'ordinador. Posava "No se han encontrado nombres correspondientes al solicitado, vuelva a intentarlo." Mentre m'arrossegaven cap a fora per interrogar-me vaig començar a plorar. Les llàgrimes em mullaven la cara i m'ennuvolaven la vista, però no podia parar. De l'interrogatori no en van treure res. Jo estava en estat <strong>de</strong> shock i no contestava, però al final els hi vaig explicar la meva teoria. Per això ara sóc aquí, al psiquiàtric, escrivint aquesta història per no oblidar-ho tot. Ara <strong>de</strong>penc completament d'aquest escrit. Qui seré.... si el perdo? Pseudònim: Katniss Ainhoa Marcos Camps
MODALITAT E - Joves i adults a partir <strong>de</strong> 18 anys. Amnèsia Qui sóc? Què faig aquí? D'on vinc? A on vaig? No eren preguntes filosòfiques sinó dubtes reals que requerien respostes concretes i immediates. Però no en tenia. Intentava concentrar-se, però en el seu cap només hi havia un pensament: el vent. En aquelles circumstàncies era impossible pensar en res més que no fos aquell vendaval. De fet no li hagués resultat estrany <strong>de</strong>scobrir que es trobava en mig d'un cicló. El soroll que l'aire produïa al voltant <strong>de</strong> les seves orelles era ensordidor. Va cridar, però ell mateix no sentia les seves paraules. En aquell instant va tenir la sensació que si obria massa la boca s'inflaria com un globus aerostàtic. Amb gran dificultat aconseguia respirar, ja que centenars <strong>de</strong> metres cúbics d'aire s'esforçaven a entrar a la vegada a les seves petites fosses nasals. Amb prou feines podia obrir els ulls, i si ho feia era, sense cap mena <strong>de</strong> dubte, gràcies a les grans ulleres que portava. "Ulleres?" Es va preguntar. Alguna cosa en el seu interior li <strong>de</strong>ia que ell normalment no portava lents. Intentava fer memòria, però pel seu cap només passaven imatges confuses: una porta..., sí, obria una porta i sortia. Això sí que ho recordava! Llavors es va adonar que a l'esquena li penjava una motxilla. Va voler saber què hi havia, però anava fortament lligada. A més el fred era molt intens, probablement sota zero. Fins i tot, amb les botes i els guants que portava, gairebé no sentia les seves extremitats. Quan finalment va aconseguir treure-se-la, l'aire huracanat, que no havia <strong>de</strong>ixat <strong>de</strong> bufar ni un instant amb una força <strong>de</strong>scomunal, la hi va prendre <strong>de</strong> les mans. La motxilla va sortir literalment volant i amb ella totes les esperances que n'havia dipositat. El cap li donava voltes; <strong>de</strong>sorientat i confús va intentar agafar-se a algun lloc, però va ser impossible, no hi havia res. Lluitava per no perdre l'equilibri, ja que la sensació <strong>de</strong> vertigen era molt acusada; estava realment marejat i per moments tenia la sensació <strong>de</strong> no tocar <strong>de</strong> peus a terra. Va tornar a mirar el seu voltant si bé la boira, aquella boira <strong>de</strong>nsa que l'havia acompanyat <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l principi, no li permetia veure un pam <strong>de</strong> nas en qualsevol direcció. Aleshores es va adonar que allò era una situació força increïble: la boira passava a tota velocitat! Intentava trobar-hi una explicació quan la imatge <strong>de</strong> la porta va tomar a aparèixer. S'obria una porta i sortia, sí, però no sortia caminant. Llavors què feia? Saltava!...?.... MERDA!!!!!, MERDA!!!!!, MERDA!!!! Els records van tomar i en una dècima <strong>de</strong> segon va comprendre horroritzat què és el que li estava passant: el seu cos se sostenia en l'aire, aparentment estàtic, tot i que en realitat queia a gran velocitat. Enrere quedaven els núvols, que l'havien envoltat durant tot el <strong>de</strong>scens, i a baix el terra, cada vegada més a prop. Havia <strong>de</strong>ixat escapar el paracaigu<strong>de</strong>s, anava cap a una mort segura i ja no hi podia fer res. Com havia estat tan ximple? Però, un cop recuperada la memòria, el seu cervell tornava a funcionar al cent per cent. La seva mà va anar a buscar una anella que portava al davant -formava part d'un petit paracaigu<strong>de</strong>s d'emergència- la va estirar, i <strong>de</strong>sprés d'una bona sotragada, va caure amb suavitat. Estava viu. El que ignorava en aquell moment era que, abans d'acabar l'estiu, moriria violentament. A la tarda, a l'Hospital, tomava a ser el <strong>de</strong> sempre.
Change language