des. 2009 des. 09 - Ateneu Popular 9 Barris

“Quan
aconsegueixes
fer riure a algú
tens oberta la porta
de casa seva.”
AArribo a l’Ateneu per parlar amb Leandre Ribera,
director de Limbus, el que serà el Circ d’Hivern
d’aquest any. L’espectacle, l’ha creat amb Enric
Casso i Jordi Magdaleno, de la Companyia La Tal. Ell
ja va participar al Circ d’Hivern del 2005 amb Tere
Celis i Rodó. L’equip està assajant, tenen el temps
just, però el Leandre em regala mitja hora.
Martí -Et defineixes com a clown
i mim més que com a artista de
circ i tens una trajectòria molt
llarga que comença l’any 1986.
Com ha estat la teva evolució
que, sense deixar el clown, t’ha
portat a barrejar-te amb altres
àmbits del circ en general?
Leandre -Quan jo vaig començar,
el circ representava un món molt
cutre, estava en decadència. La
figura del pallasso estava molt
identificada amb el circ i la meva
generació va fer el camí d’apartarse’n
per dignificar aquest llenguatge.
Conscientment, dèiem
que no teníem res a veure amb
el pallasso i vàrem començar a
utilitzar el mot anglès, clown.
D’un temps ençà, però, hi ha
hagut una nova força en el món
del circ que, segurament venint
del circ contemporani de França,
ha arribat a casa nostra. De cop
i volta hi ha una nova manera
d’entendre el circ utilitzat
com un llenguatge molt més
universal per explicar moltes
coses diferents, no tant basat
en el risc sinó com a tècnica més
oberta, com la dansa o el teatre.
Jo això ho vaig veure amb Rodó i
em van venir ganes de descobrir
aquesta energia fresca que estava
naixent.
M -El clown, dius tu, és la
dimensió humana del circ.
L -En aquest espectacle sí. Com
a clown vull reivindicar aquesta
figura perquè, dins del circ
contemporani, algunes opinions
diuen que una força motriu és
eliminar-la i fer-la transversal
en totes les tècniques. Però això
fa desaparèixer la poètica del
pallasso i amb aquest espectacle
la volem recuperar. No sabem la
gràcia que té el trapezista ni com
de lleugers són els seus moviments
si no veiem el pallasso amb els
peus al fang. No podem calcular
la distància del trapezista amb
la terra si no tenim el pallasso a
terra.
M -Quina és l’essència del pallasso
més enllà de fer riure?
L -L’important no és que faci
riure; això és la clau per arribar
a l’empatia, per ser capaços de
veure les coses des d’un costat
positiu, des de la bellesa. Per
mi l’essència del pallasso és
que pot fer bonica qualsevol
emoció, donant-li poètica. Si ho
aconsegueix fer és perquè ens
ha obert la porta i l’obre amb
l’humor. Quan aconsegueixes fer
riure a algú tens oberta la porta
de casa seva.
M -Ha estat l’experiència de Rodó
la que ha fet que ara Limbus
l’estrenis aquí?
L -Amb el Jordi i l’Enric ens
vam plantejar de presentarlo
al Temporada Alta, al Grec,
al TNC... però ens va fer tanta
mandra entrar en aquest món
seriós i institucional que vam
optar per l’entusiasme, per la
manca de mitjans i per aquesta
força motriu que té l’Ateneu.
També m’entusiasma a mi i em
fa il·lusió estar aquí, encara
que sigui treballant amb menys
mitjans, amb menys temps i amb
condicions més baixes.
M -El concepte Limbus significa:
“Estat de felicitat després de
la mort que no és ni el cel ni
l’infern”.
L -Així és com ho defineixen els
cristians. Nosaltres el que volem
és fer un homenatge al pallasso
tradicional que ha desaparegut
i ens plantegem on es troba,
no tant físicament sinó en la
percepció de la gent. Alguns els
situen al cel, l’època daurada, i
altres a l’infern, el pallasso cutre
que comentàvem. Nosaltres no
prenem partit i el situem al mig,
ni al cel ni a l’infern. Això és
Limbus.
M -És una visió del circ tradicional
des del circ contemporani?
L -És això o just a la inversa, hi
ha moltes maneres possibles de
llegir-ho però és perquè ens ve
de gust, d’entrada. Limbus és un
espectacle amb bona formació;
pallassos i números tècnics. És
contemporani en el sentit que
nosaltres no venim del món
del circ, no venim a buscar el
¡hop! ni els aplaudiments. El
que pretenem és transportar
el públic a un viatge i ho fem a
través de tècniques de circ però
procurem que siguin el màxim
de concretades; el pallasso és
pallasso, l’acròbata és acròbata
i el trapezista és trapezista. No
estem barrejant, les mostrem tal
com són però dins d’un univers
molt estrany i concret, aquest
Nº 114 / Pàg 13
Limbus que és una espècie de
deixalleria on han anat a parar les
coses del circ. És un espectacle
de circ però no de circ real, és
el record lleugerament esborrat
i difós que l’espectador pot tenir
d’aquells espectacles que hagi
vist i, ara, els imagini i els posi
dalt d’un núvol, en un espai i un
temps inconcrets.
M- Encara que els clowns i els
especialistes es presentin a
l’escenari com a figures ben
diferenciades, com s’harmonitzen
els diferents personatges?
L -S’harmonitzen partint de la
base que tenim aquest univers
que és molt fort. Els pallassos
estan morts, si podem dir-ho així,
per passats de moda. En canvi,
els especialistes de circ no, ells
estan morts en el moment més
àlgid de la seva tècnica; la nostra
imatge és la del trapezista que
estava tan ficat en el que feia que
no va assegurar-se i va caure. Ell
arriba a Limbus sense el record
de la caiguda, arriba amb aquell
estat de vol i de perfecció tècnica
que tenia. Aquest contrast, entre
pallassos i especialistes, és el
que ens interessa. Però tot està
barrejat i interactuat al servei
d’aquest univers.
M -Partiu dels clowns de
l’espectacle Démode que teniu
amb la Companyia La Tal. Però
els especialistes d’on vénen?
L -Buscàvem gent amb molta
tècnica i amb una presència
escènica forta però dolça,
que tinguessin màgia. Els vam
seleccionar partint de la gent que
coneixem i veient molts vídeos.
Tothom ens va dir que sí.
M -Voldries afegir alguna cosa
més?
L -No, de fet, a mi em costa molt
fer entrevistes perquè si sabés
parlar no faria espectacles sense
paraules. M’explico molt millor
sense paraules i és el que espero
fer amb Limbus.
Martí Costa