jazz butlleti 115

jazz perquè m’ho pugui passar bé improvisant.
Ho vull convertir en jazz perquè penso en el
grup i perquè vull improvisar i crear coses en
viu que siguin diferents d’un dia a l’altre i
sobre les quals els músics puguin expressar-se
amb el seu llenguatge.
Fins a quin punt beus d’altres músiques?
És inevitable, però començo a pensar que
potser l’ideal seria aïllar-se durant una època
sense escoltar res, per buscar-te una miqueta
a tu mateix. I més avui en dia, que tenim tantes
influències i tot està tan globalitzat. Penso que
de cara al futur seria molt interessant, però
tinc molta influència de la història del jazz, de
la música llatina, de la música brasilera, del
jazz fusió, per exemple amb el flamenc...
M’agraden coses com les que fa el Jorge
Pardo, que penso que són la fusió perfecta,
perquè no hi ha mai massa jazz ni mai massa
flamenc. Però jo també vinc d’escoltar pop i
rock, de jove, i amb els meus fills escoltem
molta música pop. La gran, que en té 15, ja
toca el piano i canta, i el petit toca la bateria.
Què escolten?
Ella sempre em diu que per què no es fa música
com la d’abans, la que jo escoltava, els Beatles,
els Genesis, els Supertramp, els Queen, els
Police... Música dels anys setanta i vuitanta, que
és la que m’agradava a mi i l’hi he fet escoltar.
Però també escolta molt Jamie Cullum, se’n va a
veure els Muse... El petit té 8 anys i encara no té
aquesta relació tan forta amb la música.
Coneixes a fons o has estudiat la música
de l'Índia?
No, m’agrada escoltar-la i intento entendre
segons quines coses perquè ho disfrutes més
si ho entens. Si no, de vegades, et pot sonar
tot una miqueta igual, per exemple quan
escoltes un tema de 20 minuts. Si entens per
on estan passant rítmicament, ho gaudeixes
molt més. Però és una música molt complicada,
ells estan molts anys estudiant-la i jo em
quedo amb els colors, amb idees, ritmes,
coses que vas integrant dins de la teva música
quan busques fer coses una mica diferents.
Pensa que tenen unes estructures rítmiques
molt complexes, amb compassos irregulars
que se saben de memòria, i sobre aquestes
seqüències rítmiques tenen una espècie
d’escales, els raga, que els serveixen per crear
melodies i improvisar. Sempre comencen
d’una manera molt lenta, introduint les notes
principals, i després el ritme es va doblant.
Vosaltres heu treballat molt a l’estranger.
És difícil sortir a tocar fora?
Tocar fora és possible, el que passa és que hi
ha molta feina de despatx i això un músic sol
no ho pot fer. Això de vegades implica
finançar per avançat i controlar moltes
coses... Es pot fer, però necessites una mica
d’infraestructura, de management. Un grup,
pel seu compte, pot buscar bolos per aquí,
però fora és més complicat.
Tu has mantingut fins ara una formació
estable, això no és tan habitual, no?
Sí, és una cosa que ha vingut així, d’estar
content amb un so, amb una manera de treballar
i amb consciència de grup perquè, de
vegades, en el jazz busques experimentar
amb diferents músics. Tots ho fem, però aquí
em vaig trobar que teníem un so i una identitat
i vaig tenir la il·lusió de fer un grup com
els que hi ha en altres tipus de música, que
fóssim sempre els mateixos.
Què destacaries de cadascun d’ells com a
músics?
Amb el Ramón Díaz sempre ens hem entès
molt tocant. És difícil d’explicar, però hem de
parlar poc de música. Sap jugar els dos llenguatges,
és un bateria molt de jazz i alhora és
capaç d’entendre quan anem a altres ritmes,
altres músiques.
El Dick Them utilitza baix elèctric i el contrabaix,
què t’agrada més?
A mi m’agraden molt els dos instruments,
de vegades hi ha èpoques que necessito el
contrabaix i, de vegades, el baix elèctric. La
veritat és que això del baix elèctric va
començar per poder viatjar, i el Dick és un
sibarita del baix elèctric, té un Fender
Precision de l’any 66.
I el Víctor de Diego?
És un gran improvisador i jugava molt amb els
timbres del saxo soprano o la flauta travessera
quan volíem un so més proper als instruments
més ètnics.
Ara, però, sou un trio.
Sí, el trio és molt més pianístic, que és el que jo
buscava. Desenvolupar tot un concert sense
caure en clixés, buscar un llenguatge diferent
per a cada cançó... tot i que en algun moment
trec el sitar. Bàsicament és extreure el màxim
de possibilitats, de timbres i de sons al piano.
T’atreviries a fer piano solo?
Ho tinc en ment.
Molts pianistes ho acabeu fent en un
moment o altre...
És un pas més enllà d’anar a trio. Per crear
música durant una hora, has de trobar un repertori
adient i diferents moments pianístics que
facin d’allò un viatge, que no soni tot igual. Això
és més important que la dificultat tècnica, que
també hi és, perquè estàs sol, però alhora tens
molta més llibertat, una llibertat total. De fet,
tots els pianistes hem fet sessions de piano sol
en diversos espais, però jo encara no ho he fet
amb una idea i un repertori concret.
Com veus la situació del sector professional
del músic?
Per una banda ho visc amb por, en general.
Veig com està la situació de companys i coneguts
de la meva feina i d’altres feines, perquè
cada dia que passa al·lucines més de com està
12 Entrevista
Entrevista 13