jazz butlleti 115

afectant a tot. Preocupació i por pel futur. És
un canvi que de moment és negatiu total,
perquè la gent està perdent la feina. Però, per
un altra banda, hi ha la posició de no deprimirse
i de no lamentar-se, perquè com que és una
situació diària, has de buscar coses que siguin
positives, i crec que no és una actitud meva
sinó de molta gent. La gent està doblant
l’activitat a nivell creatiu per superar aquesta
angoixa, estem fent més coses, buscant projectes
per sortir a tocar, ser més creatius i
oblidar-nos una miqueta d’una situació molt
preocupant per als músics i els del jazz en
especial, perquè és una música de minories.
També hi ha com una explosió musical molt
important, que té una part boníssima i una
part que preocupa, perquè no sé si hi haurà
feina per a tants músics. No penso que això
sigui forçosament negatiu, perquè si hi ha més
músics també hi haurà més aficionats, però és
incert. És un moment estressant, angoixant, i
penso que cobrim aquesta angoixa fent més
coses de les que normalment fem.
Creus que funcioneu com a col·lectiu?
És complicat. Es diu que els músics no van a
veure els concerts... Aquesta és una frase
que surt moltes vegades, però no sé si hem
de ser nosaltres els que hem de fer de públic,
perquè el músic el que ha de fer és música.
Sí que és veritat que fallem a l’hora de
reunir-nos i de parlar, però això ho fa una
mica el desordre propi de la professió, el fet
que ningú fa les mateixes coses a les
mateixes hores i que ens omplim les jornades
amb assajos, amb classes... i resulta molt
difícil coincidir. És curiós, per exemple, que
ara estem quedant per gravar o assajar els
caps de setmana. Abans, els caps de setmana
eren per fer bolos, però ara entre setmana
és impossible quedar amb quatre o cinc persones
d’un grup, perquè tothom està a tope.
Però això tampoc hauria de ser una excusa
permanent. Sí que hauríem de tenir més
consciència de col·lectiu, i que consti que jo
sóc el primer que l’hauria de tenir. Vivim molt
al dia, sobrevivim, i moltes vegades el sou
d’aquella setmana depèn d’un assaig, d’un
bolo o d’unes classes. Jo fa 20 anys que em
dedico a tocar i vuit anys que faig classes, i
abans no vivia de les classes sinó de tocar.
Manifest
Manifest del col·lectiu d’estudiants
de l'Esmuc
El passat dimecres 5 de juny s’anunciava
al Consell d’Escola de l’Esmuc (Escola
Superior de Música de Catalunya) un
seguit de mesures d’austeritat per
reduir un milió i mig d’euros el pressupost
del nostre centre. Aquestes
mesures inclouen una disminució de
les hores de classe als estudiants (especialment
les individuals), un augment de les
hores lectives del professorat i disminució del seu sou, una pujada de
taxes de matriculació i un atac a les condicions laborals dels treballadors
i treballadores.
Entenem que aquestes retallades a l’Esmuc formen part d’un procés de
precarització i mercantilització de tot el sistema públic d’ensenyament,
tal com està passant a les universitats, instituts, escoles bressol o
escoles de música, i constitueixen un atac brutal a un dels pilars bàsics
de la nostra societat.
Aquesta situació ve agreujada pel fet que l’Esmuc és l’únic centre
d’estudis superiors musicals d’iniciativa pública de tot Catalunya, fet
que el fa irrenunciable.
Per això, decidim:
1. Rebutjar absolutament qualsevol nova disminució del pressupost
de l’Esmuc, que ja ha estat retallat els darrers cursos, i que
ataca greument les condicions laborals dels treballadors i treballadores
i perjudica la qualitat dels ensenyaments. Rebutgem igualment
l’augment de les taxes de matriculació.
2. Exigir tota la informació sobre els comptes i la gestió de l’Esmuc
per part de la seva fundació, presidida per la consellera d’Ensenyament
Irene Rigau.
3. Denunciar la manca de democràcia d’aquest centre, on la direcció
ve designada per un patronat extern i els estudiants no tenen cap
participació en els òrgans de decisió; aquest és un dèficit històric de
l’escola la resolució del qual és imprescindible en una situació d’amenaça
a la continuïtat de l’Esmuc.
Els i les estudiants estem convençuts que aquestes reclamacions són
justes i necessàries, i continuarem lluitant juntament amb el professorat,
personal no docent i tota la comunitat escolar per defensar el nostre
centre i una educació pública i de qualitat.
Els i les estudiants de l’Esmuc no volem quedar-nos quiets davant
d'aquesta amenaça al futur de l’escola. No podem callar davant dels
qui, amb l’excusa de la crisi, estan decidits a precaritzar els ensenyaments
superiors de música públics fins a fer-los desaparèixer.
Cap retallada a l’Esmuc!
Si ens volen fer callar, tocarem més fort!
#tancadaESMUC
#ESMUCenlluita
#quenoparilamúsica
14 Entrevista
Manifest 15